Al voltant de l’any 967 el comte Borrell II de Barcelona va passar per Orlhac on va venerar les relíquies del sant i va tornar amb el monjo Gerbert d’Orlhac, qui va estudiar en alguns monestirs catalans i a Vic i després d’estar en diversos llocs d’Europa, el 990 fou elegit papa, amb el nom de Silvestre II. En aquesta època el monestir d’Orlhac havia esdevingut un centre religiós i de poder de primer ordre alhora havia intervingut en la fundació d’altres monestirs com ara Sant Ponç de Tomeres (Erau), Chanteuges (Alt Loira), Saint-Chaffre (Alt Loira), Varen (Tarn i Garona), Solhac (Òlt) i fins i tot Santa María do Cebreiro (Lugo, Galícia).

Tenia un important nombre de priorats dependents i les seves possessions eren moltes i s’estenien arreu. En aquesta època hom parla d’una imatge d’or de sant Guerau, objecte de molta devoció. L’any 1095 el papa Urbà II, de retorn del Concili de Clarmont, va consagrar novament l’església del monestir, que havia estat reformada. El poder de l’abadia, que tenia jurisdicció civil i criminal, era prou important i durant la segona meitat del segle XII va fer esclatar de manera violenta l’oposició de la població d’Orlhac i relacionat amb aquella situació el 1184 la casa fou assaltada per les tropes i saquejada, cosa que es va estendre, a més, a possessions allunyades del monestir. El 1233 encara es registrà una nova ocupació d’Orlhac i de la seva abadia, el que va provocar la intervenció del papa Gregori IX, excomunicacions incloses. Malgrat la situació d’inestabilitat el monestir mantenia encara en aquella època la seva situació de prosperitat.

A mitjan del segle XIV el monestir va passar per una època de decadència a causa de la guerra dels Cent Anys que va afectar la regió, agreujada pels episodis de pesta. Aquell estat de coses s’agreujà en el segle XV, el 1464 va morir l’abat Hugues de la Roche, el darrer elegit lliurement per la comunitat, en endavant seria la Santa Seu qui s’encarregaria d’anomenar els abats comendataris, davant de la situació de desgavell que presentava. Un d’aquells abats comendataris fou Cèsar Borja (entre als anys 1493 i 1498). La vida monàstica no es va redreçar mai més, sovintejaven els escàndols de tota mena i fins i tot els servidors de l’abat foren acusats d’un assassinat ocorregut a la població. Finalment l’abadia fou secularitzada el 1561. Actualment queden pocs testimonis arquitectònics d’aquella abadia benedictina. L’església conserva alguns elements antics però la seva estructura és el resultat de la restauració del segle XIX. Al seu voltant hi ha alguns edificis que tenen origen monàstic, com ara l’Hospital, una font procedent del claustre i la casa dels Canonges, edificada ja quan s’havia secularitzat el monestir.