Monestirs de
Catalunya

Carmelites descalços

Convent de Sant Hilari de Cardó
< anterior Inici Catalunya Baix Ebre Benifallet següent >
castellano
cercador contacte facebook

Baix Ebre
 
< monestirs imprescindibles... >

Antecedents

Ramon Berenguer IV va conquerir Tortosa en 1148. Benifallet i les seves rodalies foren donats als Pinyol que es convertiren en els senyors d’aquestes terres fins que el 1417 el senyoriu va passar a mans del monjos de Benifassà.

Els carmelitans, a més dels convents situats en zones urbanes establien també els deserts, llocs apartats on no tenien contacte amb la resta de la població i portaven una vida ascètica. Van triar aquest lloc que reunia les condicions oportunes per a establir-hi un desert: apartat de nuclis habitats i amb aigua abundant.

Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó


Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó

Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó


La fundació del desert

Un cop triada la ubicació, van comprar els terrenys al seu propietari i demanaren l’oportú permís a la comunitat cistercenca de Benifassà. El carmelità tortosí Pere Pau Revull amb un altre frare s’establiren en aquest lloc el 1605. L’any següent van ocupar una casa facilitada pel canonge tortosí Josep Simó, oficialitzant en un solemne acte la fundació de l’establiment dedicat a sant Hilari, o Hilarió.

Sant Hilari de Cardó
Santa Agnès


El 1617 es va consagrar una església, data en que també s’hi establí definitivament la comunitat. Arribà a tenir 30 religiosos i eremites. Va rebre el suport, des del 1676, de Pere Antoni d'Aragó i la seva esposa, també protectors de Poblet. Des dels inicis el convent va mantenir plets amb els pobladors veïns amb motiu de drets de pastura. És de suposar que els incendis que van patir els boscos en aquella època hi tinguessin relació.
 

Sant Hilari de Cardó
Ermita de la Columna

Sant Hilari de Cardó
Ermita de la Columna

El Cardó
Detall del mapa dels establiments del Carme Descalç a Catalunya
Provinciarum Et Conventuum Fratrum, Ac Monialium Discalceatorum Ordinis B. Virginis Mariae De Monte Carmelo Congregationis Hispaniae
Giovanni Battista Sintes (c1739-1750)
Bayerische Staatsbibliothek


Les ermites

Des dels inicis es combinava la vida comunitària amb l’eremítica. Al voltant del convent existeixen encara moltes de les onze ermites que eren ocupades per monjos que vivien isolats. La primera ermita que es va aixecar fou la de Sant Bernat -o Ermita Cremada- bastida inicialment com a porteria del conjunt monàstic. El sobrenom és degut a que va ser víctima d’un incendi. Hom deia que la pròpia comunitat l’havia cremat intencionadament després d’haver sorprès l’ermità que l’ocupava amb una dona, aquestes tenien l’accés prohibit en tot el desert.

Sant Hilari de Cardó
Ermita de la Columna

Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó. Dibuix de Jaume Pahissa
publicat per Gaietà Barraquer i Roviralta el 1906


L’ermita de Sant Josep (1611) fou fundada a iniciativa de Josep Dalmau, benefactor dels carmelitans. La de l'Àngel Custodi el 1612. Una llegenda diu que l’ermita de Sant Simeó l’Estilita –o ermita de la Columna, fundada el 1612- va ser ocupada per un dels fundadors del convent, aquest va caure un dia, de cap per avall, en un forat on hi havia una font. Va poder sortir degut a que de manera miraculosa va donar-se la volta, trobant-se cara amunt.

Altres ermites foren les de Santa Teresa (1612), Sant Jeroni (1613), del Carme (1613), Santa Anna (1614), Sant Onofre (1616), que havia estat ocupada pel fundador del convent. Sant Joan Baptista (1616), i Santa Agnès (1622). Més endavant es van aixecar les ermites de Santa Maria del Borboll, la de la Nativitat (desapareguda) i la de Sant Roc.

El balneari

Degut al seu isolament el lloc no va patir directament els efectes de les guerres que en diferents èpoques van afectar les terres baixes. A començament del segle XIX la comunitat era d’una vintena de membres. El convent fou suprimit amb l'exclaustració de 1835 i un cop abandonat, fou saquejat.

El 1866 s'inaugurà un balneari en el lloc de l'antic convent arruïnat, aquesta activitat es desenvolupà fins el 1967. Durant la Guerra d’Espanya (1938) el lloc fou utilitzat d’hospital per l’exèrcit republicà. Des del 1974 s’exploten les seves aigües, diverses empreses s’han dedicat successivament a la comercialització d’aquestes.


Bibliografia:
- BEGUER PINYOL. Manuel. El valle de Cardó. Algueró i Baiges. Tortosa, 1948
- BARRAQUER Y ROVIRALTA, Cayetano. Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Francisco J. Altés. Barcelona, 1906
 

Situació:

Es puja a Sant Hilari des de Rasquera,
a tocar de la carretera de Tortosa a Mora


Sant Hilari de Cardó

Baldiri B. - Abril de 2011