Monestirs de
Catalunya
Premonstratencs Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes
< anterior Inici Catalunya Noguera Os de Balaguer següent >
castellano
cercador contacte facebook

Noguera

imatges del monestir

< monestirs imprescindibles... >

Orígens

Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes fou la primera abadia a Catalunya de canonges premostratencs, on se seguia la regla de sant Agustí.

Els inicis del monestir estan envoltats de punts foscos que fan que siguin discutibles. Tradicionalment es considera que el 1149 Ramon Berenguer IV (comte de Barcelona entre el 1131 i 1162), va cedir a l’abat francès Esteve un lloc al Priorat per tal que fundés el monestir de Vallclara, en agraïment a l’ajut rebut en la presa de Tortosa als sarraïns, el 1148.

Bellpuig de les Avellanes
El monestir de Bellpuig de les Avellanes
Claustre
 
Mare de Déu

Bellpuig de les Avellanes
Capçalera de l'església
Bellpuig de les Avellanes
Exterior de l'absis central

Poc després de la fundació, l’abat va retornar a França i la resta de la comunitat aplegada a l’entorn de Joan d’Organyà va abandonar el lloc, possiblement per insegur, i va retirar-se al Mont Malet, al lloc conegut com Bellpuig el Vell. El 1166 s'erigí en comunitat premostratenca, gràcies a l'ajut dels comtes d’Urgell Ermengol VII i Dolça.

Per la seva banda el 1166 el senyor de Bellpuig, Guillem I d’Anglesola, va fundar al lloc de l’actual monestir, molt proper a Bellpuig Vell, una nova casa premostratenca. El mateix any, la intervenció de l'abat de Casadieu (Occitània) va fer que es reunissin a Bellpuig els monjos que seguien la regla premostratenca procedents dels dos centres. Mentre, Joan d’Organyà i alguns deixebles restaren a Bellpuig Vell, on va morir en olor de santedat entre el 1192 i 1195, quedant aquell lloc com a centre de devoció a la seva figura.

Bellpuig de les Avellanes
El monestir de les Avellanes

Bellpuig de les Avellanes
El claustre
Bellpuig de les Avellanes
Capitell del claustre
Claustre

Desenvolupament i esplendor

Des dels seus inicis Bellpuig va rebre béns de la noblesa: Ermengol VII d’Urgell va fer donació de l’església de Santa Maria de Bonrepòs i la vila de Bellcaire, també va disposar que hi fossin enterrades les seves despulles. Va morir el 1184. Ermengol VIII, fill de l’anterior, i Alfons I el Cast, van seguir amb les donacions a la comunitat. Ermengol VIII va aportar al monestir la preuada relíquia de la sandàlia de la Mare de Déu, ara perduda.

Un document datat el 1202, fa pensar que el cenobi era ocupat tant per homes com per dones, sembla que en aquest mateix segle les religioses foren traslladades, probablement a l'ermitori de Nostra Senyora d'Aguilar.

Bellpuig de les Avellanes
El claustre

Bellpuig va rebre el 1224 l’hospital de Sant Nicolau de Fondarella (el Pla d’Urgell) institució que havia estat fundada el 1220 per Guillem II d’Anglesola. En aquest lloc hi va establir un nou monestir, que es va mantenir fins el segle XVI com a depenent de Bellpuig. El segle XIII va estar marcat per un període de màxima esplendor, les donacions se succeeixen tot incrementant el seu patrimoni.

En aquest context cal esmentar que l’any 1230, després de la conquesta de Mallorca (1229) Jaume I va lliurar als premonstratencs de les Avellanes unes possessions a Artà a més d’una església a Palma en agraïment al suport del seu orde a la conquesta. S’hi va desplaçar una comunitat que va instaurar el priorat de Bellpuig d’Artà on tenien també al seu càrrec la parròquia de la vila. Segurament a causa de la distància entre la casa mare i Artà i el poc arrelament a l’illa, el 1425 el priorat fou suprimit.

Bellpuig d'Artà
Bellpuig d'Artà
Fotografia d'Alfaomega, a Wikimedia
Bellpuig de les Avellanes
El transsepte amb la capella del Santíssim

La decadència

A començament del segle XIV es van portar a terme les grans obres del cenobi, època que coincideix amb l'estancament i inici de la decadència, que es perllongà i agreujà amb el temps.  Va patir els efectes de la Pesta Negra. El 1350, la comtessa Cecília, vídua d’Ermengol X, va fer una donació al monestir, que es trobava en un estat lamentable i per respecte al seu marit “que hi descansa”.

Entre el 1479 i 1547 es van escollir vuit abats comendataris al front del monestir, el que no va ajudar gens a refer-se. Seguidament es van fer diversos intents de supressió de la comunitat. Entre el 1611 i 1616 l’abat fou empresonat però va aconseguir mantenir viu el monestir.

La decadència era molt greu, i a l'inici del segle XVIII era gairebé en ruïnes. Més tard es detecta una revifalla, i el cenobi fou restaurat, tant físicament com en el seu vessant espiritual, amb abats de gran prestigi.

Santa Teresa de Balaguer
Planta de les Avellanes
Publicada per Gaietà Barraquer a
Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Barcelona, 1906
Bellpuig de les Avellanes
Els actuals edificis bastits sobre el refetor medieval

Darrera època de prestigi

El 1728 fou elegit l’abat Daniel Finestres, el primer dels quatre abats de prestigi que van donar una nova empenta al centre. Fou succeït per Jaume Caresmar, Jaume Pasqual i Josep Martí.

Santa Teresa de Balaguer
El monestir el 1910, a l'època de l'arribada dels maristes
Fotografia: Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (AMBA)
Santa Teresa de Balaguer
Vista del monestir el 1921
Fotografia: Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (AMBA)

L’extinció

El 1810 el lloc fou abandonat amb motiu de la invasió dels francesos. El 1813, al seu retorn, els monjos trobaren el lloc devastat i el van començar a reconstruir. El 1835 el lloc fou confiscat i va passar a propietat de l'Estat, que el va posar a la venda. Un cop extingit el monestir i amb els monjos expulsats, els seus béns van anar perdent-se, entre els quals la seva important biblioteca. El 1884 es va llogar a un comunitat de la trapa, que hi va romandre fins el 1889.

El 1906 fou adquirit pel banquer Agustí Santesmases, el qual va vendre el 1906, i per 15.000 pessetes, els sarcòfags del comte Ermengol X, els dels comtes Àlvar I i la seva esposa Cecília de Foix i el d’Àlvar d’Urgell. Les peces van anar a parar a Nova York, al The Cloisters del Metropolitan Museum of Art. Les despulles dels personatges foren enterrades a Vilanova de la Sal i retornades a Bellpuig el 1967. També el 1906 fou venuda una imatge de la Mare de Déu, que en aquell moment es venerava a la sala capitular.

Des del 1910 hi ha un seminari i noviciat dels germans maristes, que van restaurar l'antic monument, i ara amb serveis d’hostatgeria.

Bellpuig de les Avellanes
Clau d'un arc amb un escut comptal
Bellpuig de les Avellanes
Làpida circular de marbre en honor de l'abat Jaume Caresmar,
historiador del monestir
Bellpuig de les Avellanes
Germans maristes al claustre del monestir. Presa d'hàbit, 1921
Fotografia: Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (AMBA)

Els edificis

La part més antiga del conjunt del monestir és el claustre i el refetor adjacent. El claustre és de planta rectangular amb vuit arcs de mig punt als costats més curts, i onze als llargs. Són suportats per columnes dobles, a més d’uns pilars amb quatre columnes adossades. La decoració dels capitells és llisa en la seva meitat i molt simple en la resta, amb un relleu pla en la majoria d’ells. Caldria situar-lo al segle XII.

La sala capitular és del segle XIII, però ha estat molt modificada.

La construcció de l’església, que hauria de substituir una d’anterior, fou impulsada per Ermengol X, cap el 1303. Va restar inacabada, només amb la capçalera, gairebé no té nau.

Al segle XX es van millorar molt les dependències annexes, però cal lamentar la pèrdua d'algun element medieval que es va conservar fins llavors, tot i que en molt mal estat.

Bellpuig de les Avellanes
Bellpuig el Vell, es considera que fou ocupat pel fundador Joan d'Organyà
Bellpuig de les Avellanes
Exterior de la capella del Santíssim,
oberta al transsepte

El panteó comtal

El monestir de Bellpuig de les Avellanes fou triat per la dinastia comtal dels Urgell com a lloc de sepultura, fins aquell moment ho havien estat altres llocs. Ermengol X havia triat el monestir de Poblet com a lloc d’enterrament, però més endavant va modificar aquella elecció en benefici de Bellpuig. El 1299 Àlvar d’Urgell, germà del comte va morir a Itàlia i el seu cos fou dipositat a Bellpuig de les Avellanes, fet provat documentalment. Des de llavors i fins la mort del comte (1314) es va treballar en un total de quatre sepulcres. Hi ha una controvèrsia sobre la identificació d'algunes de les sepultures comtals, amb opinions ben diverses.

Sepulcre d’Ermengol X i la seva esposa Dolça, o d’Àlvar I i Cecília de Foix
Bellpuig de les Avellanes
Fotografia de Juli Vintró
Publicada per Gaietà Barraquer a
Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Barcelona, 1906
Bellpuig de les Avellanes
El sepulcre en la seva ubicació actual a
The Cloisters, Nova York
Fotografia d'IslesPunkFan, a Flickr
Bellpuig de les Avellanes
Estat actual de la fornícula

- El sepulcre d’Àlvar d’Urgell (mort el 1299), amb les armes dels Urgell.

- El sepulcre d’Àlvar I i la seva esposa Cecília de Foix (morts el 1268 i 1270, respectivament), pares d’Ermengol X. Aquest sepulcre ha estat identificat històricament amb el d’Ermengol X i la seva esposa Dolça. Es tracta de dos sarcòfags superposats, el d’Àlvar amb les armes dels Urgell i el de Cecília amb els de Foix.

- Sepulcre d’Ermengol X (mort el 1314), la caixa, en aquest cas no porta els escuts d’armes; si no un apostolat. Tradicionalment hom identifica aquest sepulcre com el d’Ermengol VII (mort el 1184), fundador del monestir.

Sepulcre d’Ermengol VII, o Ermengol X
Bellpuig de les Avellanes
Fotografia de Juli Vintró
Publicada per Gaietà Barraquer a
Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Barcelona, 1906
Bellpuig de les Avellanes
El sepulcre en la seva ubicació actual a
The Cloisters, Nova York
Fotografia de Roy Arthur Blodgett, a Flickr
Bellpuig de les Avellanes
Estat actual de la fornícula
Santa Teresa de Balaguer
Detall del jacent
Fotografia: Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (AMBA)
Bellpuig de les Avellanes
El sepulcre d'Àlvar d'Urgell en la seva ubicació actual a
The Cloisters, Nova York
Fotografia de wallyg, a Flickr

Al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal es conserva una imatge de pedra policromada de la Mare de Déu amb el Nen procedent del monestir de les Avellanes. Es tracta d’una obra atribuïda a Bartomeu de Robió, artista documentat entre el 1360 i 1380 a la ciutat de Lleida on va treballar al retaule major de la Seu Vella, ara conservat només en part. La imatge de la Mare de Déu va sortir del monestir arran de la desamortització, d’una manera anàloga al que va passar amb els sepulcres comtals, fou venuda i va anar a mans del col·leccionista americà Charles Deering que en aquella època estava vinculat amb Sitges. Per alguna raó afortunada aquesta és una de les peces del col·leccionista que no van sortir del país i després de passar per diverses mans, el 1991 fou declarada Bé Cultural, quedant protegida. Finalment, el 2011, l’obra fou adquirida per la Generalitat de Catalunya i va quedar dipositada al Museu de Lleida. La neteja de l’obra ha posat en relleu la rica policromia de la imatge que llueix una vestidura sumptuosa.

Bellpuig de les Avellanes
Mare de Déu de Bellpuig
Museu de Lleida Diocesà i Comarcal
Bellpuig de les Avellanes
Mare de Déu de Bellpuig
Museu de Lleida Diocesà i Comarcal
Mare de Déu

L'església monàstica de les Avellanes té una porta gòtica encarada a ponent, oberta al creuer. Presenta una decoració senzilla amb motius vegetals i escuts.
 

Bellpuig de les Avellanes
Portal de l'església
Fotografia: Josep Salvany, 1918
Biblioteca de Catalunya. Fons Josep Salvany
Bellpuig de les Avellanes
Portal gòtic de l'església
Bellpuig de les Avellanes
L'església
Bellpuig de les Avellanes Bellpuig de les Avellanes
Bellpuig de les Avellanes Bellpuig de les Avellanes Bellpuig de les Avellanes

Bellpuig de les Avellanes
La font en la seva situació original
Fotografia: Josep Salvany, 1918
Biblioteca de Catalunya. Fons Josep Salvany

A llevant del conjunt monàstic es situava un pati tancat per un mur, ara desaparegut. Adossada al mur es va construir una font, per commemorar la portada d'aigua a l'establiment en època de Jaume Caresmar.

Bellpuig de les Avellanes
Estat actual de la font, una mica desplaçada del lloc original amb l'escut del monestir i un bust de Caresmar
Santa Teresa de Balaguer
La tanca del pati en una fotografia de l'any 1921
Fotografia: Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (AMBA)

Santa Teresa de Balaguer
Capçalera de l'església tal com es trobava el 1921
Fotografia: Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (AMBA)
Bellpuig de les Avellanes
Voltes de l'església
Bellpuig de les Avellanes
Estat actual de l'església

Bellpuig de les Avellanes
Lavabo al refetor
Bellpuig de les Avellanes
Escut commemoratiu de la portada d'aigua al monestir
Bellpuig de les Avellanes
Detall de refetor

Bellpuig de les Avellanes
Sepulcre a la capella del Santíssim

Els abats de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes

Priors  
Joan d'Organyà, fundador 1166-1171
Guillem 1172-1183
Bertran 1186-1194
   
Abats  
Ramon 1195-1202
Arnau de Mont 1203-1206
Guillem Garcia 1208-1218
Guillem   1218-1220
Guerau   1220-1229

Bernat de Sa Portella

1236-1238

Bernat de Narbona

1239-1242
Joan Cerdà 1243-1282
Pere

1282-1298

Bernat

1299-1310

Berenguer

1310-1320

Gallard 1320-1348
Berenguer de Cortà 1348
Joan d'Andrest 1348-1385
Arnau de Melló 1395
Guillem 1396-1403
Guillem de Renau 1403
Guillem (?) 1425

Francesc

1438-1441
Arnau Roger de Pallars, bisbe d'Urgell (1437-1461) 1445-1461
   
Abats comendataris  
Francesc Blanc I 1479-1505
Mateu Fita 1505-1519
Guillem Ramon 1521-1522
Cebrià Benetti

1522-1523

Pere Calvó

1523-1524

Melcior de Sant Joan

1524-1527

Joan de Cardona, bisbe de Barcelona (1531-1546)

1527-1546

Tomàs Campaner 1547-1549
Francesc Blanc II 1551
Juan Castillo 1577
   
Abats i presidents  
Antoni Gessé 1565-1581
Joan Gessé, president 1581-1582
Ignasi Gutiérrez 1582-1583
Guillem de Fragapar 1583-1588
Joan Gessé, segon període 1588-1589
Pere Fontanella 1589-1604
Bernat Marsà 1605-1610
Miquel Claverol, president 1625-?
Joan Segon, president ?
Domènec Porquet, president

?-1660

Lleó Trilla 1660-1665

Dídac del Solà

1665-1669

Bartomeu Morelló

1669-1672

Pere de Sant Joan

1672-1675

Pere de Sant Joan, president

1675-1681

Josep Moga, president

1681-1684

Francesc Ginestà, president

1684-1687

   
Abats triennals
Francesc Ginestà

1687-1690

Benet Garret

1690-1693
Miquel Moles

1693-1696

Benet Garret, segon període 1696-1703

Norbert Rocajulià

1703-1708
Agustí Bover 1708-1712
Jeroni Serrano 1712-1715
Agustí Bover, segon període 1715-1718
Càndid Coromines 1718-1722
Agustí Bover, tercer període 1722-1725
Jeroni Serrano, segon període

1725-1728

Daniel Finestres

1728-1733

Pere Joan Bover

1733-1736

Pere Trelles 1736-1739
Càndid Coromines, segon període 1739-1742
Pere Joan Bover, segon període

1742-1745

Antoni Trueta

1745-1748

Jeroni Comabella

1748-1751

Antoni Trueta, segon període

1751-1754
Jaume Caresmar

1754-1757

Francesc Amell

1757-1760

Antoni Trueta, tercer període

1760-1763

Francesc Amell, segon període

1763-1766

Jaume Caresmar, segon període 1766-1769

Francesc Amell, tercer període

1769-1772

Antoni Trueta, quart període

1772-1774

Antoni Bellsolà

1774-1777

Francesc Amell, quart període

1777-1780
Antoni Bellsolà, segon període

1780-1783

Josep Rei

1783-1786

Francesc Amell, cinquè període

1786-1789

Jaume Pasqual 1789-1792

Jacint Martí

1792-1795

Josep Martí

1795-1798

Narcís Solà 1798-1801

Josep Martí, segon període

1801-1804

Narcís Solà, segon període

1804-1807

Jacint Martí, segon període

1807-1810

Narcís Solà, president

1810-1811

Ramon Sabater, president

1811-1814

Jacint Martí, tercer període

1814-1817

Jacint Pantalocella 1817-1820
Ramon Sabater, president

1820-1824

Ramon Sabater, president 1824-1827
Ramon Sabater

1827-1828

Ignasi Ribot 1828-1831

Gaietà Roca

1831-1834
Ramon Sabater

1834-1835

Eduardo Corredera, Joan J. Moral. Catalunya romànica, vol. XVII la Noguera. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1994

Bellpuig de les Avellanes
L'església monàstica, amb la fornícula d'un
dels sepulcres comtals ja buida
Fotografia: Josep Salvany, 1918
Biblioteca de Catalunya. Fons Josep Salvany
Bellpuig de les Avellanes
Clau d'una porta amb l'escut del monestir i la data (1783)
A dalt, inscripció que identifica el monestir

Bibliografia:
- ADELL, Joan Albert: FREIXAS, Pere Freixas (2002). L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura I. Enciclopèdia Catalana. Barcelona
- BARRAQUER, Cayetano (1906). Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Francisco J. - Altés. Barcelona
- CORREDERA, Eduardo; GIRALT, Josep (1994). Catalunya romànica, vol. XVII la Noguera. Enciclopèdia Catalana. Barcelona
- CORREDERA, Eduardo (1997). Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Inst. de Germans Maristes de Catalunya
- ESPAÑOL, Francesca (2007). L’art gòtic a Catalunya. Escultura I. Enciclopèdia Catalana. Barcelona
- GONZALVO I BOU, Gener (2007). Història del panteó dels comtes d'Urgell. Universitat de Lleida. Lleida
- LLITERAS, L. (1965). Los Premonstratenses en Mallorca (123O-1245). Bellpuig. Núm. 67 a 72
- MORAL BARRIO, Joan Jesús (2004). Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Una història que es renova. Edilesa, Lleó
- MURRAY, Donald G.; PASCUAL, Aina; LLABRÉS, Jaume (1992). Conventos y monasterios de Mallorca. Historia, arte y cultura. Palma: Olañeta Ed.
- SOLÉ, Ramon. Procés de conservació i restauració de la Mare de Déu del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. En línia.
Enllaç:
Monestir de les Avellanes (pàgina del monestir)

Situació:

El monestir es troba a tocar de la carretera de Balaguer a Àger, a uns 14 km de la primera ciutat

Baldiri B. - Juny de 2006 / actualitzat maig de 2017