Monasterio de Sant Hilari de Lleida

Sancti Ilarii / El Patrocini de Tamarit de Llitera

(Lleida, Segrià)

Sant Hilari de Lleida
Portal de Els Boters, en el camino de Monzón, donde estaba el monasterio
Alexandre de Laborde, 1806
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

El lugar de Sant Hilari de Lleida es conocido después de la conquista de la ciudad y su colonización, en 1152, entonces se debió levantar la iglesia de Sant Hilari sobre una antigua mezquita. Estaba situada en el pago del mismo nombre, fuera de la ciudad, por el camino de Monzón "a un tiro de ballesta del portal de Boters", la iglesia se cita por primera vez en 1166.

Sant Hilari de Lleida
Bataille de Lérida, 7 octobre 1642
Grabado de Hippolyte Lecomte
Institut d'Estudis Ilerdencs. Servei d'Arxiu i Llegats

En 1204 aquella iglesia fue entregada por el obispo de Lleida y la condesa Elvira de Subirats (esposa de Ermengol VIII de Urgell) al monasterio de Santa Maria de Vallbona con el fin de establecer una nueva abadía, la condesa y después su hija Aurembiaix fueron enterradas en este monasterio. El papa Honorio III confirmó la fundación con una bula en 1220. Debido a la guerra Civil Catalana, en 1464 el monasterio fue incendiado para facilitar la defensa de la ciudad y evitar que se parapetara el enemigo mientras las monjas tuvieron que refugiarse temporalmente en unas casas que tenían en la ciudad, hasta que poco después pudieron regresar a Sant Hilari. Esta comunidad se fusionó en 1604 con la de Santa Maria de Vallsanta y la del monasterio del Pedregal.

En 1644 quedó prácticamente destruido con la guerra de los Segadores, se perdió el monasterio medieval y los sepulcros de personalidades, como el de la condesa Aurembiaix (muy vinculada con el monasterio, †1231), y la comunidad tuvo que trasladarse a la ciudad, en la colina de la Seu donde ocuparon el Col·legi Nou, que adaptaron para su uso. La piedra de los restos del monasterio sirvió para la fortificación de la ciudad. En 1707 el nuevo monasterio sufrió los efectos del asedio, esta vez a raíz de la guerra de Sucesión, la casa no se reconstruyó y en 1718 la comunidad se trasladó a Tamarit de Llitera (Nuestra Señora del Patrocinio) donde se mantuvo hasta la exclaustración.

Sant Hilari de Lleida
El monasterio de Vallbona (Urgell)
Desde donde se fundó este de Sant Hilari de Lleida
Sant Hilari de Lleida
Asedio de Lleida de 1707, que dañó el monasterio
Gabriel Bodenehr (1917)
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Bibliografía:
  • ARAGÓ, Antonio M. (1954). El Monasterio de San Hilario y la devoción medieval a Santa Quiteria. Lleida: I. E. Ilerdenses
  • BERGA I ROSSELL, Ramon (1989). El monestir de Santa Maria del Pedregal de monges cistercenques. Els monestirs cistercencs de la Vall del Corb. Tàrrega: Grup de Recerques de les Terres de Ponent
  • BERLABÉ, Carme (2001). Notes sobre els convents de Lleida al segle XVII. La Lleida del segle XVII. Lleida: Pagès Editors
  • ERITJA I CIURÓ, Xavier (1997). Sant Hilari. Catalunya romànica. Vol. XXIV. El Segrià, Garrigues, Pla d'Urgell, Segarra, Urgell. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
  • LLADONOSA, Josep (1966). El monestir de monges de Sant Hilari. Miscellanea Populetana. Abadia de Poblet
  • LLADONOSA, Josep (1972). Història de Lleida. Vol. I i II. Tàrrega: F C Calmet
  • PASQUAL, Jaume (1837). Carta del P.D. Jaime Pasqual canónigo premostratense de Bellpuig de las Avellanas al M. I. S. Marqués de Capmany. Barcelona: Torras
  • SAINZ DE BARANDA, Pedro (1850). España Sagrada. Tomo XLVII. De la santa Iglesia de Lérida en su estado moderno. Madrid: Real Academia de la Historia, 1850

  • Enlace ↗ : Claustra

Situación:

El monasterio ha desaparecido, estaba en el camino de Monzón, donde ahora se encuentra el Hospital Universitari de Santa Maria