Convent de Santa Maria de Mijaran
Sant Agustí del Panyo / Mig Aran / Sancta Maria de Medio Aranno / Convent de Valdaran
(Viella i Mitjaran / Vielha e Mijaran, Vall d’Aran / Vath d'Aran)
L'origen de l’església i comunitat de Santa Maria de Mig Aran (Mijaran) és força confús a causa de l’escassetat de documentació, llegendàriament s’atribueix la fundació a Paulí de Nola (s IV-V), i fins i tot hom vinculava els seus inicis amb Carlemany i la seva època. El cert és que el document més antic conegut és datat pels volts de l’any 1175, quan aquesta església va rebre el benefici d’un delme atorgat pel rei Alfons el Cast, però en aquell moment no hi consta cap mena de comunitat. El 1265 Jaume I va celebrar un acte públic en aquesta església.
A mitjan segle XIV (potser des de la primera dècada d'aquell segle) s'havia establert una comunitat agustiniana en aquest lloc, amb frares que procedien de Tolosa de Llenguadoc (llavors, i fins al 1801, la Vall d'Aran depenia eclesiàsticament de França, i concretament del bisbat de Sant Bertran de Comenge). L'any 1439 s'hi va celebrar un Capítol General dels agustins (coneguts amb la denominació d'Eremites de Sant Agustí) de la província de Tolosa. L'any 1472 el convent resultà destruït a causa de la guerra Civil Catalana i els agustins van retornar al seu lloc d'origen.
El 1506 es va restaurar la comunitat amb frares procedents de Santa Maria de Gràcia de Lleida, aquests van reedificar el convent que va mantenir-se actiu, tot i la decadència que va experimentar a la segona meitat del segle XVIII, fins al 1772 quan l'orde dels agustins el va suprimir, tot i l'oposició de les autoritats locals que veien com desapareixia un important centre d'ensenyament de la vall. Va restar com església i el lloc va patir els efectes de les riuades de la Garona, que hi passa molt a prop. El 1835, quan ja no hi havia comunitat, els seus béns van passar a mans públiques. Posteriorment, l'església es va restaurar per evitar la seva ruïna. Durant la guerra Civil l'església es va convertir en polvorí, que el 1938 fou volat deixant l'edifici arruïnat. A finals del segle XX es van consolidar les restes, notablement la capçalera.
Abans de la restauració (1988)
Abans de la restauració (1988)
Abans de la restauració (1978)
Esquema de la planta de l'església
A partir d'un plànol de Pere Cots
Couvent de la Mère de Dieu à Vézilles. Vallée d'Aran. Espagne
Nicolas M. J. Chapuy (1790-1858)
Bibliothèque nationale de France
Crist de Mijaran
A l'església de Sant Miquel de Viella es conserva el Crist de Mijaran, una peça de fusta policromada amb la figura de Crist, procedent de Santa Maria de Mijaran. Formava part d'un davallament del segle XII. Està relacionat estilísticament amb el taller d'Erill, del que es coneixen altres obres.
Crist de Mijaran
Sant Miquel de Viella
Fotografia de Josep Salvany (1917)
Biblioteca de Catalunya
Fotografia de Josep Salvany (1917)
Biblioteca de Catalunya
Il·lustració de The Pyrenees, with Excursions into Spain (1843)
Detall del mapa de les cases agustines a la Corona d'Aragó
(Provincia Regnorum Coronae Aragoniae, 1659)
Postal antiga, col·lecció particular
Postal antiga, col·lecció particular
- CAMÓS, Narciso (1657). Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña. Barcelona: Plantada
- COTS E CASANHA, Pere (1993). Monestir de Santa Maria de Mijaran (Vielha-Mijaran, Val d'Aran). Memòries d’Intervenció Arqueològica. Generalitat de Catalunya
- DECTOT, Xavier; i altres (2004). Crist de Mijaran. Obres mestres del romànic. Escultures de la Vall de Boí. Barcelona: MNAC
- GAVÍN, Josep M. (1978). Inventari d'esglésies. Vol. 2. Baixa Ribagorça, Alta Ribagorça, Vall d’Aran. Barcelona: Arxiu Gavín
- GRACIA, Juan Francisco de (1793). Relación al rey don Felipe III Nuestro Señor... Madrid: Espinosa
- LLADONOSA, Josep (1984). Santa Maria de Mig Aran. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs
- LUBIN, Augustinus (1672). Orbis Augustinianus. París
- MASSOT, Joseph (1699). Compendio historial de los hermitaños de nuestro padre san Agustín, del Principado de Cataluña. Barcelona: Imp. Juan Jolis
- MEDINA MORALES, Josep E. (1997). Informe i memòria dels sondejos arqueològics portats a terme a l'església de Santa Maria de Mitjaran durant el més de novembre de 1997. Generalitat de Catalunya. Memòries d’Intervenció Arqueològica
- PLADEVALL, Antoni (1987). Santa Maria de Mijaran. Catalunya romànica. Vol. XIII. El Solsonès, la Vall d’Aran. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
L'església de Santa Maria de Mijaran és al nord de Viella, a l'esquerra de la carretera que porta a França