Sant Jeroni és un dels pares de l’Església, amb els sants Agustí, Ambròs, i el papa Gregori forma part del grup inicial de doctors de l’Església reconegut oficialment des de l’Edat Mitjana. Jeroni havia nascut cap el 347 a Stridonis, lloc no identificat situat a Dalmàcia prop dels límits amb Pannònia (actualment entre Hongria, Eslovènia i Croàcia). De família cristiana, va estudiar humanitats a Roma i més endavant va viatjar a la Gàl·lia i es va establir a Trèveris, on decidí donar un tomb a la seva vida i va ingressar en un monestir a Aquileia, lloc que després va deixar amb la voluntat de portar una vida solitària.
 

Jeroni era conegut a Roma i la gran capital li imposava limitacions al seu desig de solitud. El 373 va anar a Orient acompanyat d’Heliodor, Innocenci i Evagri, després de travessar l’actual Turquia va fer una estada a Tars (Cilícia) i finalment es va establir al desert sirià de Calcis, a llevant d’Antioquia, amb alguns acompanyants on va portar una vida eremítica molt extrema durant quatre anys. Després d’una estada a Jerusalem i Betlem va tornar a Antioquia durant les lluites entre diverses branques del cristianisme, va prendre part a favor de Paulí i aquest el va ordenar sacerdot, però no va abandonar la seva vocació monàstica.
 

Va estar a Constantinoble al costat de Gregori Nazianzè i acompanyat de Paulí va tornar a Roma el 382 amb motiu d’un concili i es va quedar a l’entorn del papa fins el 385. A Roma va conèixer santa PaulaPaula de Roma
Fundadora (c347-406)

Noble romana. Quan va quedar vídua va fundar un monestir a la seva casa on va rebre sant Jeroni, que fou el seu mestre. El 385 va viatjar a Orient amb la seva filla santa Eustòquia. Va fundar dos monestirs a Betlem, lloc on va morir el 406


Santa Paula
Cova dita de Sant Jeroni, Betlem a qui va aconsellar en l’establiment d’un monestir a l’Aventí. El 385 Jeroni es va traslladar a Orient de manera definitiva amb el seu germà Paulinià, després de visitar Alexandria va anar a Jerusalem i va passar els darrers anys de la seva vida a Betlem (+ 420), al front d’un dels monestirs fundats per Paula en aquell lloc, un per homes i un altre, amb diverses dependències, per les dones. En aquest lloc el sant va completar la seva producció literària, molt extensa, que consta d’escrits propis, cartes i també traduccions de les grans obres teològiques, efectuades gràcies al seu coneixement de les llengües orientals, especialment la versió de la Bíblia coneguda com Vulgata.
 

Funerals de sant Jeroni
Vittore Carpaccio (1502)
Escola de San Giorgio degli Schiavoni, Venècia
 

A l’Edat Mitjana es van desenvolupar diverses llegendes entorn del personatge, algunes recollides a la Llegenda Àuria. La més coneguda és la de l’arribada d’un lleó coix al monestir on vivia sant Jeroni, els monjos van fugir esparverats però el sant va manar que miressin bé la fera que, efectivament tenia una punxa clavada a la pota. Un cop guarit, l’animal es va quedar al monestir i fins i tot tenia cura de pasturar l’ase que feia feines de càrrega per la comunitat. Sant Jeroni acostuma a representar-se com anacoreta i penitent, també en una cel·la monàstica, en referència a la seva producció literària. També figura com doctor de l’Església i amb vestidures cardenalícies, malgrat no haver exercit mai aquest càrrec. Sovint està acompanyat d’un lleó.

Sant Jeroni (detall)
Anònim de Ferrara (c 1480)
Gemäldegalerie, Berlín
 

Sant Jeroni penitent
Gravat de M. Céroni publicat a
Les vies des pères des déserts d’orient