L’orde de Sant Jeroni va néixer en una època de certa decadència dintre del món monàstic, situació que va afavorir el naixement de moviments reformistes o noves formes de vida conventual. Durant la segona meitat del segle XIV es va registrar en llocs diversos una revifalla del moviment eremític on es practicava el retir en llocs apartats per portar una vida contemplativa, deslligada dels grans centres monàstics, els seus luxes i comoditats. En aquests eremitoris va prendre notorietat la figura de sant Jeroni (s. IV-V), teòleg i humanista format a Roma que va tenir una intensa activitat ascètica i eremítica en solitari. Al final dels seus dies els va viure en comunitat en un monestir de Betlem.

L’orde de Sant Jeroni és d’origen netament castellà, a mitjan del segle XIV s’aplegà a l’ermita de Nuestra Señora del Castañar (Mazarambroz, Toledo) un grup d’eremites al que s’hi van afegir personatges com Fernando Yáñez de Figueroa o Pedro Fernández Pecha que van ajudar molt el seu desenvolupament. El 1366 ja s’havien traslladat a Villaescusa (Orusco de Tajuña, Madrid) i l’any següent a San Bartolomé de Lupiana (Guadalajara) on la família de Fernández Pecha hi tenia propietats.

Sant Jeroni penitent
Gravat de M. Céroni publicat a
Les vies des pères des déserts d’orient

A Lupiana van aixecar uns eremitoris mentre l’ermita de San Bartolomé els servia per les celebracions comunes. Aviat van modificar la seva vida eremítica per la cenobítica. L’any 1373 van obtenir a Avinyó l’aprovació del papa Gregori XI per la seva activitat conventual i els va imposar la Regla de Sant Agustí. Immediatament es va procedir a la construcció d’un nou monestir per aquella comunitat fundadora, mentre començava la seva expansió fundant els monestirs de La Sisla (al sud de Toledo) el de Guisando (Àvila) o Corral Rubio, tots ells durant l’any 1374.

Independentment d’aquella fundació, en el territori de la Corona de Catalunya i Aragó es va desenvolupar un altre centre eremític localitzat al cap de Sant Antoni (a Xàbia, Marina Alta). Aquest centre, encapçalat per Jaime Juan Ibáñez, també va obtenir l’any 1374 l’oportú vist-i-plau de Gregori XI que el va integrar al mateix orde jerònim. El 1414 el papa Benet XIII va donar un altre pas en l’assentament de l’orde i entre altres coses definia el seu funcionament intern basat en la celebració de Capítols Generals i, a més els va atorgar el benefici d’exempció canònica deslliurant-los de la jurisdicció episcopal.
 

Monjo jerònim
Segons Histoire des ordres monastiques religieux et militaires
de Pierre Hélyot, 1715
Bibliothèque nationale de France

Claustre de San Bartolomé de Lupiana (Guadalajara)
Imatge d'AdriPozuelo, a Wikimedia

De manera paral·lela a les fundacions anteriors es va desenvolupar la branca femenina de l’orde impulsada pels mateixos fundadors però la seva integració completa no va arribar fins el 1464 amb la creació de San Pablo de Toledo i el seu reconeixement oficial en el capítol de 1510. La primera fundació al Principat de Catalunya va formalitzar-se el 1393 a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron (Barcelona) també a partir d’un nucli eremític que el va precedir del que hom té notícies certes des del 1386, a la mateixa ciutat es va fundar la casa femenina de Sant Maties (1475), encara activa. Després d’una època de decadència l’orde fou suprimit el 1835 amb la desamortització i no es va recuperar fins el 1925 i encara de manera molt limitada. La branca femenina, però, ha mantingut la seva activitat ininterrompuda fins l’actualitat.

Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, a Barcelona
Convent of St. Jerome, near Barcelone
Gravat publicat a Londres el 1838
Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona

Monestir de Sant Jeroni de Cotalba (La Safor, València)
Imatge d'Almar, a Wikimedia

Claustre de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona)

L'església del monestir de Sant Maties, 1870
Imatge cedida per l'Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes

Retrat de José de Sigüenza, historiador jerònim