|
Per la
seva pròpia naturalesa, l’eremitisme és una pràctica
molt mal documentada pel que fa a la seva història, no
hi ha arxius ni documentació directa tot i que es troben
testimonis a travès de persones que s’havien pogut relacionar amb
els anacoretes. La situació és força diferent de la que
hom troba en altres organitzacions religioses de tipus
monàstic que tenen voluntat i cura en deixar testimoni
de la seva presència. Malgrat aquesta mancança,
tradicionalment s’ha atribuït l’origen d’alguns
monestirs coneguts en un eremita en concret o a un grup
d’eremites que hauria donat pas a un nucli cenobític:
Sant Pere de Gaià i
Santes Creus (Alt Camp)
Sant
Salvador de la Vedella (Berguedà)
Escaladei (Priorat)
potser Santa Maria de Lavaix (Alta Ribagorça) entre
molts altres. Fora de Catalunya es pot esmentar
San Juan
de la Peña (Osca)
San Pedro de Arlanza (Burgos)
San
Millán (la Rioja, vinculat a la figura de sant Emilià)
Lerins (Alps Marítims)
els Pares del Jura, etc.
|
Sant Magí, eremita del lloc
de Brufaganya (Conca de Barberà)
Gravat de Joaquim Ballester (s XVIII)
Biblioteca Nacional de España |
Eremitori del Llor |
|
D’altra banda, aquesta pràctica també es troba en la idea i origen
d’alguns ordes monàstics, com ara els cartoixans, l’orde de la
Camàldula o, fins i tot, els jerònims en època molt més avançada. Un
altre vessant d’aquesta pràctica són els eremitoris existents a
recer de monestirs cenobítics tradicionals, com poden ser els de
Montserrat (Bages) o els “deserts” del
Carme descalç:
Sant Hilari de
Cardó (Baix Ebre) o el
Desert de les Palmes (Castelló).
Hi ha indrets que
tradicionalment són considerats antics eremitoris que amb el pas del
temps van evolucionar fins esdevenir capelles, ermites o altres
llocs de culte: Santa Maria del Montsant (Priorat) la
Brufaganya
(Conca de Barberà) Vallclara (Priorat). Es més difícil identificar
els eremitoris que no van tenir continuïtat a causa de la pròpia
naturalesa dels mateixos, sovint una cova o una construcció feta amb
materials peribles. Hom considera com a tals un ampli conjunt de
coves naturals o excavades. A Catalunya podem esmentar, entre
altres, els eremitoris de
Pou de Merli,
Benviure i
Cervelló (tots al
Baix Llobregat) un altre conjunt als Prats de Rei (Anoia). En
altres llocs de la Península s’han estudiat importants conjunts a la
Rioja, Navarra, Burgos... |
Eremites a Montserrat
Representació de l'ermita de
Sant Onofre, a Montserrat
Il·lustració de Montserrat, su pasado, su presente y su provenir
(1967) |
Eremites a Montserrat
Interior de la ermita de S
DIMAS
Machet, 1806
Bibliothèque numérique de l’INHA
Bibliothèque de l'Institut National d'Histoire de l'Art, collections
Jacques Doucet |
|
Saint-Roman de l’Aiguille (Gard)
D'origen eremític i dedicat a
sant Romà de
Condat |
Un atre grup de solitaris eren els
estilites que vivien
en un espai reduït, dalt d'una columna
El més conegut és Simeó Estilita (s V)
Relleu d'un un cancell amb sant Simeó (s V-VI)
Museu Bode, Berlín |
Església del monestir de Sant Simeó
Estilita
Amb restes de la columna que ocupava l'anacoreta
Qal'at Sim’an, Síria |
Bibliografia:
- COLOMBÁS, García M. (2004). El monacato primitivo. Madrid:
Biblioteca de Autores Cristianos
- GARCÍA DE CORTÁZAR, José A. i altres (2011). El
monacato espontáneo. Eremitas y eremitorios en el mundo
medieval. Aguilar de Campoo: Fund. Santa María la Real
- MASOLIVER, Alexandre (1978). Història del monaquisme
cristià. Vol. I. Des dels orígens fins a Sant Benet.
Barcelona: Pub. de l’Abadia de Montserrat
- MORAL, Tomás (1995). España eremítica. Leyre
- MOYA OLLER, Anna (2017). Ascetisme i monacat tardoantic
a la tarraconense (ss. IV-VII). Una aproximació
sociocultural i arqueològica. Tesi Doctoral. Universitat
Rovira i Virgili |
|
