Monestir de Santa Maria de Montserrat

Aquella donació incloïa les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí, amb els seus termes. Cal tenir en compte que en aquella època també estava en funcionament el lloc de Santa Cecília, a la mateixa muntanya, que llavors tenia més atractiu pels devots. Tot i que és força possible que aquelles esglésies fossin petits centres monàstics, Ripoll les mantenia com a simples propietats, com tantes altres. Oliba, abat de Ripoll, es va veure obligat a reclamar la propietat de les esglésies davant els intents de Santa Cecília de fer-les seves. Aquest fet va propiciar que Santa Maria de Montserrat tingués un cert desenvolupament monàstic.

En el segle XIII encara depenia de Ripoll amb qui va tenir certs enfrontaments. El prior de Montserrat era elegit directament des d'aquell monestir. El 1287 el papa nomenà Bernat Salvador, monjo de l'abadia de la Grassa (Llenguadoc), nou prior de Montserrat, sense intervenció de Ripoll, aquesta independència era aparent, ja que a la mort de Bernat Salvador tant el papa com Ripoll nomenaren pel seu compte un successor, el conflicte amb la duplicitat del càrrec fou resolt per l'arquebisbe de Tarragona, deixant les coses com estaven: la submissió a Ripoll. El prior Vicenç de Ribes fou nomenat cardenal i, sembla que a instàncies seves s'aconseguí que el 1409, el papa Benet XIII erigís Montserrat en abadia independent.

Tot això es va perdre amb l'incendi i destrucció causats a ran la Guerra del Francès (1811-12) i els robatoris posteriors. Hom intentà redreçar la situació, però els monjos es van veure obligats a dispersar-se i no hi pogueren retornar fins al 1824. Després, la desamortització desposseí el monestir de les seves propietats, que foren subhastades. La comunitat va retornar el 1844 i el papa va nomenar el 1862 un nou abat, desvinculant-lo de San Benito, que també havia desaparegut. Des d'aquell moment, i encara en l'actualitat, depèn de la congregació benedictina de Subiaco. El lloc és un centre molt important pel desenvolupament de la vida religiosa i ciutadana de Catalunya. Les restes més antigues del monestir que s'han trobat caldria datar-les cap al segle XI, també es conserva un portal del segle XII. A part de l'església i el claustre, la major part de construccions cal situar-les entre els segles XIX i XX.