|
Benet va definir el marc
funcional d’un cenobi amb la finalitat d’organitzar la
vida interna dels monestirs que havia fundat,
especialment el de Montecassino (Laci), per aquesta
tasca va aplegar costums d’algunes de les normes que
s’havien establert en altres experiències monàstiques
anteriors. La Regla de Sant Benet va gaudir d’un èxit
notable i la seva difusió fou molt important,
especialment a la Gàl·lia on conviuria amb la de Sant
Columbà. L’embranzida final que va facilitar que la seva
aplicació s’escampés arreu va venir de la mà de Lluís el
Pietós (emperador franc, 778-840) que al sínode
d’Aquisgrà de l’any 817 va impulsar la reforma de les
cases monàstiques de l’imperi, tasca que va comptar amb
la valuosa participació de
Benet d’Aniana
(c750-821), gràcies a aquella iniciativa la difusió
de la Regla de Sant Benet es va generalitzar a Occident.
A Catalunya s’esmenta el seguiment d’aquesta Regla al
monestir de Sant
Esteve de Banyoles l’any 822, en un precepte del
mateix Lluís el Pietós. |
Sant Esteve de Banyoles |
Sant Benet de Núrsia i
sant Benet d'Aniana
Retaule de l'abadia de
Sant Guilhem del Desert |
|
|
|
Els benedictins no
disposaven d’una estructura organitzativa jeràrquica,
els monestirs eren i són independents (l'abat és el
Superior major) i només mantenen
el vincle de la Regla, de totes maneres han experimentat
diverses formes d’associació com ara les congregacions
per afinitat o també basades en la seva proximitat en el
territori. D’aquesta manera, en època medieval, trobem a
Catalunya cases afiliades a grans monestirs francesos
com ara
Sant Víctor de Marsella (Boques del Roine),
La Grassa
(Aude) o
Sant Ponç de Tomeres (Erau), més endavant es crearia
la Congregació Claustral Tarraconense on s’afiliarien
gran part dels monestirs catalans mentre que a la resta
de la península s’imposava la Congregació de Valladolid
a la que després va passar a dependre el
monestir de
Montserrat. Més recent fou la creació de la congregació
de Saint-Maur, amb una important implantació a França al
segle XVII i fins la Revolució.
Paral·lelament, diferents
interpretacions i reformes en el seguiment de la Regla
van anar impulsant el sorgiment de corrents específics
com ara Vallombrosa,
Gorze, la Camàldula o el mateix
Cluny (segles X i XI) que
va tenir una expansió notable. En aquell moment no
s’havien organitzat els ordes monàstics com a tal ni les
congregacions, malgrat tot, alguns d’aquests corrents
han estat considerats com a ordes, altres no van passar
de simple associació al voltant d’una casa central (Fleury...),
molts cops la distinció entre un cas i l’altre no és
nítida o ha variat amb el temps. Al segle XII una segona
onada reformadora va fer sorgir altres moviments, alguns
d’ells ja considerats com a ordes amb les seves
estructures organitzatives pròpies i costums específics
(Cister,
Grandmont...). Al segle
XIII s’institucionalitzarien formalment les
congregacions, sistema que continua en l’actualitat. |
Sant Benet de Núrsia
Il·lustració del Liber Chronicarum (1493)
Bayerische Staatsbibliothek |
Sant Benet de Núrsia
Pintura
mural de San Benedetto in Piscinula (Roma) |
|
|
|
L’hegemonia benedictina fou inapel·lable a Occident fins
l’aparició dels ordes mendicants, malgrat tot va
mantenir la seva plena vigència, tot i les batzacades
que va anar patint en llocs i èpoques diferents, fins
l’actualitat. A Catalunya la desamortització de 1835 va
portar a la desaparició de les nombroses cases
masculines que en aquell moment encara mantenien la seva
activitat i canvis molt importants en les femenines. Dels monestirs
històrics, es mantenen actives les cases de
Montserrat
(masculina), Sant Pere de les Puel·les,
Sant Daniel de
Girona i Sant Benet de Montserrat (aquestes darreres de
monges). |
El monestir benedictí de
Sant Pere de Rodes (Alt Empordà) |
|
|
|
La Regla de Sant Benet
Hom considera
Benet de Núrsia l’autor de la regla monàstica que
porta el seu nom, aquesta normativa seria escrita a Montecassino a partir de l’any 530 aplegant les seves
pròpies experiències enriquides amb aportacions d’altres
reculls normatius utilitzats a l’època, com ara les
regles agustinianes, les obres de Joan Cassià i
particularment la Regla del Mestre. Tot i tractar-se
d'una normativa interna que ajuda a portar a la pràctica
l'estil de vida basada en l'Evangeli, l’obra de Benet va
tenir una àmplia difusió, les còpies es van escampar
arreu i foren aplicades o adaptades en altres centres
monàstics d’Occident convertint-se en una de les claus
fonamentals del monacat, tant el benedictí com en el si
d’altres ordes que l’han tingut present com a
referència. L’ús de la Regla conviuria molts anys amb
altres normatives, fins i tot dins d’un mateix monestir,
cal esmentar que molts cenobis disposaven de prou
llibertat com per adoptar la normativa interna segons
les seves conveniències. Hom considera que Gregori el
Gran (c540-604) va introduir la Regla en el seu monestir
del Celi, a Roma, Gregori va escriure la vida de sant
Benet i va difondre el coneixement de la seva obra. La intervenció de
Benet d’Aniana, ja en època carolíngia, sistematitzaria
les normatives de les diferents comunitats monàstiques i
l’ús de la Regla de Sant Benet es va generalitzar.
La Regla de Sant Benet consta d’un pròleg i setanta-tres
capítols on s’especifiquen des de les menes de monjos
(cap. 1), l’abat, les virtuts del monjo, les seves
tasques a més de l’administració interna del monestir i
de la comunitat. |
Portada de la Regula
Compilatio
regulae S. Benedicti (1499)
Biblioteca Nacional de España |
Sant Benet de Núrsia amb uns monjos
Il·lustració d'un manuscrit de l'abadia
de Saint-Germain-des-Prés (París). S XIII
Bibliothèque nationale de France |
|
|
|
|
Resum de l'evolució històrica dels benedictins |
El monestir femení de
Sant Daniel de Girona |
Sant Miquel de Cuixà (Conflent, Pirineus Orientals) |
|
|
|
El santuari del Sacro Speco
(Laci), antic monestir vinculat a sant Benet |
L'abadia de
Saint-Benoît-sur-Loire (Loiret) |
Restes del
monestir de San
Benito de Sahagún (Lleó) |
|
|
Bibliografia:
- ALTISENT, Agustín (1980). San Benito padre de occidente.
Barcelona: Blume
- BENET DE NÚRSIA, CASSIÀ M. JUST (2006). Regla de Sant
Benet. Barcelona: Abadia de Montserrat
- COLOMBÁS, García M. (1989-2005). La tradición
benedictina. Zamora: Ed. Monte Casino
- COUSIN, Patrice (1956). Précis d’histoire monastique.
Boud & Gay
- GREGORI EL GRAN (1931). Diàlegs. Vol. I. Barcelona:
Barcino
- HÉLYOT, Hippolyte (1718). Histoire des ordres
monastiques religieux et militaires et des congrégations...
Vol. 5. París: Coignard
- MASOLIVER, A lexandre (1978-81). Història del
monaquisme cristià. Vols. I, II i III. Barcelona: Pub.
Abadia de Montserrat
- RAMON I ARRUFAT, Antoni (1925). L’Orde Benedictina.
Monestir de Montserrat
- ROUX, Julie (2007). Les ordres bénédictins.
Vic-en-Bigorre: MSM |
|
|
i femenins 
.
Aquest mapa pretén ser exhaustiu i situa
geogràficament tant els monestirs
històrics com els priorats i les petites cel·les
monàstiques de tradició benedictina,
s’han destacat els grans monestirs de
la resta d’establiments
de manera subjectiva i
discutible. També cal destacar que la
condició de cenobi benedictí no sempre
és clara, en alguns casos tampoc la
consideració de cenobi (poden haver
petits priorats rurals sense activitat
monàstica). Hi manquen alguns petits
monestirs dels que hom té alguna
referència però que la seva localització
és desconeguda. Algunes de les cases
indicades foren efímeres i van mantenir
la condició monàstica durant poc temps,
altres van mantenir comunitats
masculines en una època i femenines en
una altra... tot plegat fa que aquesta
presentació resti subjecta a les
modificacions que calguin.
