Monestirs de
Catalunya
    Benedictins
Ordes
castellano
cercador contacte facebook

Ordes
 

 

Benedictins
Sant Benet lliurant la Regla a un monjo
Miniatura (975-1000)
Bibliothèque nationale de France

Els benedictins són aquells monjos i monges seguidors de la Regla de Sant Benet, això aplega els membres de les comunitats d’un important nombre de monestirs que practiquen vida monàstica cenobítica, la seva magnitud ha anat variant en el decurs del temps tant per raons internes com polítiques. A banda de les famílies benedictines actualment actives, històricament es van anar desenvolupant diversos moviments monàstics basats en reformes successives i interpretacions dels costums que van anar teixint un complex organitzatiu i que ha anat canviant de manera continuada. En alguns moments fins i tot va derivar en la creació d’ordes diferenciats que mantenien com a base la mateixa reglamentació. El pare d’aquest entramat fou Benet de Núrsia (c480-d547), un dels primers organitzadors del monaquisme occidental si tenim en compte els precedents de Martí de Tours (c316-397), Honorat de Lerins (c370-430), Joan Cassià (c360-c435) o Cesari d’Arle (470-543) entre altres, que ja havien establert comunitats cenobítiques a Occident amb la seva pròpia normativa.

Benedictins

Benedictins

Monjo benedictí i monja benedictina
Il·lustració de l'Histoire des ordres monastiques religieux et militaires...
Bibliothèque nationale de France


Sant Jeroni
Manuscrit de la Regla de Sant Benet
"Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l'orella del cor..."
Bibliothèque nationale de France
(Latin 15024)

Benedictins
Vista imaginària de l'abadia de Montecassino
Il·lustració del Liber Chronicarum (1493)
Bayerische Staatsbibliothek

 
   

Mapa dels monestirs benedictins de Catalunya

Mapa interactiu amb la localització de les cases benedictines de Catalunya on s’han diferenciat els monestirs masculins i femenins . Aquest mapa pretén ser exhaustiu i situa geogràficament tant els monestirs històrics com els priorats i les petites cel·les monàstiques de tradició benedictina, s’han destacat els grans monestirs de la resta d’establiments de manera subjectiva i discutible. També cal destacar que la condició de cenobi benedictí no sempre és clara, en alguns casos tampoc la consideració de cenobi (poden haver petits priorats rurals sense activitat monàstica). Hi manquen alguns petits monestirs dels que hom té alguna referència però que la seva localització és desconeguda. Algunes de les cases indicades foren efímeres i van mantenir la condició monàstica durant poc temps, altres van mantenir comunitats masculines en una època i femenines en una altra... tot plegat fa que aquesta presentació resti subjecta a les modificacions que calguin.

   
 

Benet va definir el marc funcional d’un cenobi amb la finalitat d’organitzar la vida interna dels monestirs que havia fundat, especialment el de Montecassino (Laci), per aquesta tasca va aplegar costums d’algunes de les normes que s’havien establert en altres experiències monàstiques anteriors. La Regla de Sant Benet va gaudir d’un èxit notable i la seva difusió fou molt important, especialment a la Gàl·lia on conviuria amb la de Sant Columbà. L’embranzida final que va facilitar que la seva aplicació s’escampés arreu va venir de la mà de Lluís el Pietós (emperador franc, 778-840) que al sínode d’Aquisgrà de l’any 817 va impulsar la reforma de les cases monàstiques de l’imperi, tasca que va comptar amb la valuosa participació de Benet d’Aniana (c750-821), gràcies a aquella iniciativa la difusió de la Regla de Sant Benet es va generalitzar a Occident. A Catalunya s’esmenta el seguiment d’aquesta Regla al monestir de Sant Esteve de Banyoles l’any 822, en un precepte del mateix Lluís el Pietós.

Sant Esteve de Banyoles
Sant Esteve de Banyoles

Sant Guilhem del Desert
Sant Benet de Núrsia i sant Benet d'Aniana
Retaule de l'abadia de Sant Guilhem del Desert


Els benedictins no disposaven d’una estructura organitzativa jeràrquica, els monestirs eren i són independents (l'abat és el Superior major) i només mantenen el vincle de la Regla, de totes maneres han experimentat diverses formes d’associació com ara les congregacions per afinitat o també basades en la seva proximitat en el territori. D’aquesta manera, en època medieval, trobem a Catalunya cases afiliades a grans monestirs francesos com ara Sant Víctor de Marsella (Boques del Roine), La Grassa (Aude) o Sant Ponç de Tomeres (Erau), més endavant es crearia la Congregació Claustral Tarraconense on s’afiliarien gran part dels monestirs catalans mentre que a la resta de la península s’imposava la Congregació de Valladolid a la que després va passar a dependre el monestir de Montserrat. Més recent fou la creació de la congregació de Saint-Maur, amb una important implantació a França al segle XVII i fins la Revolució.

Paral·lelament, diferents interpretacions i reformes en el seguiment de la Regla van anar impulsant el sorgiment de corrents específics com ara Vallombrosa, Gorze, la Camàldula o el mateix Cluny (segles X i XI) que va tenir una expansió notable. En aquell moment no s’havien organitzat els ordes monàstics com a tal ni les congregacions, malgrat tot, alguns d’aquests corrents han estat considerats com a ordes, altres no van passar de simple associació al voltant d’una casa central (Fleury...), molts cops la distinció entre un cas i l’altre no és nítida o ha variat amb el temps. Al segle XII una segona onada reformadora va fer sorgir altres moviments, alguns d’ells ja considerats com a ordes amb les seves estructures organitzatives pròpies i costums específics (Cister, Grandmont...). Al segle XIII s’institucionalitzarien formalment les congregacions, sistema que continua en l’actualitat.

Benedictins
Sant Benet de Núrsia
Il·lustració del Liber Chronicarum (1493)
Bayerische Staatsbibliothek

Benedictins
Sant Benet de Núrsia
Pintura mural de San Benedetto in Piscinula (Roma)



L’hegemonia benedictina fou inapel·lable a Occident fins l’aparició dels ordes mendicants, malgrat tot va mantenir la seva plena vigència, tot i les batzacades que va anar patint en llocs i èpoques diferents, fins l’actualitat. A Catalunya la desamortització de 1835 va portar a la desaparició de les nombroses cases masculines que en aquell moment encara mantenien la seva activitat i canvis molt importants en les femenines.  Dels monestirs històrics, es mantenen actives les cases de Montserrat (masculina), Sant Pere de les Puel·les, Sant Daniel de Girona i Sant Benet de Montserrat (aquestes darreres de monges).

Sant Pere de Rodes
El monestir benedictí de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà)

La Regla de Sant Benet

Hom considera Benet de Núrsia l’autor de la regla monàstica que porta el seu nom, aquesta normativa seria escrita a Montecassino a partir de l’any 530 aplegant les seves pròpies experiències enriquides amb aportacions d’altres reculls normatius utilitzats a l’època, com ara les regles agustinianes, les obres de Joan Cassià i particularment la Regla del Mestre. Tot i tractar-se d'una normativa interna que ajuda a portar a la pràctica l'estil de vida basada en l'Evangeli, l’obra de Benet va tenir una àmplia difusió, les còpies es van escampar arreu i foren aplicades o adaptades en altres centres monàstics d’Occident convertint-se en una de les claus fonamentals del monacat, tant el benedictí com en el si d’altres ordes que l’han tingut present com a referència. L’ús de la Regla conviuria molts anys amb altres normatives, fins i tot dins d’un mateix monestir, cal esmentar que molts cenobis disposaven de prou llibertat com per adoptar la normativa interna segons les seves conveniències. Hom considera que Gregori el Gran (c540-604) va introduir la Regla en el seu monestir del Celi, a Roma, Gregori va escriure la vida de sant Benet i va difondre el coneixement de la seva obra. La intervenció de Benet d’Aniana, ja en època carolíngia, sistematitzaria les normatives de les diferents comunitats monàstiques i l’ús de la Regla de Sant Benet es va generalitzar.

La Regla de Sant Benet consta d’un pròleg i setanta-tres capítols on s’especifiquen des de les menes de monjos (cap. 1), l’abat, les virtuts del monjo, les seves tasques a més de l’administració interna del monestir i de la comunitat.

Benedictins
Portada de la Regula Compilatio
regulae S. Benedicti
(1499)
Biblioteca Nacional de España

Benedictins
Sant Benet de Núrsia amb uns monjos
Il·lustració d'un manuscrit de l'abadia de Saint-Germain-des-Prés (París). S XIII
Bibliothèque nationale de France

 
Benedictins
Resum de l'evolució històrica dels benedictins
Sant Daniel de Girona
El monestir femení de Sant Daniel de Girona
Sant Miquel de Cuixà
Sant Miquel de Cuixà (Conflent, Pirineus Orientals)

Benedictins
El santuari del Sacro Speco (Laci), antic monestir vinculat a sant Benet

Saint-Benoît-sur-Loire
L'abadia de Saint-Benoît-sur-Loire (Loiret)

San Benito de Sahagún
Restes del monestir de San Benito de Sahagún (Lleó)

Bibliografia:
- ALTISENT, Agustín (1980). San Benito padre de occidente. Barcelona: Blume
- BENET DE NÚRSIA, CASSIÀ M. JUST (2006). Regla de Sant Benet. Barcelona: Abadia de Montserrat
- COLOMBÁS, García M. (1989-2005). La tradición benedictina. Zamora: Ed. Monte Casino
- COUSIN, Patrice (1956). Précis d’histoire monastique. Boud & Gay
- GREGORI EL GRAN (1931). Diàlegs. Vol. I. Barcelona: Barcino
- HÉLYOT, Hippolyte (1718). Histoire des ordres monastiques religieux et militaires et des congrégations... Vol. 5. París: Coignard
- MASOLIVER, A lexandre (1978-81). Història del monaquisme cristià. Vols. I, II i III. Barcelona: Pub. Abadia de Montserrat
- RAMON I ARRUFAT, Antoni (1925). L’Orde Benedictina. Monestir de Montserrat
- ROUX, Julie (2007). Les ordres bénédictins. Vic-en-Bigorre: MSM
 
Baldiri B. - Novembre de 2017