Abadia de Sant Guilhem del Desert

El cenobi va créixer en popularitat i es va poder independitzar d'Aniana gràcies a les seves riqueses i rendes, el primer abat conegut, Juliofred, figura en una donació del 925. Mentrestant, la devoció a sant Guillem continuava augmentant. A causa d'un incendi que va destruir l'arxiu de l'abadia, Aniana pretengué recuperar el seu poder sobre Gel·lona i s'esdevenen una sèrie de plets, que acaben el 1090, amb un reconeixement de la independència per part del papa Urbà II. El 1138 les relíquies de sant Guillem foren traslladades de la cripta a la capella major, on es conservaren en un sarcòfag de marbre. La vitalitat del monestir continuà augmentant, com també les seves riqueses i prestigi.

En 1644 s'intentà revitalitzar el centre religiós amb l'arribada de nous monjos de la congregació de Sant Maur, que al segle XVIII aixecaren unes noves dependències. Van aconseguir mantenir el cenobi viu fins a la Revolució Francesa, quan les propietats foren venudes, el darrer abat i bisbe de Lodeva va suprimir formalment l'abadia, el 1783. Com és habitual en aquesta mena d'edificacions, les construccions es van anar fent en el decurs de la història de l'abadia. No hi ha cap resta aparent de les primeres construccions de l'època fundacional, de començament del segle IX. Els vestigis més antics es troben a la cripta redescoberta el 1962 sota el presbiteri. Aquestes restes segurament pertanyen a una segona construcció del segle X, preromànica.

El claustre tenia dues plantes, la inferior del segle XI i la superior del XII. En aquella època es va aixecar aquest pis per separar els monjos dels devots que acudien en massa a l’abadia. Des del pis superior els monjos podien accedir a l’església, on disposaven d’unes tribunes reservades, mentre que la part baixa era accessible pels fidels. La segona planta del claustre s’ha perdut totalment, tot i que es conserva parcialment reconstruït a The Cloisters, de Nova York. La façana principal està presidida per una poderosa torre campanar, a la part baixa de la qual s’obre el portal de mig punt que comunica amb el nàrtex, un afegit utilitzat per acollir els pelegrins, amb una primitiva volta ogival. Al transsepte s’hi van afegir al segle XV unes tribunes per poder aïllar la comunitat dels visitants. L’altar major és del segle XVIII.