Abadia de Sant Guilhem del Desert

El cenobi creixé en importància i, gràcies a la seva prosperitat, aconseguí independitzar-se d'Aniana. El primer abat conegut, Juliofred, apareix documentat en una donació de l'any 925. Paral·lelament, la devoció a sant Guillem continuà augmentant. A causa d’un incendi que destruí l’arxiu de l'abadia, Aniana intentà recuperar-ne el control, desencadenant una sèrie de litigis que culminaren el 1090 amb el reconeixement de la independència per part del papa Urbà II. L'any 1138, les relíquies de sant Guillem foren traslladades de la cripta a la capella major, on es conservaren dins un sarcòfag de marbre. La vitalitat del monestir continuà creixent, així com la seva riquesa i prestigi.

L’any 1644 es va intentar revitalitzar la vida monàstica amb l’arribada de nous monjos de la congregació de Saint-Maur, que al segle XVIII aixecaren noves dependències. Aquest impuls permeté mantenir l’activitat del cenobi fins a la Revolució Francesa, quan les propietats foren venudes. L’any 1783, el darrer abat i bisbe de Lodeva suprimí formalment l'abadia. Com és habitual en aquesta mena d’edificacions, les construccions s’anaren ampliant al llarg de la història. No es conserven restes visibles de l’època fundacional, de començament del segle IX. Els vestigis més antics es troben a la cripta, redescoberta el 1962 sota el presbiteri, que probablement pertany a una segona construcció preromànica del segle X.

El claustre constava de dues plantes: la inferior, del segle XI, i la superior, del XII. En aquesta època s’aixecà el pis superior per separar els monjos dels devots que acudien massivament a l’abadia. Des d’aquesta planta, els monjos podien accedir a l’església, on disposaven de tribunes reservades, mentre que la part baixa restava accessible als fidels. La segona planta del claustre s’ha perdut completament, si bé una part es conserva parcialment reconstruïda a The Cloisters, de Nova York. La façana principal està presidida per una imponent torre campanar, a la base de la qual s’obre un portal de mig punt que condueix al nàrtex, un afegit destinat a acollir els pelegrins i cobert amb una primitiva volta ogival. Al segle XV s’afegiren tribunes al transsepte per garantir la separació entre la comunitat monàstica i els visitants. L’altar major data del segle XVIII.