Abadia de Saint-Benoît-sur-Loire

Aquella petita comunitat de caràcter rural experimentaria un canvi radical arran de l’arribada de les relíquies de sant Benet de Núrsia. El sant havia mort a Montecassino l’any 547, on fou enterrat al costat de la seva germana Escolàstica (c. 480-547). L’any 577, però, aquell monestir fou arrasat i va romandre deshabitat fins al 720. Durant aquest període d’abandonament, una expedició organitzada des del monestir de Fleury, durant l’abadiat de Mummolus († 663), amb la col·laboració del bisbe de Le Mans, es va desplaçar a Montecassino, d’on va obtenir les relíquies dels sants Benet i Escolàstica. L’any 655, les relíquies dels dos sants es van dipositar a Fleury i Le Mans, respectivament.

Teodulf també va aixecar una vil·la en unes terres del monestir situades a Germigny-des-Prés (Loiret). Aquell casal disposava d’una capella que encara es conserva, tot i que modificada. Més endavant, ja al segle XI, s’hi va establir una petita comunitat que es convertiria en un priorat de Fleury. Durant aquell mateix segle IX, la regió va patir els efectes de les invasions normandes. L’any 865 van afectar Saint-Benoît-sur-Loire, que fou incendiat, una situació que es repetiria posteriorment. Les relíquies de sant Benet van ser resguardades temporalment a Orleans, mentre que les de sant Aigulf (Ayoul) es van traslladar a Provins, on més endavant es fundaria el priorat de Saint-Ayoul de Provins (Sena i Marne).

L’any 1108, les restes de sant Benet es van dipositar a la nova església, la construcció de la qual no es va completar fins al 1218, any en què fou dedicada. Durant la segona meitat del segle XIV, la guerra dels Cent Anys va afectar greument el monestir, que també va patir diversos episodis de pesta (1338). El règim de comenda, instaurat entre els anys 1486 i 1525, les guerres de Religió (1562 i 1567) i un nou incendi l’any 1584 van obrir una nova etapa de decadència, fins al punt que la comunitat va quedar reduïda a només cinc monjos. Malgrat tot, el monestir va mantenir la seva activitat. L’any 1627 es va incorporar a la congregació de Saint-Maur, que es va encarregar de restablir l’observança i restaurar els edificis, una tasca que es va prolongar durant molts anys. Finalment, l’any 1790, l’abadia fou suprimida arran de la Revolució.

Les dues primeres esglésies del monestir, Saint-Pierre i Notre-Dame, s’han perdut. La primera fou substituïda per una nova construcció al segle XVIII. L’actual església de Notre-Dame és l’hereva de la construcció primitiva i conserva una estructura essencialment romànica. Consta d’una torre de base quadrada amb un porxo a la planta baixa, que és la part més antiga del conjunt i correspon a la primera meitat del segle XI. A aquesta torre s’hi va adossar una església de tres naus, seguida d’un transsepte amb dues absidioles a cadascun dels braços. La capçalera està formada per un ampli presbiteri que continua l’estructura de les naus i que, a llevant, es tanca amb un absis semicircular envoltat de quatre capelles radials. Aquesta construcció es pot datar entre la segona meitat del segle XI i el començament del segle XIII.