Abadia de Fontainejean

A la mort del fundador, aquest fou enterrat al monestir, que es convertiria en el lloc de sepultura de la seva nissaga. El 1148, Guillaume, fill del fundador, va morir a Terra Santa i també hi fou enterrat. L’any 1147, l’abat Esteve va obtenir del papa Eugeni III una butlla que atorgava protecció a la nova abadia i, el 1163, una altra butlla d’Alexandre III en va ratificar els privilegis. El 1150, el títol de senyor de Courtenay va passar a Pere (c. 1126-c. 1183), fill del rei Lluís VI el Gras, casat amb Élisabeth, neta del fundador; per aquest motiu, Fontainejean fou considerada una abadia reial. Amb el temps va aconseguir acumular un important patrimoni i diversos drets, entre els quals els de justícia.

Durant la segona meitat del segle XIII, el monestir va entrar en una època de decadència i d’un cert relaxament dels costums. També es va veure greument afectat per la guerra dels Cent Anys. A mitjan segle XIV, les propietats de Fontainejean i la mateixa abadia van patir les conseqüències del conflicte: el monestir va quedar abandonat i va sofrir importants pèrdues. La situació es va repetir durant la primera meitat del segle XV. El 1549, en plena reconstrucció, l’abadia va quedar sotmesa al règim de comenda i, poc després, es va veure afectada per les Guerres de Religió. El 1561, l’abat va abraçar les idees calvinistes i, l’any següent, Fontainejean fou víctima d’un atac que la va deixar en ruïnes i obligà la comunitat a refugiar-se en un altre indret.