Abadia de Saint-Mesmin de Micy
Miciacus / Sancti Maximini Miciacensis
(Saint-Pryvé-Saint-Mesmin, Loiret)
Detall de Veüe de l'Abbaye Saint Mesmin de l'ordre des Feuillens
Louis Boudan (1707)
Bibliothèque nationale de France
L’abadia de Micy, dedicada a Saint-Mesmin, és d’origen antic. Tradicionalment, la seva fundació s’ha relacionat amb el monarca merovingi Clodoveu I (c. 466-511), que hauria cedit el lloc de Micy al seu conseller Euspici († 510), originari d’aquestes terres. A més d’algun document fals, es conserva un diploma, sense data, de Clodoveu, que recull aquesta donació. Micy era una antiga residència reial en desús, situada a la confluència del Loira i el Loiret.
Il·lustració publicada a
Histoire de l'abbaye de Micy-Saint-Mesmin lez-Orléans (1902)
Cap a l’any 508, Euspici, amb el suport del seu nebot Maximí (Mesmí o Mesmin, † c. 520), hi va fundar un monestir amb l’ajut del bisbe d’Orleans. Dos anys més tard va morir Euspici i fou Maximí qui es va posar al capdavant de la comunitat; tots dos són venerats com a sants. Maximí fou succeït per sant Avit († 530), i després el govern del monestir va passar a altres abats, molts dels quals també són considerats sants. En aquest cenobi es va formar sant Laumer (c. 516-c. 594), fundador del monestir de Corbion (Orne). L’any 675, les relíquies dels dos primers abats van ser traslladades a Orleans. L’abadia de Micy, que probablement seguia alguna regla prebenedictina, es va mantenir activa fins que les invasions normandes la van afectar greument i va quedar abandonada.
El monestir fou restaurat per Teodulf (c. 755-c. 821), conseller de Carlemany, abat de Saint-Benoît-sur-Loire (Loiret) des del 798 i bisbe d’Orleans. Hi va introduir la regla de Sant Benet d’acord amb la reforma impulsada per Benet d’Aniana (c. 750-821), amb qui havia coincidit al monestir d’Aniana (Erau). L’any 834 van retornar a Micy les relíquies de sant Maximí i, des d’aleshores, la casa seria coneguda com a Saint-Mesmin de Micy. Una nova onada d’invasions normandes (856-865) va obligar la comunitat a fugir i refugiar-se a la casa que posseïa a la ciutat d’Orleans, coneguda com l’Alleu de Saint-Mesmin. No fou fins a mitjan segle X que es va restablir la vida monàstica amb l’arribada de l’abat Annon († 972), fet que va inaugurar un nou període de prosperitat. El papa Benet VII (974-983) en va confirmar els béns i privilegis.
Il·lustració publicada a
Histoire de l'abbaye de Micy-Saint-Mesmin lez-Orléans (1902)
Il·lustració publicada a
Histoire de l'abbaye de Micy-Saint-Mesmin lez-Orléans (1902)
Durant la segona meitat del segle XIV, a causa de la inestabilitat provocada per la guerra dels Cent Anys, la comunitat va abandonar novament el monestir per refugiar-se temporalment a Orleans. Un cop recuperada la situació, es va iniciar la reconstrucció del cenobi. Per contribuir al seu finançament, l’Alleu d’Orleans es va convertir en la parròquia de l’Alleu Saint-Mesmin, condició que mantindria en el futur. Tanmateix, la restauració no es va poder completar a causa dels nous atacs que va patir el monestir cap al 1420. L’any 1493, el darrer abat regular va retornar les relíquies del sant des del refugi d’Orleans fins al monestir, que ja havia estat parcialment restaurat. El 1513 hi entrava el primer abat comendatari.
Els anys 1562 i 1567, durant les guerres de Religió, el monestir fou novament destruït, igual que l’Alleu d’Orleans. El 1598, l’abadia, immersa en una profunda decadència, va passar a mans de l’abat comendatari François de La Rochefoucauld (1558-1645). La manca d’entesa entre el nou abat i la comunitat benedictina va afavorir la reforma del monestir. El 1608 la comunitat benedictina fou suprimida i expulsada, i l’abadia va passar a mans de la congregació cistercenca dels Feuillants, que la va ocupar fins a la Revolució (1790), quan fou definitivament suprimida. Actualment, pràcticament no es conserva cap estructura del monestir.
L'Alleu Saint-Mesmin, possessió de l'abadia a Orleans
Detall del plànol de Jean Fleury (1640)
Médiathèque centre-ville, Orleans
Il·lustració publicada a
Histoire de l'abbaye de Micy-Saint-Mesmin lez-Orléans (1902)
Il·lustració publicada a
Histoire de l'abbaye de Micy-Saint-Mesmin lez-Orléans (1902)
- BEAUNIER, Dom (1905). Recueil historique des Archêvechés, Évêchés, Abbayes et Prieurés de France. Vol. 1. Province ecclésiastique de Paris. París: Poussielgue
- CHARLES, Jacques (1976). Quelques réflexions sur les origines de l'abbaye de Micy-lez-Orléans. Bulletin de la Société archéologique et historique de l'Orléanais, vol. VI
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vols. VII i XIV. París: Bloud et Barral
- HAVET, Julien (1885). Questions mérovingiennes. Bibliothèque de l'École des Chartes, vol. XLVI
- JAROSSAY, Eugène (1902). Histoire de l'abbaye de Micy-Saint-Mesmin lez-Orléans (502-1790). Orleans: Marron
- PONCELET, Albert (1905). Les saints de Micy. Analecta Bollandiana, vol. XXIV/1. Bruxelles
- SAINT-MAUR, Congregació de (1744). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 8. París: Typographia Regia
- SATOSHI TADA (2018). Hagiographic traditions regarding St Maximinus (Mesmin) up to the Ninth Century. Spicilegium, 2
El monestir estava situat a la confluència del Loira i el Loiret, a ponent d’Orleans. No se'n conserva cap resta