Abadia de Cluny

El monestir fou posat sota la regla de Sant Benet i, des de la fundació, quedà sota la protecció directa de la Santa Seu, al marge de l’autoritat dels poders locals. Aquesta situació fou confirmada i precisada pel privilegi del papa Joan XI de 931, que permetia a qualsevol monjo trencar el vot d’estabilitat amb el seu monestir i traslladar-se a Cluny, alhora que confirmava la lliure elecció de l’abat i la protecció directa de la Santa Seu. Aquest privilegi va contribuir decisivament a l’expansió de la reforma cluniacenca.

La primera època de Cluny va quedar marcada pels seus grans abats, que van convertir l’abadia en un centre monàstic cada vegada més poderós i influent. A Bernó el va succeir sant Odó (927-942). Maiol (abat entre 954 i 994) fou l’impulsor de la construcció d’una nova església monàstica, Cluny II, bastida entre 963 i 981 per substituir la primera, que havia quedat petita. Durant el seu mandat van arribar a Cluny relíquies atribuïdes als apòstols Pere i Pau, fet que va reforçar la seva atracció com a centre de devoció. A Maiol el va succeir sant Odiló (994-1049), que va continuar l’expansió i la reforma dels establiments vinculats a Cluny. Durant el seu llarg abadiat, la xarxa cluniacenca es va consolidar i l’abadia es va convertir en un dels principals centres de la reforma monàstica occidental.

Hug de Semur va impulsar la construcció d’una tercera església, Cluny III o Maior ecclesia. Segons una tradició, el monjo Gunzo, antic abat de Baume, hauria tingut una visió en què els sants Pere, Pau i Esteve li haurien revelat el projecte d’una nova església de grans proporcions i li haurien encomanat convèncer Hug de Semur de la necessitat de construir-la. Sigui com sigui, el 1088 es va posar la primera pedra d’un edifici de dimensions extraordinàries per a l’època. La seva construcció va comptar amb el suport de grans personalitats polítiques i eclesiàstiques. El 1095 el papa Urbà II va consagrar els altars del nou edifici, encara en construcció, i el 1130 el papa Innocenci II en va fer la consagració solemne. El conjunt es va completar posteriorment amb un gran nàrtex, acabat cap al 1220.

La crisi es va accentuar durant els segles baixmedievals. La guerra dels Cent Anys va afectar diversos establiments cluniacencs i les guerres de Religió també van trasbalsar la casa mare. El 1516 es va instaurar el règim comendatari, que permetia designar abats aliens a la comunitat i va afavorir, en molts casos, el desinterès per la gestió interna de les abadies, amb el consegüent deteriorament de la vida comunitària i dels ingressos. Paral·lelament, es van impulsar diversos intents de reforma, semblants als que afectaven altres ordes monàstics, que també comportaren la reconstrucció i renovació d’una part de les dependències de Cluny.

Al costat sud de l’església es conserva el claustre del segle XVIII, amb diverses dependències monàstiques. També han subsistit altres estructures, com el Farinier, un graner gòtic on s’exposen importants capitells procedents del cor de Cluny III. Més apartat es troba el palau de Gelasi, que pren el nom del papa Gelasi II, mort exiliat a Cluny el 1119, on fou enterrat. L’edifici, objecte de diverses restauracions, conserva una galeria del segle XIV. També subsisteixen alguns elements de les fortificacions que envoltaven el monestir.