Monestir de Sant Daniel de Girona

En aquella època el bisbat es trobava en dificultats econòmiques i havia de fer front a obres d'importància a la catedral (la construcció de l'església romànica que es consagraria el 1038), la venda havia d'ajudar econòmicament el bisbat que segurament era propietari del lloc de Sant Daniel des de finals del segle IX o començament del X, és a dir des de l'arribada de les relíquies del sant titular. El dia 15 de març de 1018, la comtessa Ermessenda, ja vídua del comte Ramon Borrell, i el seu fill Berenguer Ramon I (c1006-1035) van formalitzar la donació de l'església de Sant Daniel i de tots els seus béns i drets al monestir del mateix nom.

La compra de la parròquia de Sant Daniel es va fer segurament pensant en la fundació del monestir benedictí, però no és fins a la donació del 1018 que s'esmenta la casa monàstica, per tant, cal situar el procés de fundació entre els anys 1015 i 1018. Cal destacar que aquella donació va incloure altres béns, que havien de facilitar el manteniment de la nova casa monàstica. No s'esmenta l'existència de cap comunitat en aquell moment, només una referència a la construcció de l'església. El 1028 es parla per primer cop el monestir de Sant Daniel i la seva abadessa: Bonafilla. El 1086 es va consagrar l'església que havia començat Ermessenda i que s'havia enllestit gràcies al suport i protecció de la comtessa Mafalda, l'esposa de Ramon Berenguer II.

En aquesta època el monestir va acumular un patrimoni força important, que era indispensable per poder garantir la seva subsistència. Aquella situació de prosperitat es va perllongar en el temps, en bona part tot això va ser possible gràcies a donacions i privilegis a favor seu, molts d'ells efectuats per les famílies de les mateixes monges que hi professaven, una de les normes de la comunitat establia que les monges havien de ser filles de la noblesa. El 1343 es van trobar les restes de sant Daniel i amb la voluntat de revitalitzar el culte a les seves relíquies, el 1345 es va encarregar la construcció d'un sepulcre al mestre Aloi, que es va dipositar a la cripta.

Arran del Concili de Trento va sorgir una onada reformadora que va afectar el món monàstic, especialment les cases femenines i la seva clausura. A partir del 1578 es van modificar les normes internes de la casa d'acord amb el nou estat de coses, fins aquell moment les monges vivien al monestir amb certes comoditats com ara disposar d'estances privades i de serventes, però a partir d'aquell moment les condicions es van endurir i, entre altres modificacions, obligava les monges a mantenir la vida comunitària i prendre mesures pel que fa a la clausura.

El 1881 i des d’aquest monestir de Sant Daniel es va fundar el nou establiment de Sant Benet de Mataró, que el 1952 es va unir amb el de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona formant la nova comunitat de Sant Benet de Montserrat (Bages) on manté la seva activitat. El 1936 la comunitat va tornar a deixar el monestir a causa de la guerra Civil, el sepulcre sant Daniel es va traslladar al Museu de Girona i no va retornar fins acabada la guerra, el 1939, al mateix temps que les monges.