El monestir de Sant Daniel té una història de més de mil anys, que ha transcorregut en el mateix indret fins a l'actualitat, només ha estat abandonat transitòriament en comptades ocasions. La seva instauració va començar l'any 1015, quan els comtes de Barcelona, Girona i Osona, Ramon Borrell (972-1017) i Ermessenda de Carcassona (c975-1058) van adquirir la parròquia de Sant Daniel a la seu de Girona, governada en aquell temps pel bisbe Pere Roger de Carcassona, germà de la comtessa.
En aquella època el bisbat es trobava en dificultats econòmiques i havia de fer front a obres d'importància a la catedral (la construcció de l'església romànica que es consagraria el 1038), la venda havia d'ajudar econòmicament el bisbat que segurament era propietari del lloc de Sant Daniel des de finals del segle IX o començament del X, és a dir des de l'arribada de les relíquies del sant titular. El dia 15 de març de 1018, la comtessa Ermessenda, ja vídua del comte Ramon Borrell, i el seu fill Berenguer Ramon I (c1006-1035) van formalitzar la donació de l'església de Sant Daniel i de tots els seus béns i drets al monestir del mateix nom.
Sant Daniel, eremita i màrtir
Tradicionalment, hom considera que sant Daniel fou un eremita d'origen armeni que, després d'una època de retir prop de Jerusalem, es va traslladar a la Provença amb la voluntat d'evangelitzar aquell territori llavors en mans de l'islam. Allà, fou perseguit pels seus adversaris i l'any 888 va morir martiritzat. Els seus seguidors es van fer càrrec de les despulles i van traslladar-les al sud, el mateix any van enterrar el seu cos en una cova situada en el lloc conegut després com Vall de Sant Daniel. Ben aviat va començar la seva veneració i això va comportar la construcció d'una església que després esdevindria la parròquia de Sant Salvador (tot i que alguna versió ens diu que la parròquia ja existiria anteriorment) i més endavant seria coneguda com Sant Daniel.
La compra de la parròquia de Sant Daniel es va fer segurament pensant en la fundació del monestir benedictí, però no és fins a la donació del 1018 que s'esmenta la casa monàstica, per tant, cal situar el procés de fundació entre els anys 1015 i 1018. Cal destacar que aquella donació va incloure altres béns, que havien de facilitar el manteniment de la nova casa monàstica. No s'esmenta l'existència de cap comunitat en aquell moment, només una referència a la construcció de l'església. El 1028 es parla per primer cop el monestir de Sant Daniel i la seva abadessa: Bonafilla. El 1086 es va consagrar l'església que havia començat Ermessenda i que s'havia enllestit gràcies al suport i protecció de la comtessa Mafalda, l'esposa de Ramon Berenguer II.
Ermessenda de Carcassona
Comtessa de Barcelona, Girona i Osona
(c975-1058)
Filla de Roger I de Carcassona, muller de Ramon Borrell I de Barcelona, a la mort d’aquest (1017) fou regent del seu fill Berenguer Ramon I, fins el 1023. El 1035, quan aquest va morir, fou regent del seu nét Ramon Berenguer I fins el 1039. Va tenir una vida política molt activa i es va relacionar amb les grans personalitats de la seva època. En la seva qualitat de comtessa, va participar també en nombrosos esdeveniments de caire religiós.
En aquesta època el monestir va acumular un patrimoni força important, que era indispensable per poder garantir la seva subsistència. Aquella situació de prosperitat es va perllongar en el temps, en bona part tot això va ser possible gràcies a donacions i privilegis a favor seu, molts d'ells efectuats per les famílies de les mateixes monges que hi professaven, una de les normes de la comunitat establia que les monges havien de ser filles de la noblesa. El 1343 es van trobar les restes de sant Daniel i amb la voluntat de revitalitzar el culte a les seves relíquies, el 1345 es va encarregar la construcció d'un sepulcre al mestre Aloi, que es va dipositar a la cripta.
El monestir de Sant Daniel es va annexionar altres cenobis de reduïdes dimensions, que es trobaven en decadència i que d’aquesta manera s’incorporaven a aquest amb les seves possessions. El 1458 es va incorporar la comunitat de Santa Margarida de Prats de Roses, que s’havia fundat el 1226 i que el 1389 s’havia traslladat a Castelló d’Empúries. Un cas similar fou el del monestir de Santa Maria del Mar (Calonge, Baix Empordà), documentat des del 1238; el 1423 només hi tenia una monja i el papa Eugeni IV el va suprimir, esdevenint un priorat de Sant Daniel. El 1543, la priora del monestir cistercenc de Valdemaria (Maçanet de la Selva, Selva), al·legant problemes derivats del seu aïllament i inseguretat, es va traslladar a Sant Daniel i el 1550 el monestir s’hi va integrar totalment.
Arran del Concili de Trento va sorgir una onada reformadora que va afectar el món monàstic, especialment les cases femenines i la seva clausura. A partir del 1578 es van modificar les normes internes de la casa d'acord amb el nou estat de coses, fins aquell moment les monges vivien al monestir amb certes comoditats com ara disposar d'estances privades i de serventes, però a partir d'aquell moment les condicions es van endurir i, entre altres modificacions, obligava les monges a mantenir la vida comunitària i prendre mesures pel que fa a la clausura.
Amb el pas dels anys els enfrontaments bèl·lics van donar molts sobresalts a la ciutat de Girona i el monestir no se'n va lliurar, amb la guerra dels Segadors el centre monàstic fou assaltat i les monges es van veure obligades a abandonar-lo (1640). D'altra banda, els diferents enfrontaments encara van motivar una sèrie d'ensurts al monestir gironí, el 1681, el 1684, el 1710 i un altre cop a finals d'aquell segle, el 1795. El 1808 es van trobar amb la guerra del Francès i degueren deixar una altra vegada el monestir, que fou assaltat i saquejat. Després d'un intent d'unir-lo amb del de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona, van poder retornar a Sant Daniel el 1819. Els efectes de l'exclaustració de 1835 foren lleus, si els comparem amb els resultats desastrosos que van tenir en altres llocs.
El 1881 i des d’aquest monestir de Sant Daniel es va fundar el nou establiment de Sant Benet de Mataró, que el 1952 es va unir amb el de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona formant la nova comunitat de Sant Benet de Montserrat (Bages) on manté la seva activitat. El 1936 la comunitat va tornar a deixar el monestir a causa de la guerra Civil, el sepulcre sant Daniel es va traslladar al Museu de Girona i no va retornar fins acabada la guerra, el 1939, al mateix temps que les monges.
L’església del monestir de Sant Daniel és, bàsicament, la que va aixecar la comtessa Ermessenda (1018-1086), amb elements més antics i amb la lògica petjada del temps, reformes, destrosses i restauracions. És un edifici de nau única, amb transsepte, actualment només conserva una absidiola de les originals, cal esmentar el cimbori que s’aixeca al bell mig de l’edifici. El claustre és un bell exemplar romànic, de finals del segle XII. Ja en època gòtica, entre els anys 1427 i 1430 es va aixecar un segon pis, amb dues galeries, que més endavant es va completar amb dues galeries més, amb grans arcs de mig punt.
- ARAN I SURIOL, Joan (2002). Santa Anna de Barcelona. Barcelona: Ed. Mediterrània
- BRUGUÉS, Irene (2017). Producció i gestió documental d'un monestir femení. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona
- CANAL, Fr. José de la (1832). España Sagrada. Vol 45. Madrid: Imp. José del Collado
- CARRERA, Jordi S. (2013). Capitells. Monestir de Sant Daniel. Diputació de Girona
- CONEJO DA PENA, Antoni (2003). Els darrers claustres monàstics gòtics. L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- DOMÈNEC, Antoni Vicenç (1602). Historia general de los santos, y varones illustres en santidad. Barcelona: Graells
- FREIXAS CAMPS, Pere (1981). El monestir de Sant Daniel. Reformes i ampliacions gòtiques. Estudi General, núm. 1
- GAVÍN, Josep M. (1982). Inventari d'esglésies. Vol. 10. Gironès, Selva. Barcelona: Arxiu Gavín
- GIRONELLA, Anna (2010). El monestir de Sant Daniel. Mil anys de vida a la Vall. Ajuntament de Girona
- MALLORQUÍ, Elvis; SIERRA, Eduard (2011). La imposició de la clausura al Monestir de Sant Daniel de Girona, 1300-1370. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. 52
- MARQUÈS, Josep M. (1981). El sepulcre de Sant Daniel, del mestre Aloy. Revista de Girona, núm. 96
- MARQUÈS, Josep M. (1996). Set cenobis femenins de l’Empordà. Estudis del Baix Empordà. Vol. 15. Sant Feliu de Guíxols: Institut d’Estudis del Baix Empordà
- MARQUÈS, Josep M. (1997). Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona (924-1300). Barcelona: Fundació Noguera
- MORENO, Anabel (2014). Sant Daniel de Girona: Relectura del monestir romànic. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. 55
- ROIG I JALPÍ, Joan Gaspar (1678). Resumen historial de las grandezas y antiguedades de la Ciudad de Gerona... Barcelona: J. Andreu
- SAMSÓ, Rosalia (2003). Vincles del Monestir de Santa Maria del Mar de Calonge amb el de Sant Daniel de Girona. Estudis del Baix Empordà, núm. 22
- VALERO, Joan (2016). Francesc Artau i el bust-reliquiari de Sant Daniel. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Vol. LVII
- VIGUÉ, Jordi, PLADEVALL, Antoni, SANZ, Antoni (1991). Sant Daniel de Girona. Catalunya romànica. Vol. V El Gironès, la Selva, el Pla de l’Estany. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- VILA, Pep (2011). La ferritxa del gloriós màrtir Sant Daniel. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. 52
- Enllaç ↗ : Claustra