Monestir de Santa Margarida del Prat de Roses

Una inundació el va afectar profundament l’any 1330 i per refer-se dels danys hom va autoritzar les monges a demanar almoina, tot i això el declivi era patent i en endavant la comunitat es va anar reduint amb el pas del temps. A causa d’això i de l’isolament del lloc on es trobava, el 1389 la comunitat es va traslladar a Castelló d’Empúries, a la capella de la Magdalena, on les monges van tenir cura de l’hospital annex fins que l’any 1396 es van traslladar intramurs, a la capella de Sant Marc.

La situació de precarietat no es va poder superar i en els anys següents la comunitat va perdre bona part del seu caràcter monàstic, amb una comunitat dispersa i problemes per que fa a la regularitat. En una visita episcopal del 1447 consta que només hi residien la priora i una monja, pocs anys després ja havia desaparegut. Finalment, el 1461 les seves rendes foren unides al monestir de Sant Daniel de Girona i l’establiment va desaparèixer tot i que una monja de Sant Daniel encara mantenia el títol de priora de Santa Margarida. Al segle XVII encara es conservava l'església del Prat de Roses, que ara s'ha perdut en una zona urbanitzada que conserva el topònim de Santa Margarida.