|
|
|
Origen
El monestir de Sant Miquel de Cuixà té el seu origen en un altre
establiment proper conegut com Sant Andreu d’Eixalada, fundat el 840
i avui desaparegut. Prop d’aquell centre monàstic s’aplegaren a
Cuixà un grup de religiosos al voltant d’un tal Protasi (843)
utilitzant una antiga església dedicada a
sant
Germà d’Auxerre. Les dues comunitats estaven relacionades des de
l’any 864 i figuren esmentades alhora en els documents. El 878,
Eixalada va patir el efectes d’un aiguat i una riuada del Tet que es
va emportar el monestir i alguns dels seus monjos aigua avall. |
Sant Miquel de Cuixà |
Benedictins |
|
|
|
Fundació
Aquesta
desgràcia va fer que es prengués la decisió de no reconstruir el
monestir i traslladar-se a Cuixà. El juny del 879 es funda el
monestir de Sant Germà de Cuixà, amb el mateix Protasi al seu front.
L’establiment fou posat sota la protecció del comte Miró I de
Conflent.
Després d’una
època sense notícies del cenobi, el 938 s’esmenta el lloc com Sant
Miquel i Sant Germà de Cuixà. A l’època del comte Sunifred II de
Cerdanya l’abadia va entrar en una època d’expansió; el mateix comte
va obtenir del papa Agapit II (946-955) una confirmació de béns, a
més del privilegi d’exempció, és a dir que no depenia de cap seu
episcopal, cosa gens freqüent en aquella època. Alhora també va
impulsar la construcció d’una nova església, consagrada el 953. |
|
Interior de l'església
|
|
|
|
|
Esplendor
Immediatament es va
procedir a la construcció d’una nova església (956-974), més gran
que l’anterior. En aquella època el monestir era governat per l’abat
Garí, personatge influent que va dirigir també les abadies de
Sant Hilari de Carcassona,
Santa Maria d’Alet i Sant Pere de Lesat. El dux venecià Pere Orseolo
va refugiar-se a Cuixà ajudat per Garí, on va morir el 988, fou
considerat sant i es conserva encara la seva tomba primitiva al
claustre. |
El
claustre |
|
El
mur de separació de la nau lateral |
|
 |
 |
|
Porta entre l'església i el claustre, amb restes de la tribuna |
|
|
|
|
L’abat Oliba
En aquella època Cuixà era un monestir molt poderós i les seves
possessions eren importants. Oliba, fill del comte Oliba Cabreta, va
heretar els comtats de Berga i Ripoll, però el 1002 va ingressar com
a monjo de
Ripoll deixant els afers comtals
als seus germans. En 1008 fou elegit abat de Ripoll i Cuixà, més
endavant va esdevenir bisbe de Vic. Oliba va impulsar més obres de
construcció a Cuixà, a més d’intervenir en molts altres afers de la
mateixa comunitat i dels molts altres espais on va influir. Va morir
a Cuixà el 1046. Aquesta època de puixança va tenir continuïtat fins
a finals del segle XII. |
L'església de
l'abadia, amb el campanar |
El campanar |
|
|
Decadència
A finals del segle XII
la mala administració del monestir van portar-lo a la seva
decadència, fou dirigit per abats d’altres abadies i en els segles
XIV i XV comencen a trobar-se abats comendataris. L’església va
patir reformes estructurals d’importància. El darrer monjo fou
expulsat el 1793. |
Cripta |
Venda
de les propietats
La Revolució va portar
a la seva venda i amb això a la degradació arquitectònica. Un dels
dos campanars va caure el 1839 i per altra banda es va perdre bona
part de la seva decoració escultòrica, una part del claustre va anar
a Estats Units i ara s’ha de veure a The Cloisters de Nova York. |
|
|
Recuperació
La vida monàstica es va recuperar el 1919, amb l’arribada d’una
comunitat cistercenca. Després va venir l’època de l’estudi i
recuperació arquitectònics, en bona part gràcies a la intervenció de
Puig i Cadafalch. A partir de 1965 s’hi va establir una nova
comunitat benedictina depenent de
Montserrat. |
El transsepte amb el
pas posterior i una absidiola |
L’església
L’església de Cuixà es
la que es va aixecar entre els anys 956 i 974, amb modificacions
posteriors. És de grans dimensions, de tres naus separades per murs
gruixuts amb obertures amb arcs ultrapassats. Les naus laterals són
més curtes. Aquest conjunt és rematat per un creuer. Als costats del
presbiteri (de planta quadrada) hi havien unes obertures que
portaven a l’exterior, seguides per dues parelles d’absidioles, una
de les quals s’ha perdut. El presbiteri fou modificat en època
gòtica. |
|
|
En època de l’abat
Oliba es van fer importants reformes a l’església. Es van edificar
uns estrets passadissos als costats del presbiteri, aprofitant les
obertures a l’exterior, que es van rematar amb uns absis. Més
endavant es van unir amb un pas transversal que ocupava l’espai
d’una construcció anterior i a la que també s’hi va afegir un absis,
de manera que aquesta església va passar a tenir-ne un total de set. |
Absidiola |
Al segle XI es van aixecar els campanars, uns dels més antics
d’aquesta mena i que més endavant serviren de model per d’altres.
Ocuparen els extrems del transsepte, tancant les absidioles
exteriors. En època barroca es va afegir una capella a l’extrem
oriental de l’edifici que va fer desaparèixer l’absidiola central. |
|
|
Criptes
Entre el 1030 i
1035 es van construir diversos cossos a ponent de l’església. Per
una banda la capella del Pessebre, de planta circular, amb un absis
i un gran pilar rodó al mig. Aquesta capella té unes altres als
costats, dedicades als arcàngels Rafael i Gabriel. A llevant, i
encara al subsòl, es troba una construcció transversal, de tres naus
des d’on es pot accedir al claustre. Sobre la capella del Pessebre i
separada de l’església per un atri es trobava la capella de la
Trinitat, de la que només es conserva la seva base. |
El Pessebre |
El Pessebre |
|
Cripta |
|
|
El claustre
El claustre de
Cuixà es va refer amb elements diversos recuperats després de la
dispersió soferta. La seva disposició no és la original i més
encara: alguns dels capitells no procedeixen del mateix claustre;
són de la tribuna de l’interior de l’església (desmuntada al segle
XVI) i de la que es conserven altres elements disposats al portal
que comunica el claustre amb l’església.
De les altres dependències del monestir en resta ben poca cosa. |
El claustre |
|
|
 |
 |
 |
|
|
Mobiliari |
|
|
Taula d’altar
(s. X). És la de l’església consagrada el 974. És una peça de marbre
de Carrara, d’origen romà. Té una sèrie de grafits, entre els que
destaca el nom d’Oliba, potser el mateix gran abat. |
A la Biblioteca
Municipal de Perpinyà es conserva l’Evangelari de Cuixà
(primera meitat del segle XII), esplèndidament decorat. |
|
|
Bibliografia:
-
Pere
Ponsich, Olivier Poisson, Géraldine Mallet. Catalunya Romànica. Vol.
VII. La Cerdanya, el Conflent. Enciclopèdia Catalana. Barcelona,
1995
-
André Bonnery. Abadia de Sant Miquel de Cuixà. MSM. Vic-en-Bigorre,
2005 |
Enllaça amb:
Abadia de Sant Miquel de Cuixà
 |
|
|
Situació
El monestir de
Cuixà es troba dins el terme de Codalet,
al Conflent (departament francès de Pirineus Orientals, Llenguadoc
Rosselló). Al sud de Prada |
|
