Monestir de Sant Esteve de Banyoles
Baniolas / Sancti Stephani de Balneolas
(Banyoles, Pla de l'Estany)
El monestir de Sant Esteve de Banyoles és d’origen molt antic i un dels que, amb el pas del temps, va adquirir més rellevància a Catalunya. La seva fundació cal situar-la pels volts de l’any 812 i el seu primer abat fou Bonitus o Bonit, segons es desprèn d’un diploma emès l’any 822 pel rei franc Lluís el Pietós on atorgava immunitat al monestir.
Aviat va anar guanyant importància i entre altres possessions, hi depenia el que en aquell moment era el petit monestir de Sant Pere de Rodes (cap al 870) el que va provocar disputes amb Sant Policarp de Rasès, al Llenguadoc. Els béns, drets i propietats que el monestir va acumular gràcies sobretot a les donacions eren molts i es distribuïen per les comarques properes a Banyoles, bàsicament pel comtat de Besalú, però també en llocs més allunyats, com ho demostra una butlla del papa Benet VIII de l'any 1017, on es confirmaven moltes d'aquelles possessions. A més, va exercir el senyoriu, amb jurisdicció civil i criminal sobre la vila de Banyoles que va anar creixent al seu voltant.
L’any 942 el monestir fou destruït completament a causa d’una invasió i això va obligar a la seva reconstrucció, consta que la nova església, aquest cop bastida amb volta de pedra, es va consagrar el 957. L’any 977, Banyoles va participar també en la fundació del monestir de Sant Pere de Besalú. El 1078 el comte Bernat II de Besalú el va subjectar a Sant Víctor de Marsella, de fet es tractava d’una donació a aquella abadia de la Provença que fou confirmada posteriorment per les autoritats eclesiàstiques. Malgrat això, hom pensa que aquesta dependència de Marsella era més aviat nominal, tret dels primers anys.
Representat a Les grandes Chroniques de France (1390-1405)
Bibliothèque nationale de France
Gràcies al suport dels comtes de Cerdanya, des de Sant Esteve es van establir els priorats de Santa Maria de Finestres (Garrotxa), Sant Marçal de Montseny (Vallès Oriental), Sant Nicolau de Calabuig (Alt Empordà), Sant Genís d’Esprac (Alt Empordà) i Sant Julià del Mont (Garrotxa). Durant el primer quart del segle XIII va deixar de dependre de Sant Víctor i cap al 1227 es va integrar en la Congregació Claustral Tarraconense. Els edificis monàstics van resultar malmesos arran dels terratrèmols que va patir Banyoles en els anys 1427 i 1428.
A la mateixa època i sota el govern de l'abat Guillem de Pau (1409-1443) es va fer el retaule de la Mare de Déu de l'Escala i l'arqueta de Sant Martirià, actualment les dues peces artístiques més preuades del monestir. A començament del segle XVI, l'establiment monàstic va estar regit per abats comendataris que no eren triats per la comunitat, el càrrec s'havia convertit en una prebenda que anava a mans de personatges aliens a la casa. A mitjans del mateix segle els abats arribaven al càrrec per designació reial. Un fet excepcional en la història del monestir fou la mort de l'abat Antoni de Cartellà (1618-1622) a conseqüència de l'explosió d'un barril de pólvora col·locat a la seva cambra.
Publicada per Gaietà Barraquer a
Las Casas de Religiosos en Cataluña...
Escut de l'abat Miquel de Sampsó (1510-1544)
El claustre
El claustre
El claustre
Urna al claustre
El claustre, el 1989
El claustre, el 1989
Làpida sepulcral de Pere de Planella
Sepulcre d'Arnau de Palol
Sepulcre de Bernat de Vallespirans
El retaule de la Mare de Déu de l’Escala
Imatge gòtica de la Mare de Déu
El monestir de Banyoles conserva el retaule gòtic de la Mare de Déu de l’Escala venerada des d’antic. Consta de quatre carrers i una predel·la que emmarquen la imatge de la Mare de Déu titular, obra que hom situa entre els anys 1330 i 1350. El retaule presenta dotze compartiments amb escenes de la vida de la Mare de Déu, a més de sis compartiments més al banc, amb diferents personatges, la part central s’ha perdut. La peça és obra de Joan Antigó, i el seu taller, que hi haurien treballat cap als anys 1437 i 1439, en època del llarg abadiat de Guillem de Pau.
Retaule de la Mare de Déu de l’Escala
Retaule de la Mare de Déu de l’Escala
Arqueta de Sant Martirià
Es tracta d'una extraordinària peça d'orfebreria medieval, és obra del taller dels Artau, de Girona, que cal datat entre els anys 1413 i 1453. És tristament famosa a causa d'haver patit un robatori l'any 1980. Sortosament, s'ha pogut recuperar en bona part i ha tornat al monestir.
Arqueta de Sant Martirià
Arqueta de Sant Martirià
Fotografia de Josep Salvany, 1920
Biblioteca de Catalunya. Fons Josep Salvany
Arqueta de Sant Martirià
Portada amb les imatges del timpà
Fotografia publicada per Gaietà Barraquer a
Las Casas de Religiosos en Cataluña...
Publicat a Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX
- ALSIUS, Pere (1872). Ensaig histórich sobre la vila de Banyoles. Barcelona: Obradors y Sulé
- ARCA DE SANT MARTIRIÀ (1980). Arca de Sant Martirià. Monestir de Banyoles. Banyoles: Mateu
- ARGAIZ, Gregorio de (1675). La soledad laureada por San Benito y sus hijos en las Iglesias de España. Vol. 2. Provincia Tarraconense. Madrid: Herbada
- BARRAQUER Y ROVIRALTA, Cayetano (1906). Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Vol. 1. Barcelona: Imp. Fco. J. Altés
- COROMINAS, José M.; MARQUÉS, Jaime (1970). La comarca de Bañolas. Vol. 2. Diputación de Gerona
- GAVÍN, Josep M. (1982). Inventari d'esglésies. Vol. 10. Gironès, Selva. Barcelona: Arxiu Gavín
- GRABULEDA, Josep, i altres (2010). La vida a Sant Esteve de Banyoles fa 300 anys. Banyoles: Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany
- MARQUÈS CASANOVAS, Jaume (1969). El retablo gótico de Bañolas. Revista de Girona, núm. 49
- MERINO, Antolín; DE LA CANAL, José (1819). España Sagrada. T. XLIII. Madrid: Collado
- MOLINA I FIGUERAS, Joan (2009). Retaule de la Mare de Déu de l’Escala. Convidats d’Honor. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya
- MONSALVATJE, Francisco (1904). Los monasterios de la diócesis gerundense. Noticias históricas XIV. Olot: J. Bonet
- PALMADA, Guerau (2003). La portalada del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Revista de Girona, núm. 216
- SANZ I ALGUACIL, Antoni (1991). Sant Esteve de Banyoles. Catalunya Romànica. Vol. V. El Gironès, la Selva, el Pla de l’Estany. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- TO FIGUERAS, Lluís (Ed.) (2013). Monestirs i territori, 1200 aniversari de la fundació del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Quadern, 33. Banyoles: Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles
- TORRALBO, Laura (2009). Sant Esteve de Banyoles. Escultura del primer terç del segle XII. Els monestirs benedictins de l'antic comtat de Besalú. Besalú: Amics de Besalú i el seu Comtat
- VIDAL LIY, José I. (2001). Sant Esteve de Banyoles: del patrocinio regio al pontificio (IX-XI). Hispania, 61, núm. 208
- VILLANUEVA, Jaime (1850). Viage literario a las iglesias de España. Vol. XIV. Viage a Gerona. Madrid: Imprenta de la Real Academia de la Historia
- YEPES, Antonio de (1610). Coronica general de la orden de San Benito. Vol. III. Irache
El monestir de Sant Esteve és al centre de Banyoles