Monestir de San Millán de Suso
Monestir de San Millán de la Cogolla / S Emiliani
(San Millán de la Cogolla, La Rioja)
L'antic monestir de San Millán té el seu origen en lloc de Suso, en la cova on es va retirar l'anacoreta sant Millán (Aemilianus o Emilià), on va morir l'any 574. Aquest personatge és conegut gràcies a la seva biografia, escrita poc després de la seva mort pel bisbe de Saragossa sant Brauli, el que fa molt versemblant aquella narració. Al voltant de la figura de sant Emilià es van reunir una colla de seguidors seus en el que seria l'origen del monestir.
El cenobi que s'hi havia establert, tenia caràcter doble i va tenir continuïtat després de la mort del sant, malgrat que no hi ha documentació que ho pugui acreditar, sembla que va seguir actiu durant els anys en què aquest territori fou ocupat pels musulmans d'una manera, sembla, poc agressiva. Un cop el territori es va recuperar (Nájera fou ocupada l'any 923) comencen a trobar-se documents que esmenten el monestir, el primer conegut és de l'any 942 i fa referència a l'ingrés d'un monjo a la comunitat, el 947 s'esmenta l'abat Esteban. Pel que fa a les construccions, el 959 es va consagrar una església mossàrab de nau única i que utilitzava una de les coves com a presbiteri. Es conserven alguns manuscrits d'aquesta època elaborats en el monestir, aquests documents, més altres portats d'altres llocs, van formar una important biblioteca, per sobre del que seria habitual en l'època i que s'aniria enriquint amb el pas del temps.
La vida de sant Millán (473-574) fou recollida per Brauli, bisbe de Saragossa entre els anys 631 i 651, el que fa molt versemblant la seva narració. Millán era un pastor, natural de Berceo, amb vint anys, va tenir contacte amb l'eremita Fèlix (Felices) de qui va ser deixeble. Retornat a la seva terra, va residir per un curt espai de temps a Suso abans de retirar-se com eremita, apartat del món, on va estar quaranta anys. Després d'exercir la cura d'ànimes a la parròquia de Berceo durant un curt període de temps, va retornar a Suso fins a la seva mort. Tant durant la seva vida com després de mort, Millán va protagonitzar nombrosos episodis miraculosos.
Arqueta de San Millán
Monestir de Yuso
Galeria sud
L'església de Suso es va anar modificant amb el pas del temps: encara és de construcció mossàrab l'ampliació de la mateixa i el canvi d'orientació (est-oest) aconseguint una església de dues naus amb una capçalera integrada per l'església anterior (amb orientació nord-sud), a més d'afegir-li una galeria a la cara sud. A començament del segle XI es va allargar l'església amb un afegit a la nau i modificat lleugerament la seva orientació. A la mort de sant Millán, el seu cos fou enterrat en el mateix lloc on havia viscut i no fou fins al 1030 que les seves restes foren posades en una urna de plata que es conservava a la mateixa església. Poc després, l'any 1053, les relíquies foren retirades amb la intenció de portar-les a Santa María la Real de Nájera, però, miraculosament, aquestes no van passar del lloc de Yuso (l'actual monestir de San Millán de Yuso), on es van quedar. De fet, sembla que es tracta d'una translació de Suso a Yuso, on el 1053 el monestir ja estava construït, al menys en bona part.
A Yuso, les restes es van guardar en una magnífica arqueta, feta amb marfil, or i pedres precioses. A finals del segle XII es va arranjar una capella a Suso, en una de les balmes, on es va disposar un cenotafi amb la figura del sant. Des del trasllat de les relíquies a Yuso i amb el nou monestir de la vall, l'activitat del primer establiment degué quedar molt limitada, segurament mantenint el caràcter doble i seguint una regla visigòtica mentre que a Yuso ja s'observava la regla de Sant Benet. Més endavant hi ha poca documentació que en faci referència, cap al 1100 devia desaparèixer com a monestir i hom sap que estava ocupat per alguns monjos de Yuso que hi residien, a més s'hi van anar fent petites intervencions que van anar canviant la seva fisonomia.
Portal de l'església
Capitells del portal
L'església
Planta esquemàtica
Cenotafi de sant Millán
Fotografia de Jose Luis Filpo Cabana, a Wikimedia
A la Real Academia de la Historia es conserva un important nombre de còdexs medievals precedents dels monestirs de San Millán de la Cogolla, alguns d'ells d'elaboració pròpia. Entre altres documents, han arribat a nosaltres tres beatus, un a l'esmentada Real Academia, el segon a la Biblioteca del Monestir de l'Escorial i el tercer a la Biblioteca Nacional. Cal esmentar també les Glosses Emilianenses, un document elaborat entre els segles X i XI on figuren uns comentaris aclaridors, afegits al text principal en llatí. Hom considera aquests textos marginals un dels més antics testimonis de les llengües castellana i basca, tot i les controvèrsies existents sobre això.
Real Academia de la Historia (cod. 51)
Real Academia de la Historia (cod. 64B)
Real Academia de la Historia (cod. 33)
La galeria abans de la restauració
Catálogo Monumental de Logroño (1916)
Interior de l'església
Catálogo Monumental de Logroño (1916)
- ANDRÍO, Josefina; i altres (1996). La necrópolis medieval del monasterio de San Millán de la Cogolla de Suso (La Rioja). Berceo
- BALLESTEROS, Manuel. (1944). Los marfiles de San Millán de la Cogolla de Suso. Saitabi, núm. 2
- CABALLERO, Luis (2002). La iglesia de San Millán de la Cogolla de Suso: Lectura de paramentos 2002. Arte medieval en La Rioja. Instituto de Estudios Riojanos
- CADIÑANOS, Inocencio. (2000). El Monasterio de San Millán según un dibujo de comienzos del siglo XVII. VI Jornadas de arte y patrimonio regional. Gobierno de La Rioja
- CAPELLÁN, Gonzalo (2001). El monasterio de San Millán y la desamortización. Berceo, núm. 140
- DE LAS HERAS, María de los Ángeles (1986). Las tablas de San Millán de la Cogolla. Segundo Coloquio sobre Historia de La Rioja
- GARCÍA TURZA, Javier (2013). El monasterio de San Millán de la Cogolla, una historia de santos, copistas, canteros y monjes. Lleó: Everest
- GIL-DIEZ USANDIZAGA, Ignacio (1997). Los monasterios de San Millán de la Cogolla. Historia y patrimonio artístico. Berceo, núm. 133. Instituto de Estudios Riojamos
- GÓMEZ, I. M. (1963). Émilien. Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 15. París: Letouzey et Ané
- IBÁÑEZ RODRÍGUEZ, Miguel (1997). La constitución del primer cenobio en San Millán. Instituto de Estudios Riojanos
- LEDESMA, María Luisa (1989). Cartulario de San Millán de la Cogolla (1076-1200). Zaragoza: Textos medievales, 80
- LEJÁRRAGA, Teodoro (2012). El monasterio de San Millán de Suso. Patrimonio de la Humanidad. Logronyo: Ed. Emilianenses
- MAESTRO, Ismael (1996). Reflexiones en torno a las iglesias y monasterios de San Millán de la Cogolla (siglos X-XI). Príncipe de Viana, vol. 57
- MARTÍNEZ DÍEZ, Gonzalo (1997). El monasterio de San Millán y sus monasterios filiales: documentación Emilianense y diplomas apócrifos. Brocar, núm. 21
- MOYA OLLER, Anna (2017). Ascetisme i monacat tardoantic a la tarraconense (ss. IV-VII). Una aproximació sociocultural i arqueològica. Tesi Doctoral. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili
- OLARTE, Juan B. (1995). Monasterio de San Millán de la Cogolla. Suso y Yuso. Lleó: Edilesa
- PALACIOS, Juan Manuel (1959). En torno al arca de San Millán de la Cogolla. Berceo, núm. 51
- PEÑA, Joaquín (1994). San Millán de la Cogolla, páginas de su historia. San Millán de la Cogolla: Monasterio de Yuso
- PUERTAS, Rafael (2000). San Millán de Suso y la iglesia mozárabe de Bobastro. VI Jornadas de arte y patrimonio regional. Gobierno de La Rioja
- SANDOVAL, Prudencio de (1601). Primera parte de las fundaciones de los monesterios del glorioso Padre San Benito. Madrid: L. Sánchez
- UBIETO, Antonio (1976). Cartulario de San Millán de la Cogolla (759-1076). València: Textos Medievales, 48
El monestir és enlairat a ponent de la població de San Millán de la Cogolla i del monestir de Yuso. Al sud-est de Santo Domingo de la Calzada