Santa María la Real de Nájera

Els litigis, entre altres raons, van contribuir a la decadència del monestir, que també va perdre la influència cluniacenca en el bisbat. La comunitat benedictina passava a estar sotmesa al bisbe. La decadència es va agreujar i es va estendre en els segles XIII i XIV, fins i tot arribant a l'estat de ruïna material de les dependències monàstiques, de les que no es va recuperar fins al segle XV, el 1486 es va desvincular de Cluny i el 1513 va passar a formar part de la Congregación de San Benito de Valladolid, que va acabar d'impulsar i recuperar el monestir, fins al segle XIX, quan la guerra del Francès, el va tornar a afectar, resultant ocupat i saquejat. Fou suprimit el 1835, amb la desamortització, els monjos el van abandonar i fou víctima de més saqueigs. Després el lloc va passar a tenir diversos usos, des del 1895 és ocupat per una comunitat de franciscans.

Es conserva la cova excavada a la roca, la part més antiga del conjunt i que seria l'escenari de la història de la fundació de l'església. Aquí es conserva una imatge gòtica de la Mare de Déu. Davant aquesta cova es troba el Panteó Reial, amb els sepulcres dels monarques esmentats, obra del segle XVI. El conjunt es complementa amb una àmplia sèrie d'enterraments de nobles. Cal destacar el sepulcre de Blanca de Navarra, obra del segle XII, esplèndidament decorada. L'església, de tres naus, és obra del segle XV, conserva un retaule barroc del segle XVII que conté l'antiga imatge romànica de Santa María la Real. També es conserva en bon estat el cadirat del cor (1493-1520). El claustre és una obra de grans dimensions, iniciat cap al 1517. Aquí es conserven els sepulcres de Diego López de Haro i la seva esposa. A la galeria de llevant hi ha la Puerta de los Reyes, que comunicava amb el refetor i la sagristia. També des del claustre es pot accedir a la capella de la Veracruz, amb més enterraments.