Tot i que les comunitats canonicals mantenien diferències considerables entre unes i altres, hi ha uns trets que sense ser universals es poden considerar característics. D’una banda cal tenir present el fet que els canonges eren clergues i com a tals, a més de la vida comuna també practicaven la cura d’ànimes i es trobaven al front de parròquies, cosa que no passava amb els monjos, que no havien de ser clergues i portaven una vida essencialment contemplativa. Un altre tret és la possibilitat de mantenir béns privats per part dels seus membres, punt que fou molt discutit i objecte de reformes per tal de limitar-ho, o eliminar. Algunes comunitats canonicals assistien directament les necessitats dels fidels amb tasques diverses com per exemple, tenir cura d’hospitals.

Claustre de la canònica de Vilabertran

A banda de les canòniques masculines, amb el temps també es van anar creant a Catalunya algunes comunitats de canongesses que mantenien diferències considerables amb les de canonges pel fet de portar una vida especialment contemplativa i no estar representades a les seus episcopals.

Dins d’aquesta branca del monaquisme i en decurs del temps s’han anat diferenciant diferents divisions a manera d’ordes, seguidores de costums o regles diversos: a Catalunya hi van tenir presència els aquisgranesos, agustinians, de Sant Ruf, premonstratencs, antonians, Sant Sepulcre... però en altres territoris, a més d’aquestes també van sorgir altres congregacions diferents com ara Sant Víctor, Arrouaise i moltes altres, fins i tot en època moderna. En alguns casos i sobretot abans d’Aquisgrà és difícil d’esbrinar si una o altra comunitat era seguidora d’una regla concreta o si també mantenia usos i costums propis.
 

Sant Agustí entronitzat
Murals de la canònica agustiniana de
Santa Maria de Lluçà (Osona)

A mitjan del segle VIII el bisbe Crodegang de Metz va confeccionar una regla d’ús dels canonges de la seva catedral, aquelles disposicions serien adoptades a l’època de Lluís el Pietós per tot l’Imperi Carolingi en el concili d’Aquisgrà del 816, les comunitats seguidores d’aquella regla són conegudes com canòniques aquisgraneses. Aquelles disposicions s’estendrien d’una manera heterogènia per les canòniques catedralícies catalanes a causa de la submissió a l’imperi carolingi però també es fundarien altres canòniques fora de les seus episcopals amb la mateixa regla, que hom considera de caire més monàstic i regular.

Sant Miquel d'Escornalbou

Santa Maria de Roca-rossa

A finals del segle XI i durant el següent hi ha una onada de regularització dels capítols de canonges en les diferents catedrals introduint l’anomenada Regla de Sant Agustí en detriment de l’aquisgranesa considerada massa relaxada. Al mateix temps, les noves fundacions passen a fer-se sota aquesta regla agustiniana quedant les canòniques aquisgraneses en curs de desaparició, o si més no, residuals. Sovint és difícil d’escatir quina regla s’utilitza en un establiment determinat donat que és característica la diferència entre un lloc i altre, amb afegits de diversa mena efectuats sobre una base inspirada en els escrits de sant Agustí elaborats molts anys abans per ús d’algunes comunitats que li eren properes.

A més, moltes comunitats tenien normes pròpies, com ara les episcopals que detallaven la participació dels canonges en l’administració de la diòcesi i l’elecció del bisbe. Aquesta situació es va veure afavorida per la manca se submissió a controls superiors pel que fa al seguiment dels costums i la no celebració regular de capítols generals que haurien de donar més uniformitat als diferents establiments, com passarà amb els ordes que es fundaran més endavant, molt més regulats.

Sant Joan de les Abadesses

Una de les variants o reformes de les comunitats canonicals va tenir lloc el 1039 a Avinyó quan quatre canonges de la seva catedral van demanar de constituir una comunitat independent, seguidora també de la regla agustiniana. Hom els va cedir una església abandonada dedicada a Saint-Ruf situada a les rodalies de la ciutat. Inicialment la nova comunitat va mantenir vincles amb la catedral però aviat va prendre prestigi propi i la seva influència es va manifestar en la llarga llista de cases que hi depenien i en els canonges vinguts d’arreu que hi ingressaven per instruir-se. A finals del segle XI el papa Urbà II reconeixeria oficialment l’orde. Aquesta institució amb seu primer a Sant Ruf d’Avinyó i des del 1158 a Valença tindria una forta expansió a l’actual França però també va arribar a terres catalanes (catedral de Tortosa, Sant Maria de Besalú...)

Es tracta d’un orde de tipus canonical i militar fundat a Jerusalem en el marc de la Primera Croada i la presa de Jerusalem, l’any 1099. Godofred de Bouillon, un dels caps d’aquella empresa, es va erigir en protector dels llocs sagrats i aquest orde fou creat per tenir cura de l’església del Sant Sepulcre i els altres centres de devoció d’aquell territori acabat de conquerir. Per la seva organització interna la comunitat de canonges seguia la Regla de Sant Agustí.

A més de Terra Santa, l’orde es va estendre per Europa on també es va establir en terres catalanes a partir del 1226 amb la protecció de Ramon Berenguer III i d’Alfons I d’Aragó, qui el va beneficiar en el seu testament. A la península, a part de la casa de Santa Anna de Barcelona i els seus priorats, tingué a Calataiud un dels seus centres més importants.

Religiós premonstratenc
Il·lustració de Figures pour l'Histoire des ordres monastiques,
religieux et militaires (Helyot, s. XVIII)
Bibliothèque nationale de France

L’orde canonical dels premonstratencs fou un dels que van aparèixer a Europa inspirats en els canonges aquisgranesos i sorgits arrel de la reforma del clergat de mitjan segle XI. Aquest orde fou fundat per sant Norbert, personatge d’origen alemany que amb el recolzament dels papes Gelasi II i Calixt II va desenvolupar una àmplia labor evangelitzadora, fou cridat pel bisbe de Laon per dirigir la restauració espiritual de la seva diòcesi, el que finalment derivaria en la fundació de l’abadia de Prémontré (Aisne) el 1120, on s’aplegarien els seus seguidors adoptant la Regla de Sant Agustí i donant origen als premonstratencs.

Sant Antoni Abat de Barcelona

Els canonges hospitalers de Sant Antoni foren fundats a França a ran d’una prometença feta a sant Antoni Abat per la curació d’un cas de malaltia d’ergotisme (coneguda com foc de Sant Antoni). Es tractava d’una congregació de laics que tenia cura d’un hospital per tractar aquests malats que el 1218 fou reconeguda com orde i era seguidora de la Regla de Sant Agustí. Es va estendre arreu i va arribar a Catalunya on mantingué cases fins la seva extinció el 1791.

També cal fer esment que a Itàlia s’havien fundat diverses comunitats d’ermitans que poc a poc es van anar organitzant d’acord amb les autoritats eclesiàstiques i que es coneixen Eremites de Sant Agustí, el 1244 el papa Innocenci IV els va agrupar, donant peu a la creació de l’orde mendicant (no canonical) de Sant Agustí.

A partir del segle XIII es comencen a trobar episodis de secularització de les canòniques, és a dir l’abandonament de la regularitat que obligaven les normes agustinianes. L’assumpció de càrrecs, beneficis i prebendes es van generalitzar sobretot en els centres de poder com ara les canòniques episcopals. Es van anar creant els capítols catedralicis i les col·legiates. El papa Climent VIII va secularitzar les canòniques regulars l’any 1592 a instàncies de Felip II, desapareixent de fet a Catalunya les comunitats canonicals de caire monàstic, algunes van esdevenir col·legiates (seculars) i els petits priorats foren suprimits.