Canònica de Santa Maria de Castelló de Farfanya
Castilione de Pharfania
(Castelló de Farfanya, Noguera)
L'església de Santa Maria i les restes del castell
És molt possible que el turó on s’aixequen les restes del castell i l’església de Santa Maria, a Castelló de Farfanya, ja fora ocupat pel poble ibèric dels ilergetes, on es defensaven dels romans. Més endavant el castell va ser un important centre militar sarraí que formava part de la cadena de fortaleses que, d’orient a occident separava les terres planes del sud, en mans islàmiques, de les muntanyoses del nord, en mans cristianes.
La primera notícia certa d’aquest lloc és del 1036, quan encara era musulmà, i no va ser fins cap els anys 1115-1116 que el castell i territori de Castelló de Farfanya va ser pres als sarraïns pel vescomte Guerau II de Cabrera, de totes maneres aquesta conquesta no es va consolidar fins el 1130 entrant a formar part de les possessions del vescomtat d’Àger. L’any 1108 el mateix Guerau i la seva esposa Elvira van fer donació a Sant Pere d’Àger de l’església de Santa Maria de Castelló. Aquesta església és esmentada com a seu d’un priorat depenent de la canònica de Sant Pere d’Àger des del 1258, però tot fa pensar que ja tenia una comunitat des de molt abans.
De fet, consta que el 1182 Mir de Castelló va prendre l’hàbit de canonge en aquest lloc. Aquí es va enterrar el comte Ermengol IX d’Urgell, mort el 1243. Els priors de Castelló eren elegits des d’Àger, i estaven obligats a compartir la residència entre els dos centres: Sant Pere d’Àger i Santa Maria de Castelló. Degut a l’existència d’aquesta comunitat i al fet que el castell era un punt força important pel comtat d’Urgell, la primitiva església romànica es va fer petita i a mitjan del segle XIV hom va decidir aixecar-ne una de nova. La construcció fou impulsada (1347) per la comtessa Cecília d’Urgell, l’any següent ja s’hi treballava. L’obra va seguir sota Pere II d’Urgell (comte entre 1348 i 1408), fill de Cecília i de Jaume I d’Urgell.
El portal de l'església
Interior de l'església
Fotografia de Jordi Contijoch, a Calaix
La canònica fou secularitzada el segle XVI, però una comunitat de beneficiats va continuar fins el segle XIX. L'església és un exemplar gòtic, un edifici de nau única, amb capelles laterals entre els contraforts, bastides amb posterioritat. El campanar és més modern. Té dues portades, la de ponent (als peus de la nau) possiblement sigui una resta de la primitiva església romànica. Una segona porta es troba al mur meridional, encarada a la vila. Aquesta té una bella decoració ornamental; li manca la Mare de Déu del timpà, ara al Museu Diocesà de Lleida. També hi trobem escuts heràldics: de la família Foix-Bearn (el 1415 Ferran I d'Antequera va vendre el senyoriu al comte de Foix) i dels Cardona, entre d’altres.
Interior de l'església abans de la destrucció
Fotografia de Josep Salvany, 1918
Bibioteca de Catalunya
Interior de l'església abans de la destrucció
Fotografia de Josep Salvany, 1918
Bibioteca de Catalunya
Gravat de Sieur de Beaulieu, 1668
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
D’aquesta església hi procedeixen diverses obres:
- Mare de Déu de pedra (segle XV), del timpà de l’església, ara al Museu Diocesà de Lleida
- Retaule de sant Francesc (segona meitat del segle XIV), ara al Museu Diocesà de Lleida
- Predel·la amb parelles de sants (segle XV), conservada amb el Retaule de sant Francesc, tot i que no formaven una unitat. Museu Diocesà de Lleida
- Retaule de la Mare de Déu, també de pedra (segle XIV). Conservat a l’església de Sant Miquel, a Castelló de Farfanya
- Retaule de santa Úrsula i sant Nicolau, de pedra (segles XIV-XV). Molt malmès. Museu Diocesà de Lleida
Autor desconegut (segona meitat del segle XIV)
Museu de Lleida
- Fragments del Retaule de sant Andreu, amb una escena d'un miracle pòstum, quan el sant lliura un bisbe de caure en una temptació del diable
Ara al MNAC, Barcelona
Museu Marès de Barcelona
- Sepulcre d'Ermengol X. De la primera meitat del segle XIV, el jacent es conserva a Nova York i els lleons i part del sarcòfag al Museu de Lleida, dipositats al Museu de la Noguera
The Cloisters, Nova York
Museu de la Noguera, Balaguer
Fotografia de Visitmuseum, Generalitat de Catalunya
- ALÒS, carme; GIRALT, Josep (1994). Castell de Castelló de Farfanya. Catalunya romànica, vol. XVII. La Noguera. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- BERLABÉ JOVÉ, Carme (1994). Una empresa artística dels comtes d’Urgell, l’església de Santa Maria de Castelló de Farfanya (Noguera). Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67, núm. 2
- BERLABÉ JOVÉ, Carme (2003). La canònica de Santa Maria de Castelló de Farfanya. L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura II. Barcelona, Enciclopèdia Catalana
- BUTTÀ, Licia (2005). Els retaules de la conca del Segre. L'art gòtic a Catalunya. Pintura I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- CATALÀ ROCA, Pere (1979). Castelló de Farfanya. Els castells catalans. Vol. VI-1a part. Barcelona: R. Dalmau Ed.
- ESPAÑOL, Francesca (2007). Bartomeu de Rubió i el ressò de la plàstica toscana. L'art gòtic a Catalunya. Escultura I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- ESPAÑOL, Francesca (2007). El panteó dels comtes d’Urgell al monestir de Bellpuig de les Avellanes. L'art gòtic a Catalunya. Escultura I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- FITÉ, Francesc; PUIGFERRAT; Carles (1994). Santa Maria de Castelló de Farfanya. Catalunya romànica, vol. XVII. La Noguera. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- GAVÍN, Josep M. (1982). Inventari d'esglésies. Vol. 12 Noguera. Barcelona: Arxiu Gavín
- SANAHUJA, Pere (reed. 2002). Història de la ciutat de Balaguer. Lleida: Pagès Ed.
L'església gòtica de Santa Maria és a la part alta de la població de Castelló, a llevant del castell