L’origen d’aquest orde canonical i hospitalari cal cercar-lo a l’actual departament francès d’Isèra, on es troba l’abadia de Saint-Antoine. Cap els anys de la dècada de 1070 haurien arribat fins aquí les relíquies de sant Antoni Abat, portades d’Orient per un pelegrí. Aviat l’església que les custodiava va esdevenir un centre molt concorregut a causa de l’atracció de fidels que s’hi atansaven. A causa d’això, hom va demanar als monjos de l’abadia de Montmajor (Arle, Boques del Roine) que s’hi establissin, el que va donar origen a un priorat benedictí depenent d’aquella abadia, fundat cap el 1088.

Llinda de l'hospital antonià de Barcelona
Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya
(APEPC 11-17-22 caixa 2 núm. 26)

El lloc va créixer en popularitat a causa de l’arribada de pelegrins que s’encomanaven al sant per aconseguir la curació de la malaltia coneguda com foc de Sant Antoni (l’ergotisme), molt comuna en aquella època. Un dels pelegrins guarits fou Guérin de la Valloire, en compliment d’una promesa va dedicar la seva vida a atendre els malalts acompanyat del seu pare, Gastó. Ràpidament s’hi va aplegar una petita comunitat que tenia cura dels malalts i el mateix any de 1095 ja disposaven d’un petit hospital i, a més, van obtenir la confirmació fundacional del papa Urbà II. El primer cap (mestre) de l’organització fou el mateix Gastó de la Valloire.
 

Amputació d'una cama en un hospital dels antonians
Il·lustració de Feldtbuch der wundtartzney
Estrasburg, 1517

Sant Antoni de Valls

Sant Antoni enterrant a sant Pau Ermità
Detall d'una taula amb escenes de la vida de sants Antoni i Pau (1380-90)
Bartolo di Fredi
Gemäldegalerie (Berlín)

El priorat benedictí i l’hospital van conviure però el ràpid desenvolupament de la comunitat d'hospitalers que va estendre la seva influència terres enllà amb la creació de noves cases, especialitzades en la curació del foc de Sant Antoni que fins i tot comportava la pràctica de la cirurgia. Aviat la seva activitat va topar amb els interessos del priorat de Montmajor tot disputant-se el control del lloc, les relíquies i el pelegrinatge. Durant la primera meitat del segle XIII els hospitalers van anar aconseguint privilegis en detriment dels que ostentaven els benedictins, finalment el 1247 el papa Innocenci IV va sotmetre aquelles comunitats a la Regla de Sant Agustí, esdevenint en endavant un veritable orde religiós de tipus canonical.

Sant Antoni de Cervera

A finals d’aquell segle es van viure episodis violents entre les dues cases i finalment el 1297 el papa Bonifaci VIII va suprimir el priorat de Montmajour, deixant el lloc de Saint-Antoine únicament a mans dels antonians, amb categoria d’abadia. Aquesta casa fou el cap de l’orde, on residia el gran mestre i deixava els canonges sota dependència directa de Roma. Malgrat aquesta resolució, els enfrontaments amb Montmajor es van allargar, fins el 1502.
 

Saint-Antoine de La Lande (Poitou-Charentes)

Carrer de Sant Antoni, Lleida

La seva organització era similar a la dels ordes militars, dividits en batllies amb seu a les comandes o preceptories, sempre sota la tutela de la casa mare de Saint-Antoine. La seva expansió es va portar a terme sobretot per l’actual França, especialment en terres occitanes, i en les grans ciutats i vies de comunicació. A la Península es van fundar establiments pel Camí de Sant Jaume, amb les cases principals de San Antón de Castrogeriz (Burgos) i Olite (Navarra) des d’on també s’administrarien les cases de la Corona d’Aragó. Als segles XVI i XVII l’orde es trobava en decadència, i el 1791 es va suprimir. La casa de Sant Antoni Abat de Barcelona va tenir cura d’acollir els religiosos de tot Espanya, a mida que s’anaven suprimint els convents.

Retaule de la casa antoniana d'Issenheim (Alsàcia)
Ara al museu d'Unterlinden de Colmar
Fotografia de Vincent Desjardins a Wikimedia