Abadia de Saint-Antoine del Vienès
S Antonius Viennensis / S Antonio
(Saint-Antoine-l'Abbaye, Isère)
El complex de Saint-Antoine del Vienès es va desenvolupar a partir de l’arribada de les relíquies de sant Antoni Abat. Aquest lloc fou inicialment la seu d’un priorat benedictí i també va veure el naixement i l’expansió de l’orde de canonges hospitalers de Sant Antoni, que es va difondre àmpliament a partir d’aquest centre. El resultat fou una gran abadia, conservada relativament bé malgrat el pas dels segles.
Segons la tradició, durant la dècada de 1070 haurien arribat a La Motte-Saint-Didier les relíquies de sant Antoni Abat. Foren portades des de Constantinoble per Jocelin de Châteauneuf, després d’un pelegrinatge a Orient. Aquest personatge va impulsar la construcció d’una església, al costat del castell feudal, digna de les relíquies que havia d’acollir. Per donar suport a aquesta iniciativa, el 1088 es va demanar als monjos de l’abadia de Montmajor (Arle, Boques del Roine) que hi establissin un priorat i s’encarreguessin del servei religiós. Els benedictins ja estaven plenament assentats a La Motte abans de la fi del segle XI.
El lloc va guanyar ràpidament popularitat amb l’arribada de pelegrins que s’encomanaven al sant per obtenir la curació de la malaltia coneguda com a foc de Sant Antoni (ergotisme), molt estesa en aquella època. Una de les persones guarides fou Guérin de la Valloire, el qual, en compliment d’una promesa, va dedicar la seva vida a l’atenció dels malalts, acompanyat del seu pare, Gastó. Ben aviat s’hi va aplegar una petita comunitat dedicada a aquesta tasca i l’any 1095 ja disposaven d’un petit hospital. A més, van obtenir el vistiplau del papa Urbà II. El primer cap (mestre) de l’organització fou el mateix Gastó de la Valloire.
El 1119, el papa Calixt II va consagrar la nova església, tot i que encara es trobava en construcció. El priorat benedictí i l’hospital van conviure durant un temps a La Motte, però l’activitat creixent dels hospitalers va entrar en conflicte amb els interessos del priorat de Montmajor, especialment pel control del lloc, de les relíquies i del pelegrinatge. El ràpid desenvolupament de la comunitat hospitalera va permetre estendre la seva influència molt més enllà, amb la fundació d’assentaments hospitalaris en nombroses ciutats, alguns dels quals incloïen fins i tot la pràctica de la cirurgia. El 1209, el bisbe va autoritzar els antonians a construir un oratori propi, l’església de Notre-Dame, independent de l’església benedictina de Saint-Antoine.
En aquest període, els hospitalers ja comptaven amb clergat propi dins la comunitat. Durant la primera meitat del segle XIII van anar obtenint progressivament privilegis en detriment dels benedictins. Finalment, el 1247, el papa Innocenci IV va sotmetre aquella comunitat hospitalera a la regla de sant Agustí, fet que la convertí en un veritable orde religiós de caràcter canonical. A la fi d’aquell segle es produïren enfrontaments entre les dues institucions, fins i tot amb episodis violents. Finalment, el 1297, el papa Bonifaci VIII va suprimir el priorat de Montmajor, deixant el lloc de Saint-Antoine exclusivament en mans dels antonians, amb categoria d’abadia.
Aquesta casa esdevingué el centre del nou orde, on residia el gran mestre, i hi funcionava també un important hospital. La construcció de l’església de Saint-Antoine es va prolongar llargament en el temps. Quan fou consagrada, és probable que les obres tot just s’haguessin iniciat. Durant l’època dels conflictes amb els benedictins, la construcció hauria quedat aturada i, possiblement, el gruix principal de l’edifici es va aixecar entre els segles XIV i XV. L’any 1314, l’església de Notre-Dame es va convertir en parroquial; posteriorment va patir els efectes de les guerres de Religió i, malgrat alguns treballs de reconstrucció, fou abandonada al segle XVII.
El període de prosperitat de l’abadia de Saint-Antoine es va estendre fins al segle XVI. Hi acudien pelegrins de tota condició, des de persones necessitades fins a monarques. Les guerres de Religió també la van afectar greument: durant la segona meitat del segle XVI va patir diversos atacs, amb saquejos, destrucció d’edificis, greus danys a la decoració escultòrica de l’església, incendis i la pèrdua de l’arxiu. Al llarg del segle XVII es van emprendre treballs de reparació de les construccions i del mobiliari. Tanmateix, la situació econòmica, una crisi interna i interessos externs van propiciar que el 1776 se suprimís l’orde dels antonians. El lloc fou ocupat breument per canongesses de l’orde de l’Hospital, fins a la Revolució. A finals del segle XVIII es va extingir definitivament la vida comunitària, amb el consegüent abandó del conjunt i noves pèrdues materials.
A Saint-Antoine del Vienès es conserva un ampli complex d’edificis, modificat al llarg del temps. La construcció més destacada és l’església de Saint-Antoine, d’estructura gòtica. Aquesta s’hauria aixecat a partir del segle XIII sobre l’església primitiva, a la qual es van anar afegint noves construccions fins a la seva desaparició. És un edifici de grans dimensions, amb cinc naus i un ampli cor, datat el 1630. Conté el sepulcre de sant Antoni Abat. La decoració escultòrica de la façana va quedar molt malmesa arran de les guerres de Religió. En un indret més apartat es conserven restes de l’església de Notre-Dame.
- ADVIELLE, Victor (1883). Histoire de l'ordre hospitalier de Saint-Antoine de Viennois et de ses commanderies et prieurés. Aix-en-Provence: Guitton
- AILLAU, Robert; i altres (2019). Saint-Antoine l'Abbaye. Grenoble: Glénat
- BESSE, J.-M.; i altres (1939). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 9: Province ecclésiastique de Vienne. Abbaye de Ligugé
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1939). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 2. Mâcon: Protat
- DASSY, Louis-Toussaint (1844). L'Abbaye de Saint-Antoine en Dauphiné, essai historique et descriptif. Grenoble: Baratier
- DIJON, Hippolyte (1900). Le bourg et l'abbaye de Saint-Antoine pendant les guerres de religion et de la Ligue. Grenoble: Falque
- DIJON, Hippolyte (1902). L'église abbatiale de Saint-Antoine en Dauphiné. Histoire et archéologie. Grenoble: Falque
- FALCOZ, Aymar (1534). Antonianae historiae compendium. Lió: Payen
- FONT-REAUX, M. de (1925). Saint-Antoine en Viennois. Congrès archéologique de France. París: Picard
- HÉLYOT, Pierre (1714). Histoire des ordres monastiques religieux et militaires. Vol. 2. París: Coignard
- LAGIER, A. (1901). Visite à la Basilique de Saint-Antoine de Viennois. Annales Dauphinoises, Vol. II. Grenoble: Vallier
- MAILLET-GUY, Germain (1907). Les origines de Saint-Antoine (Isère). Bulletin de la Société départamentale d'archéologie et de statistique de la Drôme. Valence
- PELLICCIA, Guerrino; dir. i altres (1975). Dizionario degli istituti di perfezione. Vol. 2. Roma: Ed. Paoline
- QUARRÉ, Pierre (1972). L'église abbatiale de Saint-Antoine-en-Viennois. Congrès archéologique de France. 130 ss. Société française d'archéologie
- SAINT-MAUR, Congregació de (1865). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 16. París: Firmin Didot
- TAYLOR, J.; i altres (1854). Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France. Dauphiné. París: Firmin Didot






































