Abadia de Montmajor
Abbaye Saint-Pierre de Montmajour / Montis Maioris
(Arle / Arles, Boques del Roine)
L’abadia de Montmajor està situada sobre un turó rocós que a l’edat mitjana estava rodejat d’aiguamolls, formant una illa. Una llegenda diu que aquest lloc hauria estat ocupat pel primer bisbe d’Arle, sant Tròfim, que l'any 46, s’hi va establir com anacoreta, aquesta data tan reculada es contradiu amb altres fonts que situen aquest personatge en el segle III.
Una segona tradició fa avançar la fundació a l’època del rei merovingi Khildebert I (c.496-558), que va fer aixecar una església que hauria de servir a una comunitat eremítica que habitava el lloc. S'ha considerat que aquest sigui el monestir "situat en una illa del Roine" d'on fou abat sant Cesari entre el 499 i 502, abans de fundar Saint-Jean d'Arle. Una tercera versió situa la mateixa colònia eremítica en època carolíngia. De fet, no és fins al segle X que hom té notícies documentals d’aquest lloc, tot fa pensar que a mitjans d'aquell segle hi havia un grup d’eremites.
L’any 949, una tal Teucinda, de família noble, va adquirir l’illa i el 977 la va donar a la comunitat que la poblava, que en aquell moment ja havia regularitzat la seva situació i era seguidora de la regla de Sant Benet. A poc a poc, aquesta casa va anar agafant notorietat i va aplegar un nombre important de priorats que hi depenien, a banda de les propietats de tota mena que sustentaven la seva activitat monàstica. El 1078 li fou donada l'església Saintes-Maries-de-la-Mer, on van fundar un altre priorat. L’afluència de devots atrets per la Vera Creu que es guardava a l’abadia, també va influir en la seva prosperitat.
Aquell període es va veure estroncat pels efectes de la guerra dels Cent Anys, al segle XIV, en aquella època i sota l’abadiat de Pons de l’Orme, es va bastir la gran torre de defensa que porta el seu nom. Montmajor va patir un greu conflicte amb l’abadia de Saint-Antoine (Isère) arran de la possessió de les relíquies de sant Antoni Abat dipositades a La Motte-Saint-Didier, priorat de Montmajor. El 1297, aquell priorat fou annexat a Saint-Antoine, el que va agreujar les relacions, fins i tot, entre 1490 i 1495, Montmajor va passar a dependre d’aquella abadia del Vienès. Després van arribar les guerres de Religió, el 1593 la comunitat es va veure obligada a abandonar el monestir i refugiar-se a Arle.
L’època de decadència es va allargar fins que va passar a dependre de la congregació de Saint-Maur, el 1639, que va aconseguir redreçar la situació tant material com espiritual malgrat els contratemps que es van veure obligats a enfrontar, com ara un incendi l’any 1726. La Revolució va arribar amb la reconstrucció encara inacabada, després de l’expulsió dels religiosos fou subhastat i va passar a mans particulars esdevenint una pedrera que va fer perdre els elements arquitectònics més valuosos. Malgrat tot, es va aconseguir aturar la destrucció i el gruix de les edificacions medievals es va conservar.
Gravat núm. 5 del Monasticon Gallicanum
Bibliothèque nationale de France
- BESSE, J.-M. (1909). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 2: Provinces ecclésiastiques d’Aix, d’Arles, Avignon et Embrun. Abbaye de Ligugé
- MOGNETTI, Élisabeth (1979). L’abbaye de Montmajour. Congrès Archéologique de France. 134 session. Pays d’Arles. Paris: Société française d’archéologie
- PEIGNÉ-DELACOURT, Achille (1877). Monasticon Gallicanum. Paris: G. Chamerot
- RÉVOIL, Henry (1873). Architecture romane du midi de la France. Vol. 1. París: Morel
- ROUQUETTE, Jean-Maurice (1980). La Provence romane 1. Zodiaque. La nuit des temps
- ROUQUETTE, Jean-Maurice; i altres (2007). L'abbaye de Montmajour. Éditions du patrimoine
- SAINT-MAUR, Congregació de (1715). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 1. París: Coignard
- STOUFF, Louis (1984). Saint-Pierre de Montmajour et la ville d'Arles. Les Moines noirs. Cahiers de Fanjeaux, 19. Toulouse: Privat