Una llegenda, segurament inspirada en el Tròfim que s’esmenta als Actes del Apòstols, fa al bisbe Tròfim seguidor dels sants Pau i Pere, segons aquest relat l’any 46 va fer una estada a Roma seguint a sant Pere i diu que després va arribar a Arle el mateix any, on hauria encapçalat una comunitat cristiana situada a la necròpoli dels Aliscamps. Més endavant s’hauria refugiat en un esperó rocós al nord-est de la ciutat, en mig d’aiguamolls on practicaria l’eremitisme, lloc on més endavant s’aixecaria l’abadia de Montmajor, la seva comunitat el reconeixeria com a fundador d’aquella casa. 
 

Claustre de la catedral d'Arle
Els condemnats a mort s'encomanen a sant Tròfim

Més enllà d’aquesta tradició, sembla que cal situar aquest personatge al segle III. El primer bisbe documentat d’aquesta diòcesi fou Marcià, l’any 254, possiblement un dels successors de Tròfim. Sant Gregori de Tours l’esmenta com un dels set missioners, els set apòstols de la Gàl·lia, enviats des de Roma en època de Dacià per evangelitzar aquell territori. A banda de Tròfim, que va quedar-se a Arle, sant Gregori esmenta a Gacià (a Tours) Sadurní (a Tolosa de Llenguadoc), Pau (a Narbona), Dionís (a París), Marcial (a Llemotges) i Austremoni (a l’Alvèrnia).

Claustre de la catedral d'Arle
Els condemnats a la forca

Sant Tròfim
Portada de la catedral d'Arle

Al claustre de la catedral d’Arle, dedicada a sant Tròfim, es conserven uns capitells gòtics amb la narració d’un episodi miraculós on hi va intervenir el sant. Era a l’època de Carlemany, un cavaller del seu exèrcit que llavors combatia els sarraïns va ventar-li una bufetada a l’arquebisbe Turpin i Carlemany el va condemnar a la forca juntament amb nou membres de la seva família. Els condemnats van pregar a l’església on es trobaven les relíquies del sant bisbe i aquest va intercedir per la seva salvació i els va protegir. Després d’uns dies a la forca, el mateix Turpin els va despenjar encara vius i aquests van abandonar les armes per fer-se monjos.