Canònica de la catedral de Sant Tròfim d’Arle
Saint-Trophime d’Arles / Catedral d’Arle
(Arle / Arles, Boques del Roine)
La catedral d’Arle està dedicada a sant Tròfim, considerat el primer bisbe d’aquella diòcesi. Una llegenda el fa deixeble de sant Pau, esmenta que després de passar per Roma, va arribar a Arle l’any 46, on hauria encapçalat una comunitat cristiana situada a la necròpoli dels Aliscamps. Més endavant, s’hauria refugiat en un esperó rocós al nord-est de la ciutat, en mig d’aiguamolls, on practicaria l’eremitisme, lloc on més endavant s’aixecaria l’abadia de Montmajor, la seva comunitat el reconeixeria com a fundador d’aquella casa.
Més enllà d’aquesta tradició, sembla que cal situar aquest personatge al segle III. També és molt probable que les primeres comunitats cristianes d’Arle s’haurien format en el segle II. El primer bisbe documentat d’aquesta diòcesi fou Marcià, l’any 254, possiblement un dels successors de Tròfim. La seva existència en aquella data sembla inqüestionable. D’altra banda, Gregori de Tours esmenta Tròfim com un dels set missioners, els set apòstols de la Gàl·lia, enviats des de Roma en època de Dacià per evangelitzar aquell territori. A banda de Tròfim, que va quedar-se a Arle, sant Gregori esmenta a Gacià (a Tours) Sadurní (a Tolosa de Llenguadoc), Pau (a Narbona), Dionís (a París), Marcial (a Llemotges) i Austremoni (a l’Alvèrnia).
Un cop assentada la nova diòcesi d’Arle, el 314 el seu bisbe ja presidia un concili a la mateixa ciutat. La catedral primitiva es trobaria intramurs, al sector sud-est de la vila, en el lloc on més endavant es fundaria el monestir de Saint-Césaire. Durant la primera meitat del segle V, gràcies a bona situació econòmica, la catedral es va desplaçar a un lloc més cèntric, en l’indret actual. En època del bisbe Hilari (430-449) s’esmenta ja aquella nova basílica posada sota l’advocació de sant Esteve. Sota l’episcopat de Cesari (502-543) hi consta l’existència d’un baptisteri nou i d’un claustre. Després ve una llarga època d’obscuritat causada en bona part per les inestabilitats polítiques i bèl·liques d’aquell període amb una ocupació sarraïna d’Arle.
Portal
Sants Bartomeu i Jaume el Major
Timpà
Crist en Majestat entre els evangelistes
No és fins al 813 que hi ha constància de la celebració d’un nou concili a la ciutat, el 972 s’esmenta la presència de les relíquies de sant Tròfim a la catedral (a la seva mort fou enterrat als Aliscamps) i a poc a poc la seva devoció va fer que anés canviant la primitiva advocació de sant Esteve per la de sant Tròfim, definitiva des del segle XII. Entre els segles X i XI es va aixecar una nova església, edifici que s’aniria modificant en els anys següents, el 1152 es va fer una solemne translació del cos de sant Tròfim i en aquella època la catedral es va decorar amb una sumptuosa portada i un claustre nou.
Els primers canonges d’aquesta catedral s’esmenten cap al 824, però no fou fins més tard, en època de l’arquebisbe Raimbaud de Reillanne (1030-1069), que es va reorganitzar la comunitat canonical, el 1032 hi hagué un primer intent de reforma. Fins aquell moment, la comunitat seguia la regla aquisgranesa, considerada moderada, però l’assumpció de la regla de Sant Agustí no es va assolir plenament fins molt més endavant, el 1180, coexistint, de fet, dues comunitats diferenciades pel fet de portar, o no, vida comuna, cosa que no tothom havia acceptat. El 1198, una butlla del papa Innocenci III encara havia de recordar l’obligatorietat de menjar i dormir en comunitat.
Portal
Sant Tròfim
Portal
Àngel vetant l'entrada al Paradís dels condemnats
De totes maneres, la situació no es va resoldre totalment i, el 1489, la canònica fou secularitzada. El mateix arquebisbe Raimbaud va intervenir en la construcció de les dependències de la canònica, claustre, refetor, dormitori, etc. que es van anar reformant amb el pas del temps. Durant el segle XIV i XV es va modificar profundament l’església amb la construcció d’una nova capçalera gòtica que encara avui remata les naus romàniques. En època moderna (s. XVII-XVIII) es van emprendre noves construccions, el 1801 la catedral es va convertir en parròquia, la manca d’intervencions va fer que es degradés, però en el darrer quart del segle XIX van començar les obres de conservació i restauració. De l’església actual cal esmentar el seu portal, i el claustre, dues notables obres d’època medieval.
Campanar
Sarcòfag paleocristià. Pas del mar Roig
Sarcòfag paleocristià
Claustre (s. XII-XIV)
Claustre
Claustre
La reina de Sabà
Claustre
Dubte de sant Tomàs
Claustre
Salomó
Claustre
Anunciació
Claustre
Àliga
Façana de la sala capitular
Claustre
Tapís d'Aubusson
Sala capitular
Claustre
Il·lustració d'Historia de la Francia (1841)
- BECQUET, Jean; i altres (1989). Le monde des chanoines (XI-XIV s.). Fanjeaux: Privat
- BERNARD, Dominique (1888). La basilique primatiale de Saint-Trophime d'Arles. Ais de Provença; Nicot
- BESSE, J.-M. (1909). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 2: Provinces ecclésiastiques d’Aix, d’Arles, Avignon et Embrun. Abbaye de Ligugé
- CAYLUX, Odile; coord. (2017). Le cloître Saint-Trophime d'Arles. Arles: Actes Sud
- HARTMANN-VIRNICH, Andreas (2013). La cathédrale Saint-Trophime d’Arles. Réflexions sur les antécédents de l’église romane et de son espace claustral. Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, núm. 44
- LABANDE, Léon-Honoré (1903-04). Étude historique et archéologique sur Saint-Trophime d'Arles du IVe au XIIIe siècle. Bulletin Monumental, vol. 67-68
- LE BAS, Philippe (1841). Historia de la Francia. Vol. 4. Barcelona: Imp. Nacional
- ROUQUETTE, J.-M. (1980). La Provence romane 1. Zodiaque. La nuit des temps
- SAINT-MAUR, Congregació de (1715). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 1. París: Coignard
- THIRION, Jacques (1979). Saint-Trophime d’Arles. Congrès Archéologique de France. 134 session. Pays d’Arles. Paris: Société française d’archéologie
La catedral de Sant Tròfim és al centre de la ciutat d'Arle