Tot i que les comunitats canonicals mantenien diferències considerables entre unes i altres, hi ha uns trets que sense ser universals es poden considerar característics. D’una banda cal tenir present el fet que els canonges eren clergues i com a tals, a més de la vida comuna també practicaven la cura d’ànimes i es trobaven al front de parròquies, cosa que no passava amb els monjos, que no havien de ser clergues i portaven una vida essencialment contemplativa. Un altre tret és la possibilitat de mantenir béns privats per part dels seus membres, punt que fou molt discutit i objecte de reformes per tal de limitar-ho, o eliminar. Algunes comunitats canonicals assistien directament les necessitats dels fidels amb tasques diverses com per exemple, tenir cura d’hospitals.

Sant Pere de Graudescales

A mitjan del segle VIII el bisbe Crodegang de Metz va confeccionar una regla d’ús dels canonges de la seva catedral, aquelles disposicions serien adoptades a l’època de Lluís el Pietós per tot l’Imperi Carolingi en el concili d’Aquisgrà del 816, les comunitats seguidores d’aquella regla són conegudes com canòniques aquisgraneses. Aquelles disposicions s’estendrien d’una manera heterogènia per les canòniques catedralícies catalanes a causa de la submissió a l’imperi carolingi però també es fundarien altres canòniques fora de les seus episcopals amb la mateixa regla, que hom considera de caire més monàstic i regular.

A finals del segle XI i durant el següent hi ha una onada de regularització dels capítols de canonges en les diferents catedrals introduint l’anomenada Regla de Sant Agustí (canòniques agustinianes) en detriment de l’aquisgranesa considerada massa relaxada. Al mateix temps, les noves fundacions passen a fer-se sota aquesta regla agustiniana quedant les canòniques aquisgraneses en curs de desaparició, o si més no, residuals.

Santa Maria de Lillet

Lluís el Pietós
Il·lustració de Les grandes Chroniques de France (1390-1405)
Bibliothèque nationale de France