Priorat de Saintes-Maries-de-la-Mer
Prieuré des Saintes-Maries-de-la-Mer / Notre-Dame-de-la-Mer / Beata Maria de Ratis
(Les Santes Maries de la Mar / Saintes-Maries-de-la-Mer, Boques del Roine)
Aquesta església està dedicada a les Santes Maries: Maria de Cleofàs i Maria Salomé, esmentades als Evangelis i de les que hom té notícies poc concretes que han donat pas a episodis llegendaris. Aquests dos personatges i Maria Magdalena són conegudes com les Tres Maries . La tradició local diu que les Tres Maries, acompanyades per Maximí, Sara i Llàtzer, entre altres, foren expulsats de Palestina i posats en una barca sense veles ni rems amb la que van travessar el mar Mediterrani.
Les Santes Maries:
Maria Salomé i Maria de Cleofàs (o Maria de Jacobi)
El periple els va fer arribar a la costa de la Camarga, en aquest lloc hi van restar Maria de Cleofàs, Maria Salomé i Sara, mentre que els altres van anar a evangelitzar el territori. Les santes Maries es van quedar en aquest indret després de fer brollar aigua dolça de manera miraculosa, a la seva mort hi foren enterrades. Cap al 542, el bisbe Cesari d’Arle esmentava un oratori dedicat a Notre-Dame (Beata Maria de Ratis) en aquest mateix lloc, on s’han localitzat estructures gal·loromanes. El bisbe Rostang (870-970), restaurador de l’abadia de Saint-Césaire d’Arle, va donar aquesta església a aquell monestir i el 1061 fou donada al capítol canonical d’Arle.
El 1078 va tornar a canviar de mans, ara per passar a l’abadia benedictina de Montmajor, que hi va fundar un priorat. En la segona meitat del segle XII es va refer l’església, esmentada com Beata Maria de Mari, i és en aquesta època que caldria situar el gruix de les construccions actuals. L’església fou fortificada en el segle XIV. Mentrestant s’havia anat desenvolupant la devoció popular a les Santes Maries i per aquest motiu, l’any 1448, Renat I d’Anjou va manar que s’excavés el lloc cercant les seves sepultures, en aquella ocasió es van descobrir dos cossos que foren identificats com els de Maria de Cleofàs i Maria Salomé, que es van dipositar en unes arquetes a la capella de Saint-Michel.
Al segle XIX, després de la Revolució, el lloc va patir ocupacions de la casa prioral i claustre, pèrdues, i a partir de mitjans de segle, també van arribar les restauracions. Es tracta d’una església fortificada de nau única, que conserva a l’absis una notable sèrie de capitells romànics de molt bona factura. La cripta es va fer al segle XV arran de l’excavació per trobar les relíquies. La devoció popular encara és molt important, amb cerimònies peculiars.
- ABBÉ X. (1879). Vie des saintes Marie Jacobé et Marie Salomé. Montpellier: Imp. Centrale
- BARRAL I ALTET, Xavier (1979). L’église fortifiée des Saintes-Maries-de-la-Mer. Congrès Archéologique de France. 134 Session. Pays d’Arles. París: Société Française d’Archéologie
- BENOIT, Fernand (1936). Église des Saintes-Maries-de-la-Mer. Bulletin Monumental, vol. 95
- BOYER, Jean (1979). Les Saintes-Maries-de-la-Mer. Travaux et décor. Congrès Archéologique de France. 134 Session. Pays d’Arles. París: Société Française d’Archéologie
- GAUTIER-DESCOTTES, Achille (1879). L'église des Saintes-Maries ou de la Villa-de-la-Mar. Formation de la Camargues. Avinyó: Seguin
- RÉVOIL, Henry (1873). Architecture romane du midi de la France. Vol. 1. París: Morel
- REYNAUD, Félix (1874). La tradition des Saintes-Maries. Essai critique. París: Dumoulin
- ROUQUETTE, Jean-Maurice (1980). La Provence romane 1. Zodiaque. La nuit des temps