L’església de Saint-Pierre de Marnans està situada en una vall secundària entre Lió i Valença. Va pertànyer a un establiment monàstic actiu entre els segles XII i XVI, amb una comunitat de canonges regulars i, posteriorment, d’antonians. De l’antic monestir només se’n conserva la notable església romànica.
La primera notícia coneguda de Saint-Pierre de Marnans es remunta cap a l’any 1070, quan aquesta església, aleshores parroquial, fou donada a l’abadia de Saint-André-le-Bas de Viena (Isère), en temps de l’arquebisbe Leodegari (1030-1070). La donació fou feta per la vídua Élisabeth i els seus cinc fills. L’església torna a ser esmentada en una confirmació de béns a favor de l’arquebisbat de Viena, atorgada pel papa Adrià IV l’any 1157, encara sense cap referència a funcions monàstiques.
La seva condició de cenobi queda confirmada l’any 1164, en una donació de terres efectuada per l’arquebisbe de Viena. Es desconeix quin tipus de comunitat ocupava la casa en aquell moment: s’ha especulat que podria haver estat benedictina, atesa la relació amb Saint-André-le-Bas, o bé de canonges regulars, que són els que ocupaven efectivament el lloc en el darrer quart del segle XII. Possiblement, aleshores era una dependència de l’abadia de Saint-Barnard de Romans (Droma). D’altra banda, fou en aquest període quan s’hauria bastit l’església que encara es conserva.
Un segle més tard, Marnans es trobava en plena decadència i, per aquest motiu, l’any 1286 l’arquebisbe sol·licitava posar el priorat —sense especificar de quin monestir depenia— sota la protecció d’una casa capaç de garantir-ne la continuïtat. La situació es resolgué l’any 1287 amb la seva adscripció a l’abadia de Saint-Antoine (Isère), que en aquell moment vivia una etapa de prosperitat. A partir d’aleshores, Marnans va esdevenir una casa antoniana, dependent de l’abat de Saint-Antoine, que en delegava el govern en un prior o comanador resident al lloc.
Aquesta nova situació va permetre una recuperació econòmica del priorat, que es va poder mantenir fins a vers l’any 1562, quan el conjunt fou arrasat a conseqüència de les guerres de Religió. El priorat va perdre el claustre i la resta de dependències, i només va subsistir l’església, malgrat l’intent de fer-la volar. Probablement, Marnans va quedar sense comunitat, però l’església va poder recuperar les funcions parroquials i va continuar vinculada a Saint-Antoine fins que l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem (orde de Malta) es va fer càrrec del lloc després de la supressió dels antonians.
Actualment, només es conserva l’església del priorat, avui parròquia, a més d’alguns vestigis de les antigues dependències monàstiques. Es tracta d’un edifici de nau única, dividida en quatre trams i capçada per un absis, amb un transsepte que presenta dues absidioles obertes als seus braços. Cal destacar també el portal principal, a ponent, i els capitells de la nau. Aquesta construcció es pot datar, en la seva major part, en el darrer quart del segle XII.
- BARRUOL, Guy (1992). Dauphiné roman. La Nuit des Temps, 77. Zodiaque
- BERTHIN, Vital (1839). Saint-Pierre de Marnans. Revue de Vienne, vol. 3
- CHEVALIER, Ulysse (1869). Cartulaire de l'abbaye de Saint-André-Le-Bas-de-Vienne, ordre de Saint Benoît . Lió: Schevring
- COLARDELLE, Michel i altres (1983). Le prieuré de Marnans. Histoire et archéologie. Archéologie médiévale. Vol. 13
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1939). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 2. Mâcon: Protat
- GOUBET, Simone (1974). Église de Saint-Pierre de Marnans. Congrès archéologique de France, 130 ss. Société française d'archéologie
- LAGIER, A. (1901). Notice sur l'église de Saint-Pierre de Marnans. Annales Dauphinoises, Vol. II. Grenoble: Vallier
- MAILLER-GUY, Luc (1909). Les paroisses antoniennes de l'ancien diocèse de Vienne. Bulletin de l'Académie delphinale. Grenoble: Allier
Marnans (Isère) es troba al sud-est de Viena del Delfinat, entre aquesta ciutat i Grenoble