Aquest monestir benedictí té un origen poc clar, tradicionalment s’ha considerat que la fundació es va fer durant el segle VI però el document que ho podria confirmar (una donació datada el 543) es considera un fals elaborat al segle IX destinat a documentar els béns de la casa. Tot i que el primer document fefaent relacionat amb Sant-André porta la data de 831 sembla que efectivament la seva fundació sigui força més anterior i que inicialment tenia una comunitat femenina de curta durada. Va patir diverses invasions i ocupacions en els segles VIII i IX, finalment va ser restaurat a instàncies de Bosó (c844-887) cunyat de Carles el Calb. Poc després hi ha constància que el monestir estava força relacionat amb la casa de Borgonya, especialment a l’època de Conrad III (937-993) fins i tot l’església es va integrar temporalment al palau dels reis de Borgonya. Conrad III hauria portat també la Regla de Sant Benet a aquesta casa. Durant els segle XI i XII passava per l’època de la seva màxima esplendor, el 1152 començava una restauració de l’església i la construcció del claustre que encara es conserva.

Saint-André-le-Bas

Saint-André-le-Bas

Poc a poc el monestir va anar perdent poder tal com passava també en l’àmbit polític, l’arribada dels ordes mendicants ho va accentuar i al segle XVI arran de les guerres de Religió. La precària situació en que es trobava va fer que el 1774 fos unit amb el de Saint-Chef (Isère) i poc després, el 1780, la comunitat resultant es va fusionar amb la de Saint-Pierre de la mateixa ciutat desplaçant-se a aquest darrer monestir. Amb la Revolució el lloc va passar a mans particulars però es va poder recuperar el culte a l’església, ara amb funcions de parròquia. El claustre es va recuperar i restaurar entre els anys 1937 i 1938 i una segona vegada el 2010-2011.

Saint-André-le-Bas
Façana de ponent