Després de fundar l’abadia de Notre-Dame d’Ambronay (Ain) l’any 838, l’arquebisbe Bernat de Viena (c. 778-842) va fundar aquest monestir, que va dedicar als sants Pere i Pau. El fundador va morir en aquest lloc, on fou enterrat i venerat; per aquest motiu, més endavant es va substituir l’advocació original per la de Saint-Barnard.
Aquell primer monestir va tenir una existència efímera: l’any 860 va quedar destruït pels normands i no es va poder recuperar fins al voltant del 908, quan es va iniciar la seva reconstrucció. Va tornar a quedar destruït cap al 932, a conseqüència de violentes desavinences amb l’arquebisbe de Viena del Delfinat. Tot seguit es va reconstruir de nou, però aquesta vegada amb la incorporació d’una comunitat de canonges agustinians, que van substituir els benedictins. A partir d’aleshores, la canònica va quedar estretament vinculada a la seu episcopal de Viena.
A partir de l’any 1025, Léger († 1070) va assumir el càrrec d’abat. Aquest personatge va manar construir un pont sobre el riu Isère, a tocar del monestir, una nova via de pas que va afavorir el desenvolupament econòmic tant de la vila com de l’abadia. El mateix abat també es va encarregar de la reconstrucció de l’església i d’altres dependències monàstiques. Durant el seu abadiat, el lloc va patir diversos incendis. Més endavant, arran d’un episodi bèl·lic l’any 1133, Romans i la mateixa abadia van tornar a ser víctimes d’un gran incendi, fet que va obligar a reconstruir el monestir al llarg del segle XIII; per aquest motiu, només conserva alguns elements de la construcció anterior.
Portal de ponent
Portal de ponent
Els infortunis van continuar amb les guerres de Religió: l’any 1562 l’església va ser saquejada i, poc després, va tornar a quedar greument malmesa, fins al punt d’entrar en ruïna. Aquesta situació va fer necessàries noves reconstruccions, que es van allargar fins ben entrat el segle XVIII. Després de la Revolució, ja al segle XIX, l’edifici fou protegit i restaurat, unes obres que van continuar durant el segle següent. Actualment, es conserva l’estructura romànica de l’única nau, datada al segle XII, així com el transsepte i la capçalera, del segle XIII. També es mantenen restes importants del portal occidental, amb estàtues columna, i alguns capitells antics a l’interior.
Portal de ponent
Planta de l'església (c. 1844)
Publicada a Congrès archéologique de France (1974)
Armorial général de France (s. XVIII)
Bibliothèque nationale de France
- BARRUOL, Guy (1992). Dauphiné roman. La Nuit des Temps, 77. Zodiaque
- CHEVALIER, Ulysse (1898). Cartulaire de l'abbaye de Saint-Barnard de Romans, vol. 1. Romans
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1939). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 2. Mâcon: Protat
- FONT-RÉAULX, M. de (1925). Romans (Drôme), église Saint-Barnard. Congrès archéologique de France, 86 ss. París: Picard
- GIRAUD, Paul-Émile (1856). Essai historique sur l'abbaye de S. Barnard et sur la ville de Romans, 2 vols. Lyon: Perrin
- JOUVE, Esprit-Gustave (1867). Ville de Romans. Statistique monumentale de la Drôme. Valence: Céas
- NUGUES, A. (1877). Notes sur l'église de Saint-Barnard. Bulletin de la Société d'archéologie et de statistique de la Drôme, vol, 11
- SAINT-MAUR, Congregació de (1865). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 16. París: Firmin Didot
- THIRION, Jacques (1974). L’ancienne collégiale Saint-Barnard de Romans. Congrès archéologique de France, 130 ss. Société française d'archéologie
- THIRION, Jacques (1974). Les sculptures romanes de Saint-Barnard de Romans (Drôme). Comptes rendus des séances de l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, núm. 118/2
L’església es troba al centre de la comuna de Romans-sur-Isère, a tocar del riu Isère