L’abadia cistercenca de Notre-Dame d’Aiguebelle fou fundada a partir de l’any 1134 a iniciativa de Gontard Loup, que va facilitar el terreny necessari, amb la col·laboració del bisbe de Tricastin. Aquests van sol·licitar l’arribada de monjos cistercencs procedents de l’abadia de Morimond (Alt Marne). D’altra banda, existeix una tradició que situa la fundació d’Aiguebelle en un indret ocupat anteriorment pel monestir de Montjoyer, hipòtesi que ha estat descartada. Oficialment, l’orde del Cister fixa la fundació en l’any 1137.
Es desconeix el nom del primer o primers abats d’aquesta casa; no és fins al 1145 que es documenta el primer abat conegut, Leuzon. Cal assenyalar les confusions existents entre aquesta abadia d’Aiguebelle i la de Bellaigue (Puèi Domat). Així mateix, la fundació de l’abadia de Feniers (Cantal), l’any 1173, també ha estat atribuïda erròniament a Bellaigue, tot i que en realitat fou una fundació d’Aiguebelle. El monestir va viure una etapa de prosperitat, especialment a partir de l’abadiat d’Albéric (1150-1173), durant el qual s’aixecà la major part de les construccions monàstiques; disposava de diverses granges i gaudia del dret de justícia.
Al segle XIV s’inicià una etapa de decadència: la comunitat es reduí en nombre, patí episodis d’epidèmies i, tot i que l’impacte de la guerra dels Cent Anys no sembla haver estat especialment greu, el nombre de monjos es reduí fins a només cinc. L’any 1413 fou suprimida l’abadia cistercenca femenina de Bouchet, i els seus béns van ser integrats a Aiguebelle. El monestir va continuar subsistint durant una època de poca activitat, de la qual es disposa de poca informació, i a finals del segle XV va adoptar el règim de comenda.
Filiació d'Aiguebelle
Segons l'Originum Cisterciensium (L. Janauschek, 1877)
Cap al 1549, un terratrèmol va afectar diverses dependències del monestir. Quan el 1574 arribaren les guerres de Religió, els hugonots hi van trobar un conjunt parcialment en ruïnes, fet que obligà la comunitat a fugir i refugiar-se. Ja el 1567 s’havia pogut iniciar la recuperació i restauració del monestir per fer-lo novament habitable, cosa que va permetre la seva continuïtat fins a la Revolució. El 1791, encara en procés de recuperació, els tres darrers monjos que hi residien van haver d’abandonar-lo, i el monestir restà desocupat fins al 1810, quan, després d’una subhasta, passà a mans particulars.
L’any 1815, Aiguebelle fou adquirit pels trapencs, i l’any següent s’inicià la seva restauració i recuperació. El 1834, Étienne fou elegit primer abat del nou monestir, que va conèixer un creixement espectacular: el 1850 comptava amb 233 monjos. Des d’Aiguebelle es van impulsar altres fundacions, tant a França com a l’estranger. Del conjunt monàstic destaca especialment l’església, que conserva l’estructura romànica malgrat les modificacions i restauracions efectuades amb el pas del temps. És un edifici de tres naus, amb una nau central de grans dimensions i transsepte; la capçalera està formada per un absis central, de la mateixa amplada que la nau, i dos parells d’absis més oberts als braços del transsepte.
Inscripció relativa a la fundació, amb data de 1137
Il·lustració d'Annales de l'Abbaye d'Aiguebelle (1863)
Il·lustració de L'abbaye d'Aiguebelle (1881)
Il·lustració d'Annales de l'Abbaye d'Aiguebelle (1863)
Il·lustració de Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France (1854)
Il·lustració de Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France (1854)
Il·lustració de Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France (1854)
- AUBERT, Marcel (1943). L’architecture cistercienne en France. Vol. I. París: Ed. d’Art
- BAUDRILLART, Alfred (1909). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 1. París: Letouzey et Ané
- BESSE, J.-M. (1909). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 2: Provinces ecclésiastiques d’Aix, d’Arles, Avignon et Embrun. Abbaye de Ligugé
- BOTTINEAU-FUCHS, Yves (2017). L’abbaye Notre-Dame d’Aiguebelle. L’art cistercien réinventé. París: Picard
- BRINGER, Rodolphe (1837). L'abbaye d'Aiguebelle. Le Tricastin, núm. 85
- FILLET, L. (1881). L'abbaye d'Aiguebelle (Drôme). Revue du Dauphiné et du Vivarais, vol. 5. Vienne
- GAILLARDIN, Casimir (1841). Vie du R.P. Dom Étienne fondateur et abbé de la Trappe d'Aiguebelle. París : Vaton
- JANAUSCHEK, Leopoldus (1877). Originum Cisterciensium. Vol. 1. Viena
- LACROIX, André (1877). Arrondissement de Montélimar, vol. 5. Valence: Combier-N.
- NADAL, Joseph Cyprien (1855). Histoire hagiologique ou Vies des Saints et des Bienheureux du Diocèse de Valence. Valence: M. Aurel
- SAINT-MAUR, Congregació de (1715). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 1. París: Coignard
- SÉJALON, Hugues) (1863). Annales de l'Abbaye d'Aiguebelle de l'Ordre de Citeaux, 2 vols. Valence: Céas
- TAYLOR, J.; i altres (1854). Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France. Dauphiné. París: Firmin Didot
El monestir d’Aiguebelle, encara en actiu, està situat a la comuna de Montjoyer, en un indret aïllat, al sud-est de Montelaimar