Bibliothèque nationale de France
Franciscans d’Orlhac / Notre-Dame-aux-Neiges
(Aurillac / Orlhac, Cantal)
El convent franciscà d’Orlhac fou fundat cap al 1225 per sant Antoni de Pàdua durant la seva estada en aquestes terres. Es va aixecar extramurs, al sud-oest del centre històric. Ja l’any 1332 el convent era plenament actiu i havia adquirit una notable rellevància, amb una comunitat molt nombrosa.
Posteriorment va patir els efectes de les guerres de Religió, però el 1634 ja havia estat reconstruït i va tornar a reunir un important patrimoni. Aquesta acumulació de béns va motivar la intervenció de les autoritats eclesiàstiques, que volien restituir-li l’esperit de pobresa propi de l’orde franciscà. El 1791 fou suprimit arran de la Revolució, quan hi residien nou frares. L’any següent, el 1792, l’església conventual es va convertir en parròquia, sota l’advocació de Notre-Dame-aux-Neiges. Les dependències conventuals es van perdre gairebé del tot i actualment només es conserven l’església, modificada, i la sala capitular.
- BOUANGE, Guilelmus M. F. (1899). Histoire de l'abbaye d'Aurillac: précédée de la vie de Saint Géraud, vol. 2. París: Fontemoing
- CAILLET, Marie (2024). L’enceinte urbaine d’Aurillac (Cantal) : état des connaissances sur ses origines et son évolution. Revue archéologique du Centre de la France, vol. 63
- JOUBERT, Chanoine (1966). La triste fin du Couvent des Cordeliers d'Aurillac. Revue de la Haute-Auvergne, núm. 40
Foto de Père Igor, a Wikimedia
L’abadia cistercenca de Feniers, també coneguda com a Val-Honnête, fou fundada l’any 1173 per Béraud VII de Mercoeur (1151-1208), amb la intervenció de l’abat d’Aiguebelle (Droma). El primer abat documentat del monestir fou Jean de la Tour. Gràcies a la protecció de la casa dels Mercoeur, ja al segle XIII havia reunit un ampli patrimoni, a més de drets senyorials i jurisdiccionals. L’any 1328, el rei Felip VI (1293-1350) posà el monestir sota la seva protecció.
Filiació de Feniers
Segons l'Originum Cisterciensium (L. Janauschek, 1877)
El darrer abat regular de la comunitat fou Bernard de Serre, mort el 1522. El succeí Claude de Montdor, que s’imposà per la força en qualitat d’abat comendatari. A partir de llavors s’inicià una etapa de decadència: a finals del segle XVI el monestir estava malmès i la comunitat dispersa. La restauració començà a la primera meitat del segle XVII, encara que el monestir patí nous episodis de relaxament de costums. La Revolució i la seva conseqüent supressió arribaren en plena decadència; el lloc fou venut i aviat caigué en ruïna, agreujada pels saqueigs i els incendis del segle XIX. Actualment es conserva en estat de ruïna avançada.
Postal antiga, col·lecció particular
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- BOUVARD, Emmanuelle Marie (2016). Empreintes monastiques en moyenne montagne du XIIe siècle à l’Actuel. Tesi doctoral: Université Lumière Lyon 2
- BOUVARD, Emmanuelle Marie (2021). Feniers, le Bouchet et leurs voisines : de la fondation au site aménagé. Intégration des abbayes cisterciennes dans l’Auvergne médiévale. Morimond 1117-2017. Université de Lorraine
- CHALVET DE ROCHEMONTEIX (1882). Histoire de l'abbaye de Ferniers ou du Val-Honnête en Auvergne. Clermont-Ferrand: Thibaud
- JANAUSCHEK, Leopoldus (1877). Originum Cisterciensium. Vol. 1. Viena
- MOULIER, Pierre; i altres (2001). Église romanes de Haute-Auvergne, vol. 3 : Saint Flour. Nonette: Créer
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
Tot i que els dominics ja haurien arribat a Saint-Flour abans, la construcció de la seva església es va iniciar sota el bisbat de Pierre d’Estaing (1361-1368). El temple fou consagrat el 1425 i es va completar a mitjan segle XV. Les obres van ser finançades en bona part pel duc Jean de Berry (†1416) i l’església estava inicialment dedicada a sant Joan Baptista. Més endavant, l’advocació canvià a la de sant Vicenç, en record de la visita d’aquest personatge a Saint-Flour l’any 1416. Arran de la Revolució, el convent fou suprimit i, posteriorment, l’església passà a tenir funcions parroquials, condició que mantingué fins al 1920.
- OURGUIGNON, Claire (2019). Architecture et décor des couvents mendiants dans le Massif central. Monastères et couvents de montagne. París: Comité des travaux historiques et scientifiques
- CHALUDET, Chanoine (1917). Les evêques de Saint-Flour. Pierre d’Estaing. Revue de la Haute-Auvergne, vol. 19
- ÉNAUD, François (1976). Peintures murales du XVe siècle découvertes à l'église Saint-Vincent de Saint-FIour (Cantal). Bulletin de la Société Nationale des Antiquaires de France
- ROHAULT DE FLEURY, Georges (1903). Gallia Dominicana. Les couvents de St. Dominique au Moyen Âge. Vol. 2. París