Inicialment l'organització de Francesc i els seus seguidors va prendre la forma de fraternitat, un moviment de caire popular defensor de la reforma de l’Església pel que fa al retorn dels antics ideals especialment en relació amb a la pobresa, això va donar origen a enfrontaments puntuals amb el poder eclesiàstic però no va apartar-los de l’obediència, evitant la consideració d’heretges. Els seguidors de Francesc havien de renunciar als seus béns abans de dedicar-se a la evangelització. El 1209 el moviment va rebre el vistiplau que hauria de facilitar el seu assentament i expansió, l’objectiu no era la fundació d’un orde religiós tal com l’entenem avui, però poc a poc s’aniria oficialitzant. El 1212 es va instituir una branca femenina, l’orde de Santa Clara, fruit de la col·laboració entre Francesc i Clara d’Assís que es va aplegar al voltant de l’església de San Damiano i que es va dedicar essencialment a la vida contemplativa, aquella organització tindria el seu propi recorregut tot i formar part de la família franciscana com a “segon orde” d'aquesta.

Presa d'hàbit de santa Clara
Compartiment de la predel·la d'un retaule. Fra Angelico, 1429
Gemäldegalerie (Berlín)

Basílica de Sant Francesc, Assís

L’expansió del moviment era ja important, el 1217 ja s’havien creat dotze províncies franciscanes distribuïdes en diversos territoris d’Europa, van anar ampliant el seu àmbit d’actuació accentuant el seu esperit missioner. En aquest sentit Francesc va emprendre un viatge a la península Ibèrica que el va portar fins Santiago de Compostela. La data del viatge que havia de conduir-lo al Marroc no es pot precisar, però cal situar-lo cap el 1214. Hi ha pocs detalls certs d’aquell viatge que va generar una llarga sèrie de narracions i atribucions de fundacions per tot el nord de la península. Sembla cert que va arribar a Barcelona pel mar i és força segur que va estar-se a la capella de l’hospital de Sant Nicolau de Bari, origen del convent de Barcelona. Hom coneix també l’episodi del Miracle de Lleida, prou important en èpoques posteriors com per que un seguidor de Giotto el representés als murs de la Basílica Superior d’Assís.

Miracle de sant Francesc a Lleida
Mural d'un deixeble de Giotto, c1300
Basílica Superior de Sant Francesc, Assís
Imatge de Wikimedia

Claustro del demolido convento de franciscanos
Convent de Sant Francesc de Barcelona. Gravat de Parcerisa (1839)
Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona

El 1221 es redactaria una primera normativa (la Regla no butllada), que mai es va sotmetre a la seva aprovació oficial però que pot considerar-se el pas de fraternitat a orde religiós. La Regla oficial (Regla butllada) és del 1223, data en que fou aprovada pel papa Honori III, aquesta normativa ja especificava els detalls organitzatius de les comunitats. El 1226 va morir Francesc i fou canonitzat el 1228. El 1231 el papa atorgava a l’orde el benefici d’exempció pel qual deixava els franciscans fora de l’autoritat episcopal i els posava sota la supervisió de la Santa Seu. En els anys següents poc a poc es van anar modificat normes i conceptes de l’època de Francesc que van anar configurant l’orde, donant més importància al clergat i rebaixant el concepte de pobresa que l’havia caracteritzat. Cal destacar el sorgiment de personalitats singulars, Francesc va conèixer Antoni de Pàdua (1190-1231) nascut a Lisboa però que va predicar arreu, sobretot pel nord d’Itàlia, esdevenint un dels sants més populars de l’orde.

Plafó ceràmic amb una escena de la
vida de sant Antoni de Pàdua
Convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès

El crucifix de San Damiano
Plafó ceràmic del claustre de Sant Francesc de Terrassa

També van anar sorgint diferències pel que fa a l’organització interna de les comunitats donant entrada a nous corrents, es començaren a distingir els frares i cases “conventuals” seguidors de la Regla oficial amb les seves modificacions dels “observants” defensors del retorn a l’observança primitiva, aquests van tenir presència a partir d’un nucli sorgit a Itàlia el 1334 i que aniria evolucionant fins la seva pràctica separació el 1446 amb la signatura d’una butlla papal, poc a poc va esdevenir la branca amb més dinamisme i la que es va acabar imposant. Un dels personatges destacats d’aquesta branca reformada fou Bernardí de Siena (1380-1444) un dels predicadors més reputats de l’orde. De manera paral·lela van aparèixer altres corrents però van tenir una importància menor.

El 1525 Matteo de Bascio va aconseguir oficialitzar un corrent dels framenors que cercava, de nou, el retorn a l’ideal estricte de sant Francesc, és plenament vigent i es coneix com el dels Framenors Caputxins. Cap el 1583 també va sorgir la reforma dels Recol·lectes que es va extendre sobretot a França.

Església de Sant Francesc de Montblanc

El convent observant de Calaf

Els membres de la família franciscana s’han vingut distingint en tres grups: El “primer orde” és el format pels frares masculins ja siguin conventuals, observants o caputxins, el “segon orde” agrupa les monges (clarisses amb regles diverses i caputxines) i el “tercer orde” amb diferents institucions formades per seglars. L’orde franciscà va patir les greus conseqüències dels canvis socials que van afectar els diversos països d’Europa a finals del segle XVIII i començament del XIX amb la pèrdua de la gran majoria dels seus membres i dels convents, de totes maneres la posterior recuperació ha permès que l’esperit franciscà continuï vigent, i en alguns aspectes amb més força, malgrat la davallada pel que fa al nombre de frares i de convents.

Claustre de Sant Sebastià de la Bisbal

Claustre dels Cordeliers de Saint-Emilion (Gironda)