Convent de Sant Francesc de Barcelona

El 1247 es va posar la primera pedra d’aquesta obra, cerimònia presidida per Jaume I. Hi ha constància de l’evolució de les obres i de la donació de terrenys per ampliar el convent. La consagració de l’edifici es va fer el 1297, amb l’assistència de sant Lluís de Tolosa. En els anys i segles següents es van anar condicionant les capelles laterals, amb la seva decoració i monuments funeraris diversos. Adossat a l’església es va bastir un claustre, documentat a partir del 1275. Era de planta sensiblement quadrada, de dos pisos d’alçada, al que més endavant s’hi va afegir un tercer. El lloc es va utilitzar, com és habitual, per posar-hi diversos enterraments de personalitats. Ja era acabat a mitjan del segle XIV. En aquest convent es van celebrar els capítols generals de l’orde, el de 1313 i el de 1357, aquest darrer amb l’assistència de Pere el Cerimoniós.

Al segle dinou, el convent va patir directament els infortunis causats per la situació política del país: el 1822 la comunitat va resultar exclaustrada i el convent es va convertir en caserna, situació que es va mantenir fins el 1828, quan els frares hi van tornar. El 1834 la casa es va utilitzar com hospital a causa de l’epidèmia de còlera, desamortitzat el 1835, el 1836 era una presó i el 1837 es va acordar el seu enderroc. Els franciscans retornaren a la ciutat el 1904 per fundar un nou convent, ara al carrer Calaf, on hi havia la capella de Sant Magí. Aquell convent resultaria incendiat durant la Setmana Tràgica i refet posteriorment, encara patiria els efectes de la guerra Civil i després es faria un nou complex conventual, la primera pedra del qual es va posar el 1948. Aquesta casa està dedicada a Sant Antoni de Pàdua i manté la seva activitat conventual.