Canònica de Balaguer

En aquesta parròquia s’hi va establir una canònica que es troba documentada per primer cop el 1260. El 1279 hi ha constància que aquella comunitat tenia vuit membres. El 1301 es va instituir la figura del plebà, la persona que dirigia la canònica, i es van establir uns nous estatuts que la regien, perdent bona part del seu caràcter regular. El 1351, a causa de la cessió de Santa Maria d'Almatà al monestir de Santa Clara es va promoure la construcció d’una nova església parroquial. El desenvolupament urbà de la part baixa de la vila va facilitar el traspàs provisional de la parròquia a l’església de Sant Salvador mentre s'edificava la nova parròquia. Aquest trasllat va afectar també la comunitat de canonges, que s'hi va desplaçar.

Més endavant, el 1351, aquesta església prengué la categoria de temple parroquial en detriment de Santa Maria d'Almatà, a més s’hi va traslladar també la comunitat canonges. El 1539 es va organitzar la Col·legiata de Plebà, Canonges i Preveres, secularitzant definitivament la canònica precedent. El 1562 hom va acordar passar la parròquia a la nova església de Santa Maria Major, fet que es produí el 1575, traslladant també la seu de la col·legiata. L'església de Sant Salvador es va incendiar i enderrocar el 1936, perdent-se el seu valuós mobiliari. En el seu lloc ara hi ha la plaça de Sant Salvador, on encara es poden veure algunes de les restes dels murs de l’església romànica perduda.

L'edifici, però, tardà molts anys en acabar-se, no fou consagrat fins el 1558; però la parròquia, no s'hi traslladà fins el 1575, i amb ella la comunitat de clergues successora de la canònica. Aquesta comunitat que tenia el seu origen en l'església de Santa Maria d'Almatà, encara subsistia el 1797 (amb vint-i-tres membres). A partir del 1836 va patir una forta davallada fins la seva extinció el 1851.