Monestir de Sant Serni de Tavèrnoles
Sant Sadurní / Tavernulas / Sanctus Saturninus
(les Valls de Valira, Alt Urgell)
L’origen d’aquest monestir és confús degut a la manca de documents fiables, la tradició més antiga diu que sant Eudald, un personatge envoltat de llegendes i que no és possible situar històricament, va fundar el monestir i portar les relíquies de sant Sadurní (o Serni) el seu titular. Malgrat la manca de proves fefaents, hom considera que el monestir ja existia en època visigòtica i que va mantenir el culte durant l’ocupació islàmica del territori, domini que hauria estat molt superficial i que s’hauria allargat fins l’arribada dels francs, cap el 788.
El monestir va estar vinculat a la diòcesi d’Urgell, un bisbat d’origen molt antic, el primer pontífex conegut d’aquest lloc és Just, que va assistir a un concili a Toledo l’any 531. La seu episcopal d’Orgellia estava situada en un lloc apartat del nucli actual, a Castellciutat. Cal esmentar el pontificat del bisbe Fèlix (781-799) que va quedar marcat per la seva defensa de l’heretgia adopcionista que el va enfrontar a les autoritats eclesiàstiques carolíngies, fou condemnat i deposat. En aquesta època segurament el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles seguia encara la tradició visigòtica i la comunitat estaria governada segons un pacte monàstic establert entre els monjos i el seu abat.
Arran de l’afer del bisbe Fèlix (molt possiblement format a Sant Serni) el monestir seria reformat seguint les noves directrius carolíngies, adoptant la Regla de Sant Benet segons la reforma de Benet d'Aniana, personatge que hom considera que va intervenir directament en l’afer, amb la seva presència a Tavèrnoles. En època del bisbe Fèlix, Orgellia fou atacada i destruïda pels sarraïns, la reconstrucció de la catedral es faria a l’indret on encara es troba avui. Durant el segle IX hom comença a trobar documentació relativa al monestir: El 815 el comte Frèdol de Cerdanya li cedia l’església de Sant Esteve i Sant Hilari d'Umfred (Cerdanya). El 835 un precepte de Lluís el Pietós relatiu a Sant Salvador de la Vedella (Berguedà) esmentava que aquell monestir havia estat fundat des de Sant Serni.
Aviat començà a beneficiar-se de donacions ben diverses sobretot a l’Alt Urgell. L’any 914 va rebre els petits monestirs o cel·les de Sant Vicenç de Fontclara (Pallars Jussà), Sant Martí de Bescaran (Alt Urgell), Sant Sadurní Aganès (Alt Urgell), Sant Martí d’Albet (Alt Urgell), Sant Andreu (Alt Urgell), Sant Esteve d'Umfred (Cerdanya) i Sant Jaume (potser a Engordany, Andorra). En començar el segle XI arribava al zenit del seu poder: les seves possessions anaven del Berguedà a Andorra, de la Cerdanya a Isona i al Pallars; també adquirí dominis a Aragó i Castella. Des del 1019 va tenir Sant Llorenç de Morunys (Solsonès) com a priorat depenent. Les donacions van fer que aquesta casa gaudís d’una situació econòmica envejable, el que li va permetre refer la gran església abacial, consagrada el 1040 i de la qual en resta la capçalera.
Mentre, havia aconseguit sotmetre altres monestirs com Santa Cecília d’Elins (Alt Urgell), Sant Celdoni i Ermenter de Cellers (Segarra)... Unes butlles d’Urbà II (1099) i Calixt II (1119) van confirmar uns privilegis d’immunitat i exempció que el deixaven sota la dependència directa de la Santa Seu. A partir del segle XIV la casa va entrar en un període d’estancament i posterior decadència, agreujada per un episodi de pesta negra a mitjan de segle i l’estancament econòmic que va afectar el territori d’una manera generalitzada. Des de la primera meitat de segle la casa havia adoptat el règim de comenda.
Una visita de l’any 1441 esmenta un monestir sense comunitat, en estat de ruïna i inhabitable. Els intents de reforma dels visitadors de la Congregació Claustral Tarraconense al llarg del segle XV no reeixiren a retornar-li l'antic prestigi. Finalment, el papa Climent VIII el va suprimir el 1592, restant l’església com a parròquia. El monestir va caure en l’abandó i va començar la seva ruïna. Es van perdre bona part de les construccions i del mobiliari. Els capitells del claustre es van dispersar, altres elements encara conservats són un frontal i un baldaquí ara al Museu Nacional d'Art de Catalunya. L'església, que va estar en estat ruïnós durant dos segles, es va començar a restaurar l'any 1971.
Decoració en estuc amb la representació de dos àngels, que envolta una de les finestres del transsepte
Segle XI
Segons Puig i Cadafalch a L'arquitectura romànica a Catalunya
Postal antiga
Col·lecció particular
Baldaquí amb un Crist en majestat entre quatre àngels (s. XIII?)
Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona
Frontal d'altar amb nou sants abats (s. XII-XIII?)
Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona
Detall del frontal d'altar
Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona
Capitell procedent del claustre
Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona
Capitell procedent del claustre
Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona
Capitells procedents del claustre
Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona
- BARAUT, Cebrià (2001). Diplomatari del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles (segles XIV-XVI). Urgellia, núm. 14. Seu d’Urgell: Societat Cultural Urgel·litana
- BOLÓS, Jordi; HURTADO, Vicenç (2006). Atles del comtat d'Urgell (v788-993). Barcelona: Rafael Dalmau
- COSTA, Xavier (2019). Paisatges monàstics. El monacat alt-medieval als comtats catalans (segles IX-X). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona
- DURAN-PORTA, Joan (2018). Dos frontals d’altar i l’acta de consagració de Sant Serni de Tavèrnoles. Anuario de Estudios Medievales. Núm. 48/2
- GAVÍN, Josep M. Inventari d'esglésies. Vol. 18. Alt Urgell, Andorra. Arxiu Gavín
- MIRET I SANS, Joaquim (1900). Investigación histórica sobre el vizcondado de Castellbó. Con datos inéditos... Barcelona: La Catalana
- MIRÓ I TUSET, Climent (2020). El xoc cultural del món carolingi amb el visigot: el cas d’Urgell. Anuari de la Societat Catalana de Filosofia XXX-XXXI
- NOGUÉS I ESTANY, JOSEP (1973). Història del monestir de Sant Sadurní d Tavèrnoles. Barcelona: J. Nogués
- NOGUÉS I TORRE, Josep M. (2011). Els benedictins a Tavèrnoles-Anserall. Lleida: Pagès Ed.
- PIJOAN, J. (1906). La taula de Sant Sadurní de Tavèrnoles. La Ilustració Catalana. Núm. 184. Barcelona
- PUIG I CADAFALCH, Josep (1911). L'arquitectura romànica a Catalunya. Vol. II. Barcelona: Inst. Estudis Catalans
- RIU I RIU, Manuel (1992). Sant Serni de Tavèrnoles. Catalunya romànica. Vol. VI. L'Alt Urgell, Andorra. Barcelona, Enciclopèdia Catalana
- SOLER, Josefina (1961). El cartulario de Tavernoles. Castelló de la Plana
- VILLANUEVA, Jaime (1850). Viage literario á las iglesias de España. Vol. XII. Madrid: Real Academia de la Historia
L'antiga abadia benedictina està situada al poble d'Anserall dins el municipi de Valls de Valira (Alt Urgell), a la dreta del riu Valira, a tres quilòmetres de la Seu d'Urgell, camí d'Andorra