L’abadia agustiniana que va existir en aquest indret es va convertir en el centre on prendria forma el corrent canonical de Sant Ruf. El lloc estava ja ocupat en època paleocristiana (s. V-VI) i més endavant hi ha notícies d’un petit nucli monàstic. La seva església, de caràcter funerari, era dedicada a sant Ruf, tradicionalment considerat el primer bisbe d’Avinyó, estava en estat de ruïna quan el 1039, el bisbe Benet d’Avinyó la va donar a quatre canonges de la catedral que van demanar de constituir una comunitat independent.
Inicialment, la nova comunitat va mantenir vincles amb la catedral, però amb el temps va adquirir prestigi propi, malgrat l’isolament. Al darrer quart del segle XI s’esmenta que els canonges eren seguidors de la regla de Sant Agustí. Amb el temps, es va distanciar del clergat de la catedral d’Avinyó i van sovintejar els desacords i incidents entre les dues institucions, que es van manifestar també en un acostament entre Sant Ruf i les cases comtals de Tolosa de Llenguadoc i Barcelona.
Durant la primera meitat del segle XII, Sant Ruf va tenir una forta activitat expansiva, cap al 1100, els seus usos i costums s’havien estès, formant una xarxa de cases afins, especialment per la vall del Roine, entre Avinyó i Lió, a més, aquesta abadia atreia religiosos vinguts d’arreu, que hi ingressaven per instruir-se, un d’ells fou Nicholas Breakspeare, anglès, nomenat abat el 1137 i que més endavant seria nomenat papa (Adrià IV, 1154-59). El 1095, el papa Urbà II reconeixeria oficialment aquest corrent i la seva independència de la canònica episcopal de Notre-Dame-des-Doms, després seria considerat com un orde.
La casa, però, va resultar pràcticament destruïda pels albigesos el 1156, i el 1158 es va traslladar a Valença (Droma) per assentar-se prop del Roine, al sud del nucli de la ciutat, on va continuar la seva activitat. La casa d’Avinyó es va restaurar en la segona meitat del segle XII i va mantenir-se com a priorat de Valença. El lloc va patir greus desperfectes durant les guerres de Religió, en el segle XVII es van fer treballs de restauració i el 1763 es va enderrocar parcialment. Fou venut després de la Revolució i ara pràcticament només es conserva la capçalera de l’església romànica.
Il·lustració d'Architecture romane du midi de la France (1873)
Il·lustració d'Architecture romane du midi de la France (1873)
Il·lustració d'Architecture romane du midi de la France (1873)
- BENOIT, Fernand (1963). L’abbaye de Saint-Ruf. Congrès Archéologique de France. 121. Avignon et Comtat-Venaissin. París: S. F. Archéologie
- BRUN-DURAND, Justin (1869). Notice chronologico-historique sur l'abbaye de Saint-Ruf de Valence. Lió: A. Brun
- BRUN-DURAND, Justin (1869-70). Lettre sur l'histoire ecclésiastique du Dauphiné. Bulletin de la Société d'archéologie et de statistique de la Drôme. Vols. 4-5
- CARRIER DE BELLEUSE, Albert (1934-1935). Liste des abbayes, chapitres, prieurés, églises, de l'ordre de Saint-Ruf de Valence en Dauphiné. Bulletin de la Société d'archéologie et de statistique de la Drôme, vol, 64-65
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 3. París: Bloud et Barral
- HARTMANN-VIRNICH, Andreas (2011). Réflexions sur l’abbatiale romane de Saint-Ruf d’Avignon. Provence Historique, vol. 61
- HASQUENOPH, Sophie (2009). Histoire des ordres et congrégations religieuses en France du Moyen Âge à nos jours. Champ Vallon
- LEBRIGAND, Yvette (1989). Origines et première diffusion de l’Ordre de Saint-Ruf. Le monde des chaonines. Cahiers de Fanjeaux 24. Toulouse/Privat
- MISONNE, D. (1963). La législation canoniale de Saint-Ruf d'Avignon à ses origines. Règle de Saint Augustin et coutumier. Annales du Midi, núm. 64
- PELLICCIA, Guerrino; dir. i altres (1975). Dizionario degli istituti di perfezione. Vol. 2. Roma: Ed. Paoline
- RÉVOIL, Henry (1873). Architecture romane du midi de la France. Vol. 1. París: Morel
- ROUQUETTE, Jean-Marie (1980). Provence romane 1. La Pierre-qui-Vire/Zodiaque
- VEYRENCHE, Yannick (2009). Une abbaye chef d’ordre face à deux cités, les chanoines réguliers de Saint-Ruf à Avignon et Valence. Moines et religieux dans la ville. Cahiers de Fanjeaux, 44. Toulouse: Privat
- VEYRENCHE, Yannick (2010). Saint-Ruf et la naissance des chanoines réguliers. L'abbaye de Saint-Ruf d'Avignon à Valence. Valence
Al sud del centre històric de la ciutat d'Avinyó