Convent de Santa Maria d'Àneu

En documents antics, del segle IX, s’esmenta l’església de Santa Deodata, advocació antiga de l’actual Santa Maria d’Àneu que s’ha considerat un antic cenobi de tradició visigòtica, tot i que no hi ha cap document que ho pugui confirmar, possiblement només era el centre religiós de la vall; d’altra banda es tracta d’un edifici isolat amb construccions annexes, sense una població propera i sense funcions parroquials. També s’ha identificat aquest lloc com el monestir de Sant Pere d’Àneu, del que es tenen notícies i que no s’ha pogut localitzar amb seguretat. X. Costa ho descarta, tot considerant més factible la possibilitat desenvolupada en els darrers anys de situar aquell monestir de Sant Pere a l’església, avui arruïnada, de Sant Pere Vell d'Esterri d'Àneu, situada a l’extrem nord del centre històric d’aquesta vila.

Es conserva l’església romànica, un important edifici que durant els segles XV i XVI es va transformar radicalment, convertint les tres naus que tenia en una única, amb coberta sostinguda amb arcs de diafragma. Aquesta modificació pot demostrar que en aquella època la casa gaudia de prosperitat i disposava de prou medis econòmics per portar endavant l’obra. En aquestes obres es va conservar l’absis i la seva decoració mural que hom relaciona amb el Mestre de Pedret i cal situar entre els segles XI i XII. El conjunt mural es va traslladar al Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona, on es conserva.