Priorat de Santa Maria de Meià
S Marie Medianensis / Prioratus de Mediano / Meyá
(Vilanova de Meià, Noguera)
Aquest cenobi fou fundat com a monestir independent pel senyor del castell de Meià, Guillem de Meià, en una data incerta de la primera meitat del segle XI, entre el 1010 data de la recuperació del lloc de mans sarraïnes i el 1039 que és quan es troba la primera notícia de la seva existència, un donació al seu favor en la que hi va intervenir l’abat Guillem.
Es desconeix també sota quina regla es regia aquest establiment posat sota el patronatge dels senyors de Meià i que estava al front d’un conjunt d’esglésies que també pertanyien als Meià. Després de patir una incursió sarraïna l’establiment va entrar en decadència i com a solució, el 1080 Guitart Guillem de Meià va donar-lo a l’abadia de Sant Serni de Tavèrnoles, però l’oposició de l’abat Pere ho va impossibilitar i va continuar sota la protecció dels senyors de Meià. A finals del segle XI i començament del XII, l’eclesiàstic Ermengol Guitart, fill de Guitart Guillem era l’abat i el va succeir el seu nebot, Bernat Amat, el darrer abat de Meià.
El 1140 l’abat Bernat va fer donació de Santa Maria de Meià al monestir de Ripoll, esdevindria una casa benedictina i perdria la qualitat d’abadia esdevenint un priorat. El 1167 una butlla del papa Alexandre III confirmava aquesta dependència que tancava l’etapa anterior. Això li va donar estabilitat, els priors eren nomenats des de Ripoll d'acord amb els antics senyors de Meià. L'any 1315 el visitador de Tarragona feia constar que tot i que l'església es trobava ben parada, el monestir era destruït. La comunitat estava formada per clergues, monjos i conversos, moltes de les rendes del priorat havien estat apropiades per l'abat del monestir de Ripoll.
Dibuix de Jaume Pahissa publicat a Las casas de religiosos en Cataluña...
La situació era de disbauxa i fins i tot el prior tenia públicament una concubina, com també la tenien altres canonges, i un darrer era acusat de sodomia. Durant la primera meitat del segle XIV Meià va aconseguir allunyar-se de Ripoll (tot i que encara va mantenir el patronatge) i va obtenir un estatus especial, va passar a dependre directament de la Santa Seu que s’encarregava de nomenar els priors, adoptant el règim de comenda. El primer prior comendatari fou el cardenal Hug de Turillen (1347-1351). La comunitat continuava amb la seva situació ambigua, formada per canonges i monjos, els primers amb categoria superior. Això feia que hom la considerés una canònica i que el papa intentés secularitzar-la el 1592, cosa que no va prosperar.
Aleshores va continuar com a priorat clarament benedictí amb certa dependència, altre cop, de Ripoll. En aquesta època, a partir del prior Rafael de Sampsó (1576-1629) la casa va gaudir d’una notable revifalla revitalitzant la dependència directa de la Santa Seu i apartada del patronatge reial que no va aconseguir arribar a Meià fins el 1770. D’altra banda també gaudia de certa independència del poder episcopal, el que va provocar litigis entre el bisbat i Meià. El priorat va desaparèixer de fet el 1837 quan els seus béns foren confiscats. Va viure una època d’ambigüitat degut a que no es va nomenar cap prior des de la mort del darrer, Vicente de Antonio Eva (1828-1842) quedant a càrrec d’un canonge fins el 1874, data en que es va integrar definitivament al bisbat d’Urgell.
El priorat de Meià es va transformar profundament en el segle XVII tant pel que fa a l’església com per les altres dependències. Durant la guerra Civil l’indret es va utilitzar com a hospital i ara s’ha adaptat com a casa de colònies.
Interior de l'església
Fotografia de Jordi Contijoch, a Calaix
- BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà (1906). Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Vol. 1. Barcelona: F. J. Altés
- BENET I CLARÀ, Albert; ADELL, Joan-Albert (1994). Santa Maria de Meià. Catalunya romànica. Vol. XVII. La Noguera. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- BERNAUS I SANTACREU, Ramon (2019). El priorat de Santa Maria de Meià durant l'Antic Règim. Tesi doctoral. Universitat de Lleida
- BERNAUS I SANTACREU, Ramon (2019). Les relacions vassall-senyor al priorat de Meià en temps del prior Josep de Jalpí i Julià (1633-1678). Estudis d’Història Agrària, núm. 30-31
- CAMÓS, Narciso (1657). Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña. Barcelona: Plantada
- GAVÍN, Josep M. (1982). Inventari d'esglésies. Vol. 12 Noguera. Barcelona: Arxiu Gavín
- PARRAMON Y DOLL, Antonio Mª. (1972). Santa Maria de Meyá. Ilerda, núm. 33
- ROIG i JALPÍ, Joan Gaspar (1881). Tratado de las excelencias y antiguedades del patronato de Santa María de Meyá. Lleida: I. Mariana
- ZARAGOZA I PASCUAL, Ernest (1989). Catálogo de los prelados del Monasterio de Santa María de Meià (593-1842). Analecta Sacra Tarraconensia, núm.60
- ZARAGOZA I PASCUAL, Ernest (2004). Història de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense (1215-1835). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
El priorat de Santa Maria de Meià és situat al poble del mateix nom, a ponent de Vilanova de Meià