Monestir de Santa Maria de Lavaix
Monestir de Vilanova / Lavavis / Lavadius
(el Pont de Suert, Alta Ribagorça)
Dibuix de Jaume Pahissa a partir d'una fotografia de Ceferí Rocafort
Publicat per Gaietà Barraquer a Las casas de religiosos...
L'origen d'aquest cenobi és desconegut, tot i que segurament caldria situar-lo en el segle IX, d'altra banda, també s'ha esmentat la possibilitat de tenir antecedents eremítics. Tradicionalment, s'ha considerat (R. Abadal, entre altres) que aquest monestir sigui el mateix que el conegut amb el nom de Vilanova, esmentat el 848 quan l'abat Trasoari de Vilanova va aconseguir suport del comte Frèdol de Tolosa donant la seva conformitat pel que fa a les aprisions efectuades pels monjos i atorgant-los immunitat. El mateix any, aquell abat va impulsar la fundació del monestir de Sant Julià de Sentís (Pallars Jussà).
La identificació de Lavaix amb Vilanova s'ha considerat errònia (X. Costa) tenint en compte el considerable espai de temps entre la data del diploma de 848 i el 939 quan es troba el primer esment del monestir de Lavaix i també en la voluntat d’aquest de recular l'antiguitat de la seva casa i aprofitar-se del privilegi d'immunitat atorgat a Vilanova. En aquest cas, hom desconeix la situació del monestir de Vilanova, tot i que també caldria considerar que Lavaix s'hagués fundat en el mateix indret, després d'un abandonament temporal de la primera casa. El document del 939 és una donació efectuada pel comte Unifred de Ribagorça a Lavaix, representat per l'abat Adroer, el monestir estava en aquesta època especialment protegit pels comtes, però a causa de la seva situació fou motiu de disputa entre els comtats de Ribagorça i Pallars.
El 947 Lavaix rebé del comte Guillem unes terres a Viu amb la finalitat d'instaurar un nou monestir (Sant Joan de Viu) en aquest document s'acredita que la casa seguia la Regla de Sant Benet. Fou una època de prosperitat en la qual el monestir fou beneficiari de diverses donacions comtals i de particulars, període que es va allargar fins ben entrat el segle XI. A mitjans d'aquell XI, però, el lloc havia decaigut i de fet també va anar perdent la vida regular a més de part dels seus béns. Les disputes entre els comtats de Pallars van fer que el 1064 s'arribés a un acord entre Artau I de Pallars Sobirà (1049-1081) i Ramon IV de Pallars Jussà (1047-1098) pel qual el territori del monestir passava a dependre del Pallars Jussà.
El comtat de Tolosa
Poc després del 800 el comte Guillem de Tolosa va ocupar les valls altes del Pallars i Ribagorça i mantindria el seu domini tot i que de manera nominal fins que el 872 Ramon I va crear el comtat de Pallars i Ribagorça, que més endavant es dividiria.
El relaxament de costums dins del monestir va facilitar la intromissió del canonge secular Ramon que el 1092 va erigir una canònica en detriment de la decadent casa benedictina, de fet, es legitimava l'estat que mantenia ja des de feia temps. El 1100 el papa Pasqual II adscrivia la canònica al bisbat de Roda, li confirmava el seu estatus canonical i s'inaugurava una nova època de puixança. El 1112 hi va passar a dependre el monestir de Sant Genís de Bellera, i Sant Joan de Viu també era un priorat d'aquest lloc. Durant el segle XII es van portar a terme importants obres millora a la canònica gràcies a la protecció que en aquella època rebien de la baronia d'Erill, que hi van aixecar un claustre, on van erigir el seu panteó familiar.
Degué patir un nou període de decadència perquè el bisbe de Lleida, Berenguer d'Erill (1205-1236) demanava al papa la reintroducció de la Regla de Sant Benet, però el 1223 Honori III ordenà la transformació de Lavaix en abadia cistercenca, depenent de Bonafont (Alta Garona, Occitània) i amb la missió d'ocupar-se de la repoblació. Barraquer esmenta que a causa de l'aïllament del territori, Lavaix no va patir directament els efectes de la guerra del Francès. Els cistercencs ocuparen la casa fins a l'exclaustració (1835) tot i que hi residiren fins al 1855. Des del 1624 estava integrada a la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó. Un cop va quedar sense comunitat, l'església va esdevenir un santuari, tanmateix els edificis es degradaren i el lloc fou espoliat. El 1955 les restes van quedar negades pel pantà d'Escales que ara només permet de veure-les quan baixen les aigües, i cada cop més deteriorades.
Filiació de Lavaix
Segons l'Originum Cisterciensium (L. Janauschek, 1877)
Ara en una façana del Pont de Suert
Dibuix de Jaume Pahissa a partir d'una fotografia de Ceferí Rocafort
Publicat per Gaietà Barraquer a Las casas de religiosos...
Dibuix de Jaume Pahissa
Publicat per Gaietà Barraquer a Las casas de religiosos...
Escut, segons Barraquer
Publicat a Los Religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX
Ara pràcticament desapareguda
L'absis central havia estat substituït per una construcció més recent
Fotografia de Lluis Marià Vidal
Centre Excursionista de Catalunya
D'una fotografia estereoscòpica de Josep Salvany
Biblioteca de Catalunya, Barcelona
D'una fotografia estereoscòpica de Josep Salvany
Biblioteca de Catalunya, Barcelona
Abans de l'embassament
Postal antiga, col·lecció particular
Abans de la construcció del pantà
Fotografia de Família Cuyàs
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC)
Detall de Carte de partie de Catalogne...la Noguera Ribagorsana... (1718-19)
Bibliothèque nationale de France
- ABADAL I VINYALS, Ramon (1955). Catalunya carolíngia. Vol. III Dels comtats de Pallars i Ribagorga, 2a part. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans
- BARRAQUER I ROVIRALTA, Cayetano (1906). Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Vol. 1. Barcelona: Imp. Fco. J. Altés
- BARRAQUER I ROVIRALTA, Cayetano (1915). Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX. Vol. III. Barcelona: Francisco J. Altés
- BOIX I POCIELLO, Jordi (1996). Santa Maria de Lavaix. Catalunya romànica. Vol. XVI. La Ribagorça. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- BOLÓS, Jordi; HURTADO, Víctor (2012). Atles dels comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). Barcelona: Rafael Dalmau Ed.
- COSTA, Xavier (2019). Paisatges monàstics. El monacat alt-medieval als comtats catalans (segles IX-X). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona
- COY I COTONAT, Agustí (1906). Sort y comarca Noguera Pallaresa. Barcelona: Cunill
- JANAUSCHEK, Leopoldus (1877). Originum Cisterciensium. Vol. 1. Viena
- MIRALLES, Eulàlia (2007). Una petita història del monestir de Lavaix de l’any 1620. La correspondència de l’abat Bernat Massip i el monjo Bartomeu Clua a l’historiador Jeroni Pujades. Ripacurtia, núm. 5
- PIQUÉ, Joan R. (1999). Lavaix. Un monestir entre la realitat i la llegenda. Pont de Suert. Parròquia del Pont de Suert
- PUIG I CADAFALCH, Josep, i altres (1918). L'arquitectura romànica a Catalunya. Vol. III. Barcelona: I. E. Catalans
- PUIG I FERRETÉ, Ignasi (1984). El cartoral de Santa Maria de Lavaix: El monestir durant els segles XI-XIII. La Seu d’Urgell: Societat Cultural Urgel·litana
- RIU, Manuel (1977). El monasterio de Santa Maria de Labaix o Lavaix. Studia Silensia IV. Homenaje a Fray Justo Pérez de Urbel. OSB. Silo
- ROCAFORT, Ceferí (1908-18). Geografia General de Catalunya. Provincia de Lleyda. Barcelona: A. Martín
- SALAZAR, Natàlia (2005). Memòria de la intervenció arqueològica preventiva al Monestir de Santa Maria de Lavaix. Generalitat de Catalunya
- SERRANO Y SANZ, M. (1912). Noticias y documentos históricos del condado de Ribagorza hasta la muerte de Sancho Garcés III (año 1035). Madrid: Centro de Estudios Históricos
- VILLANUEVA, Jaime (1851). Viage literario a las iglesias de España. Vol. XVII. Madrid: Real Academia de la Historia
- ZARAGOZA PASCUAL, Ernest (1997). Catàleg dels monestirs catalans. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Des del Pont de Suert cal agafar la carretera de la Pobla. Les ruïnes del monestir es troben després del túnel, al mateix pantà d'Escales. Visible segons el nivell de les aigües