La primera notícia de l’església de Sant Pere de Ponts i del castell al qual estava vinculada és de l’any 1024, amb motiu de la celebració d’un judici a la mateixa església en el que intervingueren Ermengol II d’Urgell (comte entre el 1010 i 1038) Berenguer Ramon I (comte de Barcelona entre 1018 i 1035) i la seva mare Ermessenda de Carcassona, entre altres.
Pel que fa a la canònica establerta en aquesta església, no hi ha notícies certes sobre la seva fundació, únicament que el 1098 ja s’esmenta la comunitat de canonges en un litigi relatiu a les diferències entre la comunitat i un tal Pere de Ponts sobre els pretesos drets d’aquest darrer sobre els canonges i la seva activitat. Aquestes diferències es van resoldre a favor de la comunitat monàstica, tot i que l’afer va portar cua i més endavant encara va ser motiu d’altres plets.
A la segona meitat del segle XIV, la comunitat es va traslladar a l’església de Santa Maria, molt propera a la vila de Ponts que seria coneguda com Sant Pere i Santa Maria de Ponts. Aquesta església s’havia començat a bastir al segle XIII sota el turó on s'aixequen el castell i la col·legiata de Sant Pere, però la seva construcció va quedar aturada, el 1314 consta que encara era en construcció. Després del trasllat de la comunitat de canonges tots els oficis es van fer ordinàriament en aquest temple, tot i que l'antiga col·legiata encara s'utilitzava. L’església de Sant Pere va continuar vinculada a la canònica alhora que exercia les funcions parroquials, que compartia amb la de Santa Maria, més propera al nucli habitat.
Portal de ponent
El 1391 la canònica agustiniana es va reorganitzar en forma de col·legiata, de manera similar a la reforma que es portaria a terme a finals del segle XVI d’una manera més generalitzada. Aquesta col·legiata va mantenir la seva situació fins la desamortització i la seva dissolució, el 1840. L'església de Sant Pere i Santa Maria es va destruir el 1839 amb l'entrada dels carlins a la vila de Ponts i es va refer més endavant en estil neogòtic. L’església de Sant Pere i el castell de Ponts també foren incendiats i fets volar juntament amb les dependències annexes. Tot i el seu estat ruïnós, el 1931 el lloc fou declarat Monument Nacional. Durant el darrer quart del segle XX es va portar a terme la seva restauració gràcies a la iniciativa popular.
L’església actual és en bona part el resultat d’aquella restauració. Es tracta d’un edifici de nau única coberta amb volta de canó i rematada amb una capçalera amb tres absis en forma de trèvol, encarats a llevant, nord i sud. Sobre aquesta capçalera s’aixeca la cúpula que serveix de base a un gran cimbori de planta octogonal. Hom ha datat aquesta església en el segle XI. A l'exterior, al costat d'una de les portes, es conserva un sepulcre amb quatre escuts. Hi ha restes d'altres enterraments pels voltants, l'un d'ells monumental, gòtic i força deteriorat. A l'interior hi ha un altre sepulcre molt antic, decorat i que porta el nom de Gilabertus.
Sepulcre al costat de la porta nord
Sepulcre
La cúpula que suporta el cimbori
Esquema de la planta de l'església
Sepulcre de Gilabertus
Fotografia anterior a la restauració
Publicada a L'arquitectura romànica a Catalunya (1911)
Postal antiga
Col·lecció particular
Retaule de la Mare de Déu del Roser (S. XVII)
- GABRIEL I FORN, Manuel (1994). Sant Pere de Ponts. Catalunya romànica. Vol. XVII. La Noguera. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- GAVÍN, Josep M. (1982). Inventari d'esglésies. Vol. 12 Noguera. Barcelona: Arxiu Gavín
- PUIG I CADAFALCH, Josep, i altres (1911). L'arquitectura romànica a Catalunya. Vol. II. Barcelona: I. E. Catalans
Sant Pere de Ponts és en un lloc elevat, prop de les ruïnes del castell, a llevant de la vila. L'antiga col·legiata de Santa Maria i Sant Pere és la parroquial de Ponts