Canònica de Santa Maria de Terrassa
Esglésies episcopals de Sant Pere de Terrassa / Sancte Marie de Terracia
Terrassa, Vallès Occidental)
El conjunt d'esglésies de Sant Pere de Terrassa ve precedit d'un assentament romà, seguit de construccions cristianes que es van anar implementant des de mitjans del segle IV, va culminar amb la creació de la diòcesi d'Ègara, a mitjan segle V, en aquesta època hi ha notícies del bisbe Ireneu.
El cimbori
L'existència de la diòcesi va comportar el desenvolupament en aquest lloc d'un complex episcopal que, a grans trets, seguia la mateixa estructura que encara es manté: el sector meridional estaria ocupat per la catedral de Santa Maria d'Ègara, que incloïa un baptisteri i la residència del bisbe. Al seu costat nord s'aixecava una construcció de planta quadrada, de caràcter funerari, que és coneguda com a Sant Miquel. Més al nord es va bastir l'església parroquial de Sant Pere, de tres naus. Aquest conjunt, i les institucions que representaven, van patir els efectes de la invasió musulmana, tot i que no haurien desaparegut completament.
A començament del segle IX es va anar recuperant el territori, però no es va restaurar la diòcesi, l’indret va quedar dins els dominis del Castell de Terrassa. Les esglésies episcopals de Sant Pere van ser objecte de reconstruccions: per un costat es va modificar l’església de Sant Pere (o Sant Pau) que va mantenir el caràcter parroquial. L’actual església de Sant Miquel, considerada durant molts anys com un baptisteri, conserva la seva estructura inicial. L’edifici que ha resultat més modificat és la Catedral de Santa Maria.
Parament nord de l'església
L'antic claustre
El 1112 es va consagrar l'església de Santa Maria, després d'una remodelació de tota la seva estructura que va fer que es perdés la planta basilical per convertir-se en una església de creu llatina, perdent les naus laterals i escurçant la central. El 1113 es va fundar la canònica de Santa Maria, el bisbe de Barcelona va donar l'església a Sant Ruf d'Avinyó, representada per l'abat d'aquesta darrera casa, Oleguer de Barcelona, la comunitat de canonges de Sant Ruf fundada a Sant Adrià, es va traslladar a Terrassa. Els canonges van mantenir el monestir, i la parròquia de Sant Pere, en aquest indret fins a la seva secularització, el 1596.
L'antic claustre
Façana el 2004, abans de la darrera restauració
Il·lustració de Historia de S. Oleguer arçobispo de Tarragona y obispo de Barcelona
Oleguer, bisbe de Barcelona entre els anys 1116 i 1137, hauria nascut cap al 1060, era fill d'un alt funcionari de Ramon Berenguer I. Va gaudir d'una acurada educació i el 1076 va entrar a formar part del capítol de canonges de la catedral, el 1089 era ordenat diaca. El bisbe Bertran l'havia ordenat sacerdot i el 1093 era membre de la comunitat de canonges de Sant Ruf que havia fundat el mateix bisbe a Sant Adrià. L'any següent Oleguer era prior de Sant Adrià, càrrec que va deixar per esdevenir membre de la canònica de Sant Ruf d'Avinyó d'on va ocupar el càrrec d'abat. El 1115 va acompanyar Dolça de Provença a Barcelona amb motiu del seu casament amb Ramon Berenguer III, moment que Oleguer fou aclamat bisbe de Barcelona, càrrec que va refusar. Després de la intervenció del papa va acceptar el càrrec de bisbe i també va assumir el de restaurador de l'arquebisbat de Tarragona (1119) càrrec que va ocupar sense abandonar el de bisbe de Barcelona. Va mantenir una intensa activitat participant en concilis, afers polítics de l'època i viatjant a Terra Santa. Va morir el 1137 i és venerat com a sant per l'Església, la seva tomba és a la catedral de Barcelona.
L'absis
Interior del cimbori
L’absidiola del transsepte conserva encara bona part de la seva decoració. A la conca absidal es troba representat el Crist entre dos personatges, possiblement Tomàs Becket i Edward Grim. A la part central hi ha un compartiment amb l’escena del martiri de sant Tomàs Becket.
Conca absidal
Martiri de sant Tomàs Becket
Paviment de mosaic
Decoració de la conca absidal
Antic baptisteri
Nau de l'església
Retaule dels sants Abdó i Senén
Jaume Huguet (1460)
Fotografia d'Enric, a Wikimedia
Dibuix publicat a España, obra pintoresca en láminas..., 1842
Fotografia de Josep Salvany, 1912
Biblioteca de Catalunya
Fotografia de Josep Salvany, 1919
Biblioteca de Catalunya
- ALAVEDRA, Salvador; i altres (1991). Catalunya romànica. Vol. XVIII. El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Enciclopèdia Catalana. Barcelona
- BELTRÁN, Julia; i altres, eds. (2022). Les basíliques de la Seu Episcopal d'Ègara: Centre i Perifèria. Barcelona: A. Universitari Sant Pacià
- FERRAN, Domènec (2009). Ecclesiae Egarenses. Les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Barcelona: Lunwerg
- GARCIA, M. Gemma (2009). La seu episcopal d’Ègara. Arqueologia d’un conjunt cristià del segle IV al IX. Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica
- PI I MARGALL, Francesc (1842). España. Obra pintoresca en láminas ya sacadas con el daguerrotipo.... Cataluña. Barcelona: J. Roger
- PUIG I CADAFALCH, Josep, i altres (1909). L'arquitectura romànica a Catalunya. Vol. I. Barcelona: I. E. Catalans
- PUIG, Pere; i altres (2013). Diplomatari de Sant Pere d’Ègara i Santa Maria de Terrassa, 1203-1291. Barcelona: Fundació Noguera
- PUIG, Pere; i altres (2001). Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara Terrassa, 958-1207. Barcelona: Fundació Noguera
- SÁNCHEZ, Carles (2011). La seu episcopal d'Ègara. El Món Medieval. Núm. 14
- SÁNCHEZ, Carles (2014). Becket o el martiri del millor home del rei. Les pintures de Santa Maria de Terrassa. Pintar fa mil anys. Bellaterra: U. Autònoma de Barcelona
L'església de Santa Maria forma part del conjunt de les Esglésies de Sant Pere, al centre de la ciutat