Monestir de Bellpuig de les Avellanes

Gairebé de manera simultània (el mateix any de 1166, uns mesos després de la fundació de Santa Maria) Guillem d’Anglesola, senyor de Bellpuig, va formalitzar l’establiment d’un nou assentament en el lloc de Fonts Amenes, molt proper al primer de Mont Malet i que reunia les condicions adients per implantar un monestir. La nova casa va rebre també importants donacions tant dels Anglesola com de la casa comtal d’Urgell que ja havia intervingut en la protecció de la comunitat del Mont Malet. L’existència de les dues cases tan properes (segurament la de Fonts Amenes es va instaurar a causa de les precàries condicions del primer lloc) va propiciar el desplaçament de monjos des de Bellpuig Vell a Bellpuig Nou, o Bellpuig de les Avellanes. Joan d’Organyà va continuar en aquell lloc de retir on va morir entre els anys 1192 i 1195 i on fou enterrat i venerat.

Un document del 1202 esmenta l’existència d’una comunitat femenina, una situació que es troba sovint en les cases premonstratenques de la primera època, en aquest cas tradicionalment s’ha considerat que la comunitat femenina estava situada a Santa Maria d’Aguilar, molt a prop del monestir. Bellpuig va rebre el 1224 l’hospital de Sant Nicolau de Fondarella (el Pla d’Urgell) institució que havia estat fundada el 1220 per Guillem II d’Anglesola. En aquest lloc hi va establir un nou monestir, que es va mantenir fins el segle XVI com a dependència de Bellpuig.

La situació no va millorar amb l’arribada del règim d’abats comendataris, el primer dels quals va ocupar el càrrec el 1479. A finals del segle XVI la casa va estar a punt de desaparèixer, en aquest context el 1592 s’havien secularitzat les canòniques agustinianes. A la darrera època, el monestir va gaudir d’un ressorgiment marcat per una sèrie d’abats de prestigi que van fer de les Avellanes un important centre cultural i acadèmic que va traspassar els murs del cenobi, entre aquestes personalitats cal esmentar els abats Daniel Finestres (1728-1733) germà de Jaume Finestres, monjo i historiador de Poblet, Jaume Caresmar (1754-1769, en dos períodes) erudit i autor de treballs diversos entre els quals la història d’aquest monestir, i Jaume Pasqual (1789-1792) deixeble de l’anterior.

Les peces van anar a parar a Nova York, al The Cloisters del Metropolitan Museum of Art, on encara es conserven. Les despulles dels personatges foren enterrades a Vilanova de la Sal i retornades a Bellpuig el 1967. El 1906 també fou venuda una imatge de la Mare de Déu del segle XIV, que en aquell moment es venerava a la sala capitular, després de passar per diverses mans, el 2011 fou adquirida per la Generalitat i ara es guarda al Museu de Lleida. El 1910 hi van arribar els germans maristes que actualment tenen cura del lloc, en aquesta darrera època s’han fet obres de restauració i millora dels edificis. D’altra banda, el 2003 es va descobrir de manera fortuïta una part de l’antic arxiu del monestir, amagat en el fals sostre de l’església parroquial de Vilanova de la Sal, ara es conserva a l’Arxiu Comarcal de la Noguera.

El monestir de Bellpuig de les Avellanes fou triat per la dinastia comtal dels Urgell com a lloc de sepultura, fins aquell moment ho havien estat altres indrets. Ermengol X havia triat el monestir de Poblet com a lloc d’enterrament, però més endavant va modificar aquella elecció en benefici de Bellpuig. El 1299 Àlvar d’Urgell, germà del comte va morir a Itàlia i el seu cos fou dipositat a Bellpuig de les Avellanes, fet provat documentalment. Des de llavors i fins la mort del comte (1314) es va treballar en un total de quatre sepulcres. Hi ha controvèrsia sobre la identificació d'algunes de les sepultures comtals, amb opinions diverses.

Imatge de la Mare de Déu

Al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal es conserva una imatge de pedra policromada de la Mare de Déu amb el Nen procedent del monestir de les Avellanes. Es tracta d’una obra atribuïda a Bartomeu de Robió, artista documentat entre el 1360 i 1380 a la ciutat de Lleida on va treballar al retaule major de la Seu Vella, ara conservat només en part. La imatge de la Mare de Déu va sortir del monestir arran de la desamortització, d’una manera anàloga al que va passar amb els sepulcres comtals, fou venuda i va anar a mans del col·leccionista americà Charles Deering que en aquella època estava vinculat amb Sitges. Per alguna raó afortunada aquesta és una de les peces del col·leccionista que no van sortir del país i després de passar per diverses mans, el 1991 fou declarada Bé Cultural, quedant protegida. Finalment, el 2011, l’obra fou adquirida per la Generalitat de Catalunya i va quedar dipositada al Museu de Lleida. La neteja de l’obra ha posat en relleu la rica policromia de la imatge que llueix una vestidura sumptuosa.