Monestir de Bellpuig de les Avellanes
Santa Maria de Bellpuig / Bellipodio / Bellpuig Nou / Fonts Amenes / Monestir de les Avellanes
(Os de Balaguer, Noguera)
L’origen d’aquest monestir es remunta a l’arribada de Joan d’Organyà des del monestir de Vallclara (Priorat), la primera casa premonstratenca de Catalunya i una de les primeres de la Península, per establir-se al lloc de Mont Malet. Sembla que va arribar acompanyat d’altres monjos que es van instal·lar en una cova natural, on vivien d’una forma propera a l’eremitisme. Tanmateix, el lloc escollit no reunia les condicions necessàries per acollir una comunitat nombrosa.
El 1159, Joan d’Organyà ja havia obtingut el vistiplau del bisbe, però l’impuls definitiu per a la fundació del monestir es va produir el 1166, quan el comte d’Urgell Ermengol VII i la seva esposa Dolça van fer una generosa donació a la comunitat. En aquest moment es va esmentar per primera vegada la seva pertinença a l’orde premonstratenc i la denominació de Santa Maria de Bellpuig, tot i que més endavant es va conèixer com Bellpuig Vell per diferenciar-lo del nou monestir que es construiria a prop.
Quasi simultàniament, el mateix any 1166, uns mesos després de la fundació de Santa Maria, Guillem d’Anglesola, senyor de Bellpuig, va formalitzar l’establiment d’un nou monestir a Fonts Amenes, proper a Mont Malet, un lloc amb condicions més adequades per a una comunitat monàstica. Aquesta nova fundació va rebre també donacions importants tant de la família Anglesola com de la casa comtal d’Urgell, que ja havia protegit la comunitat del Mont Malet. La proximitat de les dues cases, juntament amb les precàries condicions del primer assentament, va facilitar el trasllat de monjos de Bellpuig Vell a Bellpuig Nou, o Bellpuig de les Avellanes. Joan d’Organyà va romandre en el lloc original, on va morir entre 1192 i 1195, i on fou enterrat i venerat.
Quan el 1184 va morir Ermengol VII fou enterrat al monestir, tal com havia disposat en el seu testament, en aquesta data ja s’hauria traslladat la pràctica totalitat de la comunitat a Bellpuig de les Avellanes. El monestir va mantenir diferents formes de relació, segons les èpoques, amb l’abadia de La Casedieu (Casa-Dei, Gèrs) la més important de la circaria (província premonstratenca) de Gascunya a la qual pertanyia. Les relacions amb el poder i la noblesa van continuar els anys següents i durant el segle XIII. A finals del segle XII Alfons el Cast va posar les Avellanes sota la seva protecció alhora que li va atorgar beneficis i privilegis.
Un document del 1202 esmenta l’existència d’una comunitat femenina, una cas freqüent en les primeres cases premonstratenques. En aquest cas, s’ha considerat tradicionalment que la comunitat femenina residia a Santa Maria d’Aguilar, propera al monestir. El 1224, Bellpuig va rebre l’hospital de Sant Nicolau de Fondarella (el Pla d’Urgell), fundat el 1220 per Guillem II d’Anglesola, on es va establir un nou monestir que va perdurar fins al segle XVI com a dependència de Bellpuig.
Planta de les Avellanes
Publicada per Gaietà Barraquer a
Las casas de religiosos en Cataluña durante el
primer tercio del siglo XIX. Barcelona, 1906
El segle XIII va ser un període de gran esplendor per al monestir, amb nombroses donacions que en van augmentar el patrimoni. El 1230, un any després de la conquesta de Mallorca, Jaume I va concedir als premonstratencs de les Avellanes diverses possessions a Artà, a més d’una església a Palma, en agraïment pel suport de l’orde a la conquesta. S’hi va desplaçar una comunitat que va fundar el priorat de Bellpuig d’Artà (Balears) i es va fer càrrec de la parròquia de la vila. Tot i això, el 1425 el priorat fou suprimit a causa de la distància i el poc arrelament a l’illa. A principis del segle XIV es van iniciar obres d’envergadura al monestir de les Avellanes, especialment a l’església i al claustre, però aquesta activitat es va veure afectada per un llarg període de crisi i decadència durant el segle XIV i XV.
L’arribada dels abats comendataris no va millorar la situació. El primer abat va ocupar el càrrec el 1479. A finals del segle XVI, la casa estava a punt de desaparèixer, en aquest context el 1592 s’havien secularitzat les canòniques agustinianes. No obstant, en èpoques posteriors el monestir va experimentar un ressorgiment gràcies a una sèrie d’abats il·lustres que van convertir les Avellanes en un centre cultural i acadèmic destacat. Entre ells cal mencionar Daniel Finestres (1728-1733), germà de Jaume Finestres, monjo i historiador de Poblet; Jaume Caresmar (1754-1769), erudit i autor de nombrosos treballs, inclosa la història del monestir; i Jaume Pasqual (1789-1792), deixeble de Caresmar.
El monestir el 1910, a l'època de l'arribada dels maristes
Fotografia: Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (AMBA)
The current buildings built over the medieval refectory
El segle XIX va ser difícil per a les comunitats monàstiques, i les Avellanes no en van ser una excepció. Entre 1810 i 1813, els canonges van fugir a causa de l’ocupació francesa, i el Trienni Liberal (1820-1824) va suposar un nou exili per a la comunitat. El 1835, el monestir fou finalment suprimit i els monjos van haver de fugir definitivament. El 1840, el monestir es va posar a la venda, i progressivament es va perdre el seu patrimoni. El 1906, el monestir fou adquirit pel banquer Agustí Santesmases, qui va vendre aquell mateix any, per 15.000 pessetes, els sarcòfags del comte Ermengol X, els dels comtes Àlvar I i Cecília de Foix, i el d’Àlvar d’Urgell. Aquelles peces van acabar al The Cloisters del Metropolitan Museum of Art de Nova York, on encara es conserven. Les despulles dels comtes foren enterrades a Vilanova de la Sal i retornades a Bellpuig el 1967.
També el 1906, es va vendre una imatge de la Mare de Déu del segle XIV, després de passar per diverses mans, el 2011 va ser adquirida per la Generalitat i es conserva actualment al Museu de Lleida. El 1910, els germans maristes van arribar al monestir i, actualment, en tenen cura. S’han dut a terme obres de restauració i millora dels edificis. D’altra banda, el 2003, es va descobrir accidentalment una part de l’antic arxiu del monestir amagat en un fals sostre de l’església parroquial de Vilanova de la Sal, i ara es conserva a l’Arxiu Comarcal de la Noguera.
Vista del monestir el 1921
Fotografia: Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (AMBA)
El claustre
El monestir
La part més antiga del conjunt del monestir és el claustre i el refetor adjacent. El claustre té una planta rectangular, amb vuit arcs de mig punt als costats més curts i onze als més llargs, sostinguts per columnes dobles i pilars amb quatre columnes adossades. La decoració dels capitells és llisa a la seva meitat, i molt senzilla a la resta, amb un relleu pla a la majoria d'ells. La seva construcció caldria situar-la al segle XII.
Làpida circular d'alabastre en honor de l'abat Jaume Caresmar,
historiador del monestir
La sala capitular, que data del segle XIII, ha sofert nombroses modificacions. La construcció de l’església, destinada a substituir-ne una d’anterior, fou impulsada per Ermengol X cap a l'any 1303. No obstant això, va quedar inacabada, amb només la capçalera completada i pràcticament sense nau. Al segle XX es van dur a terme millores substancials en les dependències annexes, tot i que es lamenta la pèrdua d’algun element medieval que s’havia conservat fins llavors, encara que en mal estat.
Volta de l'església
El monestir de Bellpuig de les Avellanes fou escollit per la dinastia comtal dels Urgell com a lloc de sepultura, deixant altres indrets utilitzats fins aquell moment. Ermengol X havia decidit inicialment que el seu lloc d’enterrament fos el monestir de Poblet, però posteriorment va modificar aquesta decisió en favor de Bellpuig. L’any 1299, Àlvar d’Urgell, germà del comte, va morir a Itàlia i el seu cos fou dipositat a Bellpuig de les Avellanes, un fet que es troba documentat. A partir d'aquell moment, i fins a la mort del comte el 1314, es van construir quatre sepulcres. Actualment, hi ha certa controvèrsia sobre la identificació exacta d'algunes de les sepultures comtals, amb opinions divergents.
Aquest sepulcre presenta una caixa sense escuts d'armes, però decorada amb un apostolat. Tradicionalment, s'ha identificat com el sepulcre d’Ermengol VII (mort el 1184), fundador del monestir.
Sepulcre d'Ermengol X
The Cloisters, Nova York
Sepulcre d'Ermengol X, abans de la seva venda i trasllat
Postal antiga. Col·lecció particular
El sepulcre en la seva ubicació actual a
The Cloisters, Nova York
Estat actual de la fornícula
Sepulcre d'Ermengol X
The Cloisters, Nova York
Sepulcre d'Ermengol X
The Cloisters, Nova York
Germà d'Ermengol X, mort el 1299. Amb les armes dels Urgell
Sepulcre d'Àlvar d'Urgell
The Cloisters, Nova York
Sepulcre d'Àlvar d'Urgell
The Cloisters, Nova York
Pares d’Ermengol X. Es tracta de dos sarcòfags superposats: el d’Àlvar I, decorat amb les armes dels Urgell, i el de Cecília de Foix, amb les armes del seu llinatge. Aquest sepulcre, històricament, ha estat identificat erròniament amb el d’Ermengol X i la seva esposa Dolça.
Sepulcre de Cecília de Foix
The Cloisters, Nova York
Sepulcre d'Àlvar I
The Cloisters, Nova York
El sepulcre abans de la seva venda i trasllat
Postal antiga. Col·lecció particular
El sepulcre en la seva ubicació actual a
The Cloisters, Nova York
Estat actual de la fornícula
Sepulcre d'Àlvar I
The Cloisters, Nova York
Sepulcre de Cecília de Foix
The Cloisters, Nova York
Imatge de la Mare de Déu
Al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal es conserva una imatge de pedra policromada de la Mare de Déu amb el Nen, procedent del monestir de les Avellanes. Aquesta obra és atribuïda a Bartomeu de Robió, un artista documentat entre 1360 i 1380 a la ciutat de Lleida, on va treballar en el retaule major de la Seu Vella, actualment conservat només en part. La imatge de la Mare de Déu va sortir del monestir arran de la desamortització, en unes circumstàncies similars a les dels sepulcres comtals. Fou venuda i adquirida pel col·leccionista americà Charles Deering, qui en aquell moment tenia vincles amb Sitges. Per fortuna, aquesta peça no va sortir del país, i després de passar per diverses mans, el 1991 fou declarada Bé Cultural d'Interès Nacional, quedant protegida. Finalment, el 2011, l’obra fou adquirida per la Generalitat de Catalunya i dipositada al Museu de Lleida. La restauració de la peça ha permès recuperar la rica policromia de la imatge, que mostra una vestidura sumptuosa.
Mare de Déu de Bellpuig
Museu de Lleida Diocesà i Comarcal
Exterior de la capella del Santíssim,
oberta al transsepte
Sepulcre a la capella el Santíssim
Dovella amb escut comtal
A llevant del conjunt monàstic es situava un pati tancat amb un mur, ara desaparegut. En època de Jaume Caresmar, es va construir una font adossada al mur per commemorar la portada d'aigua a l'establiment.
La tanca del pati en una fotografia de l'any 1921
Foto: Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (AMBA)
Estat actual de la font, una mica desplaçada del lloc original
amb l'escut del monestir i un bust de Caresmar
Dovella del portal del monestir amb l'escut i la data (1783)
A dalt, inscripció que identifica el monestir
Plafó ceràmic al lavabo del refetor
Germans maristes al claustre del monestir
Presa d'hàbit, 1921
Foto: Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (AMBA)
- ADELL, Joan-Albert; Freixas, Pere (2002). Les cases dels altres ordes monàstics i canonicals. L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- BACKMUND, Norberto (1956). Monasticon Praemonstratense. Vol. III. Straubing
- BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà (1906). Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Vol. 1. Barcelona: F. J. Altés
- CAMÓS, Narciso (1657). Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña. Barcelona: Plantada
- CARESMAR, Jaime (1977). Historia de Santa Maria de Bellpuig de las Avellanas. Balaguer: Romeu
- CATALÀ, Pere (1979). Apunt sobre el monestir de Bellpuig de les Avellanes. Els castells catalans. Vol. VI-1a part. Barcelona: R. Dalmau Ed.
- CORREDERA, Eduardo (1963-64). Los condes soberanos de Urgel y los premonstratenses. Analecta sacra tarraconensia, vol. 36. Barcelona: Balmesiana
- CORREDERA, Eduardo (1971). Santa María de Bellpuig de las Avellanas y los condes de Urgel. Ilerda, núm. 31. Lleida: Instituto de Estudios Ilerdenses
- CORREDERA, Eduardo (1994). Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Catalunya romànica. Vol. XVII. La Noguera. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- CORREDERA, Eduardo (1997). Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Institut de Germans Maristes
- ESPAÑOL, Francesca (2007). El panteó dels comtes d’Urgell al monestir de Bellpuig de les Avellanes. L'art gòtic a Catalunya. Escultura I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- GAVÍN, Josep M. (1982). Inventari d'esglésies. Vol. 12 Noguera. Barcelona: Arxiu Gavín
- GONZALVO I BOU, Gener (2007). Història del panteó dels comtes d'Urgell. Lleida: Universitat de Lleida
- LÓPEZ DE GUEREÑO, María Teresa i altres (2019). De Bellpuig a Bellpuig. Els premonstratesos, de les Avellanes a Artà. Consell de Mallorca
- MORAL BARRIO, Joan Jesús (2004). Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Una història que es renova. Edilesa, Lleó
- PLEYÁN DE PORTA, José (1880). Monastir de las Avellanas. Album histórich, pintoresch y monumental de Lleyda y sa provincia. Lleida: J. Sol
- PORTA I ROIGÉ, Robert (2016). La llama espiritual de un monasterio con historia. Catalunya Cristiana. Núm. 1896
- SANAHUJA, Pere (reed. 2002). Història de la ciutat de Balaguer. Lleida: Pagès Ed.
- SERRA LLANSANA, Lluís (2011). La força de la fraternitat. Maristes, cent anys a les Avellanes (1910-2010). A. Amics del Monestir de les Avellanes
- SERRATE, Antonio (cop. ) (1902). Carta fundationis Monasterii Bellipodiensis an. MCLXVI. Revista de la Asociación-Artístico-Arqueológica-Barcelonesa. Vol. 3. 1901-1902. Barcelona: Vives
- SOLÉ, Ramon (2012). La Mare de Déu del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Rescat núm. 20
- VELASCO GONZÁLEZ, Alberto; FITÉ I LLEVOT, Francesc (2014-16). El comte Pere II d'Urgell i les arts. Lambard: Estudis d'art medieval, núm. 26
- VELASCO GONZÁLEZ, Alberto; YEGUAS GASSÓ, Joan (2011). Intel·lectualitat i encàrrecs artístics al segle XVIII: els erudits de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Urtx: revista cultural de l’Urgell, núm. 25
- VILLANUEVA. Jaime (1850). Viage literario a las iglesias de España. Tomo XII. Viage á Urgel y á Gerona. Madrid: Real Academia de la Historia
- Enllaç ↗ : Monestir de les Avellanes
El monestir és a tocar de la carretera de Balaguer a Àger, a uns 14 km de la primera ciutat