Monestir de Santa Maria de Bellpuig el Vell

Segurament va arribar acompanyat d’altres monjos que van ocupar una cova natural on duien una vida propera a l’eremitisme, el lloc triat no reunia però les condicions necessàries per rebre una comunitat nombrosa. El 1159 Joan d’Organyà havia obtingut el vistiplau del bisbe però l’empenta definitiva pel nou assentament es va produir el 1166 quan el comte d’Urgell Ermengol VII i la seva esposa Dolça van fer una important donació de béns a la comunitat moment en que també s’esmenta la pertinença a l’orde premonstratenca i la denominació de Santa Maria de Bellpuig, tot i que més endavant hom el coneixeria com Bellpuig el Vell per diferenciar-lo del nou monestir que es desenvoluparia molt a prop. Aviat es va estendre la popularitat de Joan d’Organyà i la condició de lloc de culte del Mont Malet.

L’existència de les dues cases tan properes (segurament la de Fonts Amenes es va instaurar a causa de les precàries condicions del primer lloc) va propiciar el desplaçament de monjos des de Bellpuig Vell a Bellpuig Nou (o Bellpuig de les Avellanes) tot i que Joan d’Organyà va continuar en aquell lloc de retir on va morir entre els anys 1192 i 1195 i on fou enterrat i venerat. Aquesta veneració va propiciar que també es conegués amb el pas del temps com el Sant Cap arran de l’exhibició de la relíquia del cap del fundador popularment considerat com a sant. Quan el 1184 va morir Ermengol VII fou enterrat al monestir, tal com havia disposat en el seu testament, en aquesta data ja s’hauria traslladat la pràctica totalitat de la comunitat Bellpuig de les Avellanes.