Abadia de Saint-Honorat de Lerins
Abbaye Saint-Honorat de Lérins / S Honorati Lerinense
(Canes / Cannes, Alps Marítims)
Lerins és un dels primers centres del monacat occidental que es va establir a la Gàl·lia, seguidor de les experiències cenobítiques que des de molt abans es practicaven a Orient, cal situar-lo cronològicament després dels primers establiments impulsats per sant Martí de Tours.
La fundació de Lerins està associada al nom de sant Honorat, personatge conegut, entre altres, per la narració feta per Hilari d'Arle, format a Lerins i successor del mateix Honorat al davant de la diòcesi d’Arle. Després d’una estada a Orient, on Honorat va conèixer de prop les comunitats cenobítiques, va retirar-se a l’illa de Lerins (davant de Canes) on va instaurar la primera comunitat monàstica. Tot i que no es pot datar amb precisió, aquell esdeveniment cal situar-lo en el primer decenni del segle V.
L’illa de Lerins (antigament Lerina, i que avui porta el nom de Saint-Honorat) estava en aquell moment deshabitada, el que garantia als nous ocupants l’aïllament desitjat. A més d’Honorat, de la primera comunitat hom coneix el nom del monjo Caprasi que ja l’havia acompanyat a l’Orient. La fundació va rebre el suport del bisbe Leonci de Frejús. El 428, Honorat va esdevenir bisbe d’Arle i Màxim es va posar al davant de la comunitat de Lerins, va morir el 430 i fou enterrat als Aliscamps d’Arle.
Caprasi i Honorat a Lerins
Il·lustració de Les vies des SS. pères des deserts (1708)
A més dels esmentats, en aquella primera època van passar per l’illa personatges influents i cabdals en l’organització eclesiàstica de la Gàl·lia d’aquell temps (Euqueri de Lió, Salvià de Marsella, Faust de Riés, Cesari d’Arle...). Val a dir que les invasions germàniques que van afectar la Gàl·lia degueren propiciar l’arribada de molts d’aquests personatges, que s’acabarien de formar a l’illa.
En aquella època, la comunitat tindria una regla pròpia que s’aniria adaptant i modificant amb el temps, l’adopció de la regla de Sant Benet fou impulsada per Aigulf, monjo procedent de l'abadia de Fleury (Loiret) que fou abat de Lerins (c 671-c 680), va morir martiritzat a l'illa de Capraia a mans de monjos dissidents. Hi ha poques notícies de Lerins al segle VIII, hom pensa que llavors ja hauria adoptat plenament la regla de Sant Benet. Sembla que el 732 el lloc hauria patit un atac, possiblement dels sarraïns, que va provocar la dispersió dels monjos i l’abandonament temporal del monestir.
Cap al 798, una carta esmenta la comunitat de Lerins i seguidament apareixen algunes notes que en fan referència, però més endavant desapareix per un llarg període de temps, possiblement víctima de la inestabilitat de l’època. El 963, el monestir ja s’hauria restaurat, en aquell any el papa Lleó VIII el va posar sota l’autoritat de la nova abadia de Montmajor (Boques del Roine), tot i que sembla que mai es va fer realitat. La restauració efectiva es va fer des de Cluny, el 1007 s’esmenta per primer cop la nova comunitat.
Cluny va impulsar la restauració de Lerins en època dels seus grans abats: Maiol i Odiló, cosa que es va materialitzar durant el decenni de 1020 i amb l’ajut d’una considerable afluència de donacions, especialment de la família Grasse. La influència de Saint-Honorat de Lerins s’estenia per la Provença (priorat de Valbonne) però també per altres territoris a l’actual França i Itàlia. A Catalunya van fer-se amb el priorat de Sant Pol del Maresme i, per mitjà de Sant Víctor de Marsella, de Sant Miquel del Fai.
Fotografia publicada el 1890 a Souvenir des Alpes-maritimes
Planta del monestir restaurat
Publicada a Architecture romane du midi de la France
D’altra banda, durant el segle XIV la influència de la Santa Seu sobre Lerins va anar creixent i el papa intervenia de manera decisiva en el nomenament dels abats, sovint en contra de la voluntat de la comunitat. A partir del 1464, la casa començava a tenir abats comendataris alhora que patia una època de decadència. L’illa i el monestir foren saquejats el 1525, 1536, 1635, 1746... a causa de la seva situació exposada i alhora estratègica, que en feia un lloc militarment idoni. El monestir fou secularitzat el 1787 i va passar al bisbat de Grassa.
Amb la Revolució, va esdevenir propietat particular, fins al 1860, data en què se’n va fer càrrec el bisbat de Frejús. Des del 1870 té una comunitat cistercenca, cap de la congregació cistercenca de l’Immaculée Conception. De l’antiga abadia hi ha poques restes medievals, a banda del monestir fortificat. Cal tenir en compte que el lloc ha estat saquejat molts cops, alguns d’ells completament (732, 1046). El 1088 es va consagrar una nova església romànica i el 1159 un altre cop, després d’una nova destrucció. A causa de la inseguretat del lloc, a començament del segle XV la comunitat va abandonar pràcticament el monestir per refugiar-se a la torre que havien adaptat com a monestir.
Monestir fortificat
Claustre inferior
El monestir abandonat va caure en ruïna fins que el lloc fou reconstruït amb l’arribada de la darrera comunitat, el darrer quart del segle XIX, les antigues esglésies (Saint-Honorat i Sainte-Marie) es van perdre gairebé completament, però es conserva el claustre i algunes dependències medievals. D’altra banda, també es conserven set capelles medievals distribuïdes per l’illa que recorden el vessant eremític de la primera comunitat monàstica. També es conserva la torre de defensa romànica, que al segle XIII es va ampliar i adaptar com a monestir, el nucli central d’aquesta construcció és del segle XII.
Claustre inferior
Claustre superior
La capella de la Trinité
Fotografia de Floriel, a Wikimedia
Capella de Saint-Pierre
Imatge de Chronologia sanctorum et aliorum virorum...
L'Isle St. Honoré de Lerin
Ludovicus de Maynier, (1635)
Bibliothèque nationale de France
Armorial général de France (s. XVIII)
Bibliothèque nationale de France
Les images des saints (1636)
Bibliothèque nationale de France
Il·lustració d'Histoire des ordres monastiques... (1718)
- ALVES BAPTISTA, Rossana (2014). Autorité, sainteté et charité: un étude sur les moines-évêques de Lérins au Ve siècle. Mélanges de l’École française de Rome-Moyen Âge, núm. 126-1
- BARRALI, Vincenzio (1613). Chronologia sanctorum et aliorum virorum illustrium ac abbatum sacrae insulae Lerinensis. Lió: P. Rigaud
- BOTTARO, Alain; i altres (2017). Entre ciel, mer et terres, l’île monastique de Lérins (Ve-XXe siècle). Gand: Snoeck
- BUTAUD, Germain (2009). Le culte de saint Honorat en Provence et les pratiques dévotionnelles sur "l'île sacrée" de Lérins (XIIIe-début du XVIe siècle). Lérins, une île sainte de l’Antiquité au Moyen Âge. Brepols
- CODOU, Yann (2017). Saint-Honorat de Lérins, un monastère insulaire, du stéréotype architectural aux spécificités monumentales. Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa, vol. XLVIII
- CODOU, Yann; i altres, eds. (2010). Lérins, une île sainte de l'Antiquité au Moyen Âge. Brepols
- COOPER-MARSDIN, Arthur Cooper (1913). The History of the Islands of the Lerins. The Monastery, Saints and theologians of S. Honorat. Cambridge: University Press
- HÉLYOT, Pierre (1718). Histoire des ordres monastiques religieux et militaires. Vol. 5. París: Coignard
- LABROUSSE, Mireille; i altres (2005). Histoire de l’abbaye de Lérins. Cahiers Cisterciens. A. Bellefontaine
- MASOLIVER, Alexandre (1978). Història del monaquisme cristià. 1. Des dels orígens fins a sant Benet. Barcelona: P. Abadia de Montserrat
- MOINE DE LÉRINS (1909). L'île & l'abbaye de Lérins. Abbaye de Lérins
- MORIS, Henri; i altres (1883-1905). Cartulaire de l'abbaye de Lérins, 1 i 2. Lérins, París: Champion
- RÉVOIL, Henry (1873). Architecture romane du midi de la France. Vol. 2. París: Morel
- RIERA RULLAN, Mateu (2017). El monacat insular de la Mediterrània occidental. El monestir de Cabrera. Barcelona: A. Universitari Sant Pacià
- SAINT-MAUR, Congregació de (1725). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 3. París: Typographia Regia
- THIRION, Jacques (1980). Alpes romanes. La Pierre-qui-Vire: Zodiaque
- VILLEFORE, Joseph F. de (1708). Les vies des SS. pères des deserts, d'Occident, avec des figures... Vol. 1. París: Mariette
- VILLEGAS MARÍN, Raúl (2023). La construcción del paisaje monástico en los primeros escritos de los monjes de Lérins. Monacato primitivo, paisajes eternos. Universitat de Barcelona
- WEISS, Jean-Pierre (1988). La fondation de la communauté des moines de Lérins. Bulletin de l'Association Guillaume Budé, núm. 47
L'abadia de Lerins és a l'illa de Saint-Honorat, davant la ciutat de Canes