Desert de Sant Hilari de Cardó

En aquesta època, els carmelitans, a més dels convents situats en zones urbanes van començar a establir també els “deserts”, llocs apartats on no tenien contacte amb la resta de la població i portaven una vida ascètica. Fra Jeroni de l'Assumpció, prior del convent de Tortosa va impulsar la creació d’un d’aquells deserts i es va triar aquest lloc perquè reunia les condicions oportunes per establir-s’hi: apartat de nuclis habitats i amb aigua abundant. Els descalços van comprar els terrenys, demanaren l’oportú permís a la comunitat cistercenca de Benifassà i es van poder establir el 1606, oficialitzant en un solemne acte la fundació del desert, dedicat a sant Hilari, o Hilarió.

La primera ermita que es va aixecar fou la de Sant Bernat -o Ermita Cremada- bastida inicialment com a porteria del conjunt monàstic. El sobrenom és degut al fet que va ser víctima d'un incendi. Hom deia que la mateixa comunitat l'havia cremat intencionadament després d'haver sorprès l'ermità que l'ocupava amb una dona, aquestes tenien l'accés prohibit en tot el desert. L'ermita de Sant Josep (1611) fou fundada a iniciativa de Josep Dalmau, benefactor dels carmelitans. La de l'Àngel Custodi el 1612.

A causa del seu isolament, el lloc no va patir directament els efectes de les guerres que en diferents èpoques van afectar les terres baixes. A començament del segle XIX la comunitat era d'una vintena de membres. El convent fou suprimit amb l'exclaustració de 1835 i un cop abandonat, fou saquejat. El 1866 s'inaugurà un balneari en el lloc de l'antic convent arruïnat, aquesta activitat es desenvolupà fins al 1967. Durant la guerra Civil (1938) el lloc fou utilitzat d'hospital per l'exèrcit republicà. Des del 1974 s'exploten les seves aigües, diverses empreses s'han dedicat successivament a la comercialització d'aquestes.