L'origen d'aquesta canònica és confús, hi ha informacions diverses no contrastades i no es troben documents fiables que hi facin referència fins a mitjan segle XII. Sigüenza explica que, tradicionalment, s'atribueix la fundació a Blasco Galindo i la seva esposa Catalina de Guzmán, sense que es pugui datar. El 1148, l'església es va cedir al canonge Navarro per establir-hi una casa agustiniana que quedaria vinculada a la catedral de Segòvia, el papa Eugeni III va donar el vistiplau a l'establiment.
Al segle XVI la casa es trobava en decadència i s'havien relaxat els costums dintre de la comunitat, a causa d'això, el 1565 els canonges van demanar i obtenir l'autorització per a secularitzar-se, deixant de dependre del bisbe de Segòvia. Finalment, i a causa de la poca rellevància, llavors només tenia dos canonges, hom va optar per annexar el lloc al monestir San Lorenzo de El Escorial, aconseguint la corresponent butlla papal el 1566. Els jerònims van reconstruir bona part del monestir i hi van instaurar un col·legi, que van mantenir fins que, el 1575, es va traslladar a l'Escorial. El 1604 la casa fou víctima d'un incendi. Fou una dependència de l'Escorial fins que, amb la desamortització, va passar a mans particulars.
- ANÒNIM (ed. 1961). La Abadía de Párraces (1646). Estudios Segovianos, núm. 37-39
- COLMENARES, Diego de (ed. 1846). Historia de la insigne ciudad de Segovia, vol. 1. Segòvia: Imp. Eduardo Baeza
- CONDE DE CEDILLO (1931). La abadía de Párraces. Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, núm. 39
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel (dir.) (2007). Enciclopedia del románico en Castilla y León. Segovia. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- GÓMEZ SANTOS, Antonio (1971). Santa María de Parraces, Nuestra Señora de la Sierra y San Pedro de los Picos. Estudios Segovianos, núm. 67-69
- SIGÜENZA, José de (1881). Historia primitiva y exacta del Monasterio del Escorial. Madrid: M. Tello
- SIGÜENZA, José de (1909). Historia de la Orden de San Jerónimo. Vol. II. Madrid: Bailly Bailiére